Dia de la Música 2023

La commemoració del Dia de la Música coincideix amb l'inici de l'estiu. La d'avui, 21 de juny, és una data en què habitualment m'agrada fer sonar els meus discos dels Beach Boys i de les Ronettes, també recuperar alguna joia del surf instrumental, i deixar-me portar per l'esperit de revetlla de tota la vida de l'Orquestra Plateria. Per això he tornat a desenfundar aquesta còpia en vinil del segon àlbum de la formació barcelonina, publicat el 1979 amb títol homònim –el plàstic d'"Estremécete", "La Neurastenia", "El Sabio", "Mambo nº 8" i "Pedro Navaja", gairebé res-. Un disc dels que fan festa en qualsevol moment i sota qualsevol circumstància, però que ara mateix també porta implícit l'homenatge a qui ens ha deixat abans d'hora. Va per Emili Baleriola. En pau descansi. I que la música no deixi mai de sonar.

Dia de la Música: "I Can Hear Music"

The Ronettes.

El calendari marca el 21 de juny. El Dia Internacional de la Música. I l'inici de l'estiu. Una jornada que convida a gaudir, però també a homenatjar els nostres referents. Em ve molt de gust avui punxar "I Can Hear Music", paradigmàtica cançó d'amor de l'era pop però alhora un cant d'amor a la mateixa música, el clàssic compost per Jeff Barry, Ellie Greenwich i Phil Spector, que les Ronettes van gravar originalment el 1966 i que els Beach Boys van versionar al cap de tres anys. Una cançó que fa companyia cada dia de l'any, però que entra millor que mai un dia com avui. Bon Dia de la Música a tothom. I que passin vostès un bon estiu.

Quan les Rambles s'omplien de discos

Coincideixen amb data d'avui l'inici de l'estiu i la commemoració del Dia de la Música, encara que aquesta última sembla passar cada any una mica més desapercebuda. Què hi farem. En tot cas, aprofito un any més l'ocasió per recordar aquells temps pretèrits en què les Rambles de Barcelona solien omplir-se cada 21 de juny de punts ambulants de venda de discos on un podia arribar a trobar autèntiques joies ben enllaunades.

Per què es va deixar perdre aquella tradició? Francament no ho sé, però m'atreviria a dir que la resposta té més a veure amb la mentalitat funcionarial imperant en certs despatxos administratius que no pas amb la tan publicitada crisi dels suports físics –sobretot tenint en compte que aquests han experimentat un notable ressorgiment durant els darrers anys i que les fires discogràfiques ambulants no han deixat mai de gaudir de bona salut a casa nostra-.

Faig aquesta reflexió mentre encara dura la ressaca de l'última edició del Record Store Day. Aquella jornada que havia començat com un acte de reivindicació de les botigues de discos independents, i que com tantes altres iniciatives lloables ha acabat esdevenint una altra cosa. Penso en tots els llançaments exclusius del Record Store Day que, més enllà de fomentar l'acumulació perquè sí, acabaran servint paradoxalment per alimentar plataformes com eBay. I crec que això atorga encara més valor a tots aquells vinils, discos compactes i cintes de cassette que dècades enrere solia comprar a les Rambles i que encara m'acompanyen a data d'avui.

Sigui com sigui, bon inici d'estiu i bon Dia de la Música a tothom.

Quan Brian Wilson va donar veu a la música surf

Brian Wilson, Mike Love, Dennis Wilson, Carl Wilson i David Marks: els Beach Boys.

Coincideixen avui la commemoració del Dia de la Música i l'inici de l'estiu. Dos bons motius per acudir al sempre refrescant catàleg de Brian Wilson i els Beach Boys. "Surfin'", el seu primer single, va suposar un abans i un després en l'evolució de la música surf i va posar la primera pedra del California Sound. Poc s'ho podia imaginar aquell professor d'institut que l'havia puntuat amb la pitjor nota possible.

Poc es devia imaginar el professor de música de Brian Wilson a l'institut de Hawthorne, Califòrnia, que en poc menys d'una dècada el seu alumne seria reconegut com un dels compositors més influents del segle XX i que hauria signat algunes de les obres capitals del seu temps. El cas és que quan un jove Wilson va presentar a classe la seva primera composició, "Surfin'", el professor de torn la va avaluar amb una F, la nota més baixa que establia aleshores el sistema de puntuació nord-americà. Haurien de passar ben bé sis dècades perquè el centre decidís rectificar i atorgués, en ple any 2018, la nota més alta –una A- al treball de Wilson. Sí, l'excés d'academicisme sol tenir aquestes coses.

D'acord, "Surfin'" no serà ni de bon tros la composició més rodona del cançoner de Brian Wilson, ni tan sols de la fundacional primera etapa dels Beach Boys, però el seu pes històric és inqüestionable i segueix entrant la mar de bé digués el que digués aquell professor. Dos minuts i 14 segons d'harmonies vocals al més pur estil doo-wop, i una lírica que lloava les bondats de la pràctica del surf sobre una contagiosa melodia pop. Molt més que un tast de què significava ser adolescent al sud de Califòrnia durant la primera meitat de la dècada dels 60, l'essència del somni nord-americà invocada des de la perspectiva de qui encara disposa de tota una vida per davant. Que Wilson no s'hagués enfilat mai a una taula de surf era el de menys. Que bona part del nucli dur de la comunitat surfer no se l'arribés a prendre mai seriosament, a aquestes alçades no li importa a ningú.

"Surfin'" va ser la primera composició de Wilson i el primer single dels Beach Boys –amb Mike Love a la veu solista-. Publicada la tardor de 1961 per Candix Records amb "Luau" a la cara b, posteriorment es va regravar per a la seva inclusió al primer àlbum del grup, "Surfin' Safari", que veuria la llum al cap d'un any sota el paraigües de Capitol Records. A data d'avui, més enllà d'apuntar l'inici d'una de les nissagues discogràfiques més apassionants de les passades sis dècades, es contempla "Surfin'" com el punt de partida del vessant vocal de la música surf, un estil patentat per il·lustres veïns com Dick Dale o The Bel-Airs que fins aleshores havia prescindit de de la figura del vocalista. També es considera com la primera pedra de l'anomenat California Sound, aquell subgènere eternament hedonista de la música pop del qual segueixen essent Wilson i companyia màxims exponents.

L'apunt negatiu de tota aquesta història és una tercera versió de la peça en qüestió enregistrada i publicada pels propis Beach Boys el 1992 amb l'ànim de commemorar els 30 anys del seu primer elapé. Una lectura apàtica i descafeïnada, emmarcada en el que sol considerar-se com el punt més baix de tota la discografia dels californians, un "Summer in Paradise" (1992) produït pel seu sempre fidel Terry Melcher però totalment mancat d'aquella màgia que havia arribat a caracteritzar els seus autors. No hi va participar Brian Wilson, qui aleshores ja es trobava fora de la banda, el desastre va ser monumental tant en termes artístics com comercials, i d'alguna manera va acabar de precipitar el culebrot que ha esdevingut la nissaga Wilson-Love durant les passades tres dècades. A data d'avui és un dels pocs discos dels Beach Boys que mai s'han arribat a reeditar.

Dia de la Música 2019

Dan Auerbach.

21 de juny. El Dia de la Música i l'inici de l'estiu. Un bon moment per sortir a la terrassa i tornar a punxar tota una sèrie de discos que solen entrar a la primera en qualsevol època de l'any però funcionen ara millor que mai. Plàstics que tant poden esdevenir la banda sonora dels dies llargs com animar nits curtes (i sovint intenses). Els singles fundacionals dels Beach Boys, les vinyetes de peu de carrer del doo wop i els girl groups, el soul més fresc i refrescant de les factories Stax i Motown -o el rock'n'soul de Little Steven i els seus Disciples of Soul, que dies enrere s'avançaven a l'arribada de l'estiu interpretant sencer el flamant "Summer of Sorcery" (2019) a la sala Apolo- o, és clar, obres més o menys recents que van del "Waiting on a Song" (2017) de Dan Auerbach al "Summer 08" (2016) de Metronomy. Les opcions, no cal dir-ho, són abundants i gairebé infinites. Sigui com sigui, bon Dia de la Música a tothom.

Dia de la Música 2018

Aquest any tindré el gustàs de celebrar el Dia de la Música a la ràdio. I més concretament a Guitarra, baix i bateria, on comentaré novetats discogràfiques i documentals musicals amb Ricky Gil i Laura Peña. Serà la penúltima emissió de la temporada, i podran escoltar-la en directe a partir de les 20h a la sintonia de Ràdio Silenci. Bon Dia de la Música a tothom!

Dia de la Música 2017

Mourn.

