dijous, 21 de juny de 2012

21 de juny: Dia Internacional de la Música

Era la tarda d'un 21 de juny. Jo tenia quinze anys i havia anat a passejar pel centre de Barcelona amb els meus pares. Ho feia sovint aleshores. Aquell dia, les Rambles estaven plenes de petits estands on es venien discos i altres articles relacionats amb la música. Als carrers i places del Gòtic i el Raval es podien escoltar diversos grups i solistes oferint actuacions a l'aire lliure. Aquell 21 de juny, em vaig comprar en una d'aquelles parades el meu primer vinil de blues. Un recopilatori de J.D. Short, un misteriós músic del Delta del Mississippi que em va cridar l'atenció quan el vaig veure fotografiat en blanc i negre en aquella enorme funda blanca. També em vaig comprar un recopilatori de música dels anys 50 que contenia la presa de "Rocket 88" enregistrada per Bill Haley poc temps després que Ike Turner i Jackie Brenston inventessin el rock'n'roll amb la versió original. I probablement em vaig comprar alguna cosa més, ara no n'estic segur. Però sí que recordo perfectament que era la tarda d'un 21 de juny.

Perquè tot allò obeïa a la celebració del Dia Internacional de la Música. I des d'aquell dia, vaig adquirir la sana costum d'acostar-me a les Rambles cada 21 de juny i donar la benvinguda a l'estiu tot remenant cubetes de compactes i vinils, impregnant-me de la música que omplia els carrers i, per què no, aprofitant els descomptes amb què les botigues de discos del carrer Tallers -on encara sobrevivien noms tan emblemàtics com els d'Overstocks o Music World- celebraven una jornada tan assenyalada. Va ser un 21 de juny quan em vaig comprar els meus primers discos dels Byrds, els Grateful Dead i els Count Five. I va ser un 21 de juny de no fa pas tants anys, quan em vaig acostar a les Rambles i em vaig adonar que tot allò ja era història. Les parades de discos havien desaparegut sense deixar rastre, i la música al carrer havia deixat pas al silenci tens de la Barcelona del Fòrum de les Cultures i altres invents de despatx. Encara quedaven, per sort, propostes com les del Centre Cívic del Convent de Sant Agustí, que organitzava també a l'aire lliure concerts de tarda on un servidor va tenir el plaer de tocar en un parell d'ocasions -i de passada, l'honor de compartir escenari amb tot un Kiko Palomar-. Un oasi enmig d'un desert, però és que ara ja no queda ni això.

Acabo de teclejar a Google "dia de la música 2012 Barcelona" i he constatat que aquesta celebració ha desaparegut completament en una ciutat que, paradoxalment, s'omple la boca cada cop que es parla dels seus macrofestivals i atapeïdes agendes estiuenques de concerts. La mateixa ciutat on milers de persones formen cues llarguíssimes i paguen un dineral per veure de lluny a Madonna -i ho dic amb tots els meus respectes cap a Madonna, faltaria més- i a la vegada són incapaces de baixar al bar de la cantonada que ofereix concerts amb entrada gratuïta. Trist, molt trist. Però què volen que els digui. Jo penso celebrar-ho igualment. Quan acabi d'escriure això, punxaré el primer disc que tingui a mà. I aquesta nit aniré a l'Hospitalet. Hi toquen els Pretty Things, autors de clàssics incontestables com "Midnight to Six Man", i més recentment d'un àlbum tan potent com "Balboa Island". El disc que enregistrarien ara mateix els Rolling Stones si encara toquessin de peus a terra, va escriure un crític. I un tros d'història viva del blues i el rock més incorruptibles que ha donat mai la Gran Bretanya. Bon Dia de la Música a tothom.

1 comentari: