Gratis

"La música suena mejor cuando es gratis". Ho proclamava alegrement i amb lletres gegants un cartell de l'última campanya publicitària d'un conegut fabricant de telèfons mòbils. Vaig veure un dels cartells ahir al matí, de camí cap a la feina, i quan hores més tard vaig tornar a passar pel mateix lloc ja havia estat retirat. La comunitat musical -que no equival a la indústria ni a la SGAE, a qui aquestes coses tant li fan mentre cobri els seus cànons a final de mes- s'havia posat a la defensiva. I no n'hi havia per a menys. El problema no és que la marca en qüestió posi en marxa un portal d'streaming al qual els seus usuaris poden accedir de manera gratuïta, sinó la utilització perversa que aquesta campanya feia de la paraula gratis. I més en un país com el nostre, tan propens a la cultura del diner fàcil i al pillatge indiscriminat en tots els àmbits -començant per la pròpia SGAE, els seus comptes gens transparents i el seu afany recaptador en perruqueries de barri i casals d'avis-.

I és que, per moltes il·lusions que ens fem, en aquesta vida no hi ha res que sigui gratis. Si la música sona millor quan és gratis, suposo que també els telèfons mòbils funcionarien millor si fossin gratis. I els menús de deu euros i mig estarien més bons si fossin gratis. I els cotxes serien més ràpids i segurs si fossin gratis. I les làmpares il·luminarien millor si el rebut de la llum fos gratis. Però, repeteixo, no hi ha res que sigui gratis. I això inclou el portal d'streaming. Per molt que l'usuari hi pugui accedir sense pagar ni cinc, al final hi ha algú que ha pagat el preu dels continguts i del manteniment -i aquest algú molt probablement sigui la pròpia marca de telefonia mòbil-. Perquè al darrere de tot això hi ha una feina -la dels músics, compositors i productors discogràfics, així com la dels informàtics que treballen en l'aplicació o pàgina web- que com a tal té un preu. I està molt bé que la gent pugui accedir gratuïtament a la cultura -o als menús de deu euros i mig, o als telèfons mòbils...-. Però el que no podem fer, tal i com estan les coses, és inventar-nos campanyes publicitàries que proclamin amb to caradura que la feina d'uns professionals -siguin del sector que siguin- és gratis. Perquè no ho és. Perquè a tots ens agrada cobrar a final de mes. I perquè gràcies a la citada cultura del diner fàcil, el tot és gratis i el pillatge indiscriminat, aquest país ha acabat com ha acabat.