The Roots i New Order, la cara i la creu

The Roots: la cara.

L'última jornada del Sónar 2012 tenia com a caps de cartell dos noms estèticament antagònics però complementaris. New Order i The Roots. Des de l'efervescent Manchester de principis dels 80, els primers van esdevenir una peça clau per introduir el llenguatge electrònic a les formes del pop i el rock. Gairebé una dècada i mitja més tard, els de Filadèlfia van recórrer un camí invers a l'abordar les bases rítmiques del hip-hop a partir d'instruments tocats en directe i a temps real. Ambdues propostes coincidien al Sónar en franja horària, però les durades dels seus respectius concerts van permetre contemplar bona part del passi de New Order i arribar a temps d'assaborir la descàrrega de The Roots. I novament, ambdues formacions van presentar-se en directe com a propostes antagòniques, tot i que ara no pas complementàries.

New Order: la creu.

Mentre els nord-americans venien amb material nou sota el braç -l'aclamat "Undun" (2011)- i amb tota la cavalleria intacta, els britànics es trobaven immersos en una enèssima reunió -ara sense Peter Hook, però amb Gillian Gilbert novament a bord- i reduïts a producte nostàlgic tan buit i previsible com aquells dels quals van ser antítesi al seu dia. Van sonar sense força, gairebé tan cansats i desgastats com la veu d'un Bernard Sumner que faria millor dedicant els seus esforços a Bad Lieutenant -d'on, per cert, provénen diversos components dels actuals New Order-, i esclaus d'un guió inalterable. Van ser capaços de brillar, i molt, en moments puntuals: a l'entonar "Ceremony" i "Bizarre Love Triangle" encara sonaven més creïbles que la legió d'imitadors encoberts que els segueixen sortint de sota les pedres -algun dels quals figurava al mateix cartell del Sónar-. Però, per desgràcia, la tònica general del concert es resumiria amb un "Blue Monday" que els seus autors van reduir gairebé a la categoria de pachanga digna d'una concentració de tuning en un polígon industrial d'extrarradi. Quina llàstima.

Tot el contrari d'uns Roots que van sonar tan frescos i contundents com el primer dia. Un crític va escriure una vegada que la música negra sempre ha estat molt més reticent que la blanca a pujar a carros com el de la nostàlgia, i no li faltava raó. En van ser un bon exemple els de Filadèlfia, anant sempre a la seva, fent el que els donava la gana i connectant totalment amb el públic sense necessitat de recórrer a una freda i calculada bateria de hits. L'escenari era una olla a pressió que acabava esclatant com un big bang cada cop que simulaven una baixada d'intensitat. I com qui no vol la cosa, van fer que el públic del Sónar acabés ballant temes de Guns N'Roses -un esmolat "Sweet Child O'Mine" amb els raps intercalats d'un Black Thought que gairebé escupia foc- i Bo Diddley -un "Who Do You Love" amb la càrrega sexual elevada al cub-. La cirereta definitiva d'un repertori que ara mateix sona molt més atrevit i desacomplexat que el de New Order.