Josh T. Pearson

"I'm glad we finally got to meet each other". M'ho deia ahir a la nit Josh T. Pearson, enmig del parc del Fòrum i amb l'actuació de Saint Etienne com a marc musical de fons. Mitja hora abans, jo presenciava el seu concert a l'Auditori del Fòrum. Sense cap mena de dubte, el millor de tots els que he vist a la present edició del Primavera Sound. Una hora sense desperdici en què Pearson va presentar les cançons del seu debut en solitari, "Last of the Country Gentlemen" (2011, Mute Records). Un monumental tractat de folk fosc i depressiu, de matisos espirituals i gairebé tràgics, que el de Texas va abordar amb la serenor i sobrietat de qui ha dipositat la seva vida en successions d'acords i versos terminals, i al mateix temps fent gal·la entre cançó i cançó d'un agut sentit de l'humor. Somriures i llàgrimes que s'alternaven com el moviment d'un pèndol al llarg d'un passi que ja forma part de la memòria col·lectiva dels que hi vam ser. I un Pearson que en tot moment va mostrar una humilitat poc habitual en algú a qui la premsa especialitzada de mig món ha dedicat tots els elogis haguts i per haver. Una humilitat que va tornar a evidenciar-se quan me'l vaig trobar de cara enmig de les marees humanes que inundaven el Fòrum, i no vaig poder evitar dir-li que el seu havia estat, per mi, el concert del festival. Al principi no s'ho creia, i amb el seu incombustible sentit de l'humor em va preguntar si això ho dic a tots els grups que veig. No només el va sorprendre la meva afirmació, sinó el fet que hi hagi gent a Barcelona que conegui la seva música i vagi als seus concerts. I va ser aleshores quan, amb el seu inconfusible accent texà, em va deixar anar la frase que obre aquest text. I saben què? Venint d'algú com ell, un detall com aquest emociona. Perquè al marge d'haver parit un dels millors discos de 2011 -malgrat insistir ell mateix que no s'havia d'haver publicat mai-, Pearson és un senyor en un negoci on abunda la vanitat.



Audio: "Thou Art Loosed" - Josh T. Pearson