Una harmònica de blues

Parada de metro del Clot, divendres al vespre. Piques el bitllet i baixes a l'andana mentre escoltes la llunyana melodia d'una harmònica de blues. Desvies la mirada cap a les pantalles, pensant que potser els programadors del circuit televisiu del metro han tingut un rampell de bon gust. T'adones que no és el cas, però la música segueix sonant allà sota, adquirint més volum i presència a mida que creues l'andana de la línia vermella en direcció cap a la lila. I aleshores la música s'interromp. Segueixes caminant i veus un xaval que encara no deu ni haver fet els divuit, amb els cabells castanys despentinats i una samarreta blava amb el símbol del metro de Londres. Amb la mà esquerra aguanta l'harmònica. Amb la dreta, una ampolla de Xibeca que devora com si s'acabés el món. No triga ni cinc segons a fer baixar l'ampolla, substituir-la als seus llavis per l'harmònica i tornar-la a tocar, novament i ara més que mai, com si s'acabés el món. No saps si noms com els de Sonny Terry i Little Walter signifiquen alguna cosa per a ell, però sigui com sigui, t'acaba d'alegrar el dia. Saps que qualsevol a qui li expliquis l'escena et sortirà amb històries moralistes sobre l'edat del nano i el consum de cervesa. Que qualsevol beguda amb una mínima graduació alcohòlica està proscrita en aquesta Barcelona de postal. I sí, saps que possiblement aquesta pràctica no sigui molt bona per al fetge de l'harmonicista -tampoc ho seria el consum excessiu de dònuts de xocolata, però això no sembla preocupar a ningú-. Però després penses en Keith Richards, Etta James, Charles Bukowski, Hunter S. Thompson, Shane McGowan, Hank Williams, Jack Kerouac i F. Scott Fitzgerald. I és aleshores quan t'adones que certes postures morals només serveixen perquè el món sigui més avorrit.