DIA DE LA MÚSICA 2017

Fabra i Coats, Barcelona

21 de juny de 2017

Queden lluny els temps en què el Dia de la Música es podia respirar en bona part del mapa barceloní, ja fos amb actuacions en directe a molts dels seus carrers o bé amb unes Rambles atapeïdes de paradetes on les disqueries de la ciutat ofertaven sucoses delícies melòmanes a preus arreglats per a l'ocasió. Actualment la jornada segueix commemorant-se, però d'una manera més discreta i sovint gairebé a porta tancada. Per això són d'agrair iniciatives com la de la cooperativa L'Afluent, que ahir va maridar reivindicació i celebració a Fabra i Coats. La primera es va materialitzar en una taula rodona al voltant de les bones pràctiques en la indústria musical, un debat que ve de lluny i que diversos represenants del sector -músics, advocats, gestors, institucions- van abordar amb vistes a establir directrius i fulls de ruta per a millorar les condicions de treball en un marc professional que en ocasions ni tan sols es contempla com a tal. La celebració va arribar a última hora, de la mà d'un triple concert amb un cartell tan eclèctic com transversal: l'afrofunk de la guineana -establerta a Barcelona- Nakany Kanté, la sofisticació pop del crooner canadenc Sean Nicholas Savage, i l'electricitat de les barcelonines Mourn i el seu contundent rock de garatge.

The Byrds - "Turn! Turn! Turn!" (1965)

"Turn! Turn! Turn!" (1965). El segon disc dels Byrds, i juntament amb el seu predecessor -"Mr. Tambourine Man" (1965)- un dels pilars fundacionals tant del folk-rock com de bona part del pop de guitarres que s'ha practicat durant les passades cinc dècades. La peça titular, versió marca de la casa d'un tema de Pete Seeger, és probablement el títol més universal de la discografia dels californians i també un dels singles més icònics de la història del rock. La resta del plàstic, una selecció d'originals i lectures de composicions alienes, tampoc es queda curta. "Turn! Turn! Turn!" va ser el primer disc dels Byrds que mai vaig arribar a tenir, i la connexió amb el discurs de la banda va ser immediata. El vaig adquirir tal dia com avui de fa molts anys, després de localitzar-lo en una paradeta situada en algun lloc de les Rambles. Eren els dies en què al carrer Tallers hi havia encara més disqueries que no pas botigues de roba, i cada 21 de juny bona part d'aquests establiments s'instal·laven a les Rambles amb motiu del Dia de la Música. Els dies en què Barcelona celebrava l'arribada de l'estiu amb música en uns carrers que des d'aleshores s'han tornat més silenciosos i també una mica més grisos. No cal desesperar-se: espais com Fabra i Coats acolliran al llarg d'avui activitats commemoratives de la jornada melòmana per excel·lència. Però no estaria gens malament que algun dia les Rambles i el seu entorn tornessin a sonar tal i com ho feien anys enrere. Bon Dia de la Música a tothom.

J.D. Short

Vaig adquirir aquest vinil un dia com avui de fa molts anys. Quinze estius acumulava un servidor, si no ho recordo malament, quan una excursió familiar al centre de Barcelona va coincidir amb la celebració del Dia Internacional de la Música. Era un 21 de juny, com avui, amb la diferència que aleshores la música tenia als carrers de la Ciutat Comtal una presència que malauradament ha anat perdent, i de la mateixa manera que per la Diada de Sant Jordi els llibres són protagonistes a les Rambles, aleshores els discos i les actuacions en directe ho eren durant aquesta jornada -això sí, sense aglomeracions ni rostres excessivament mediàtics-. Va ser així, remenant una cubeta de vinils, com vaig topar amb una oferta que s'ajustava a les capacitats de la meva butxaca adolescent i de passada vaig descobrir un dels noms més obscurs de l'etapa fundacional del blues, J.D. Short. Nascut l'any 1902 a Port Gibson, Mississippi, i cosí del mateix Big Joe Williams, si la seva trajectòria no es troba més ben documentada probablement sigui a causa de la gran quantitat de pseudònims diferents que va arribar a utilitzar a l'estudi. Pseudònims com Jaydee Short, Spider Carter o Jelly Jaw Short, tots ells presents a "J.D. Short (1930-33)" (1985, Wolf Records), un recopilatori que com indica el títol repassa els primers anys de trajectòria de Short, els que van de 1930 a 1933. Prolífic durant aquells anys i els immediatament posteriors, el nostre protagonista desapareixeria del mapa durant gairebé dues dècades fins quel els revivals blues i folk dels anys 50 i 60 el van tornar a posar en circulació. El reconeixement, si se li pot dir així, arribava tard: el 1962 J.D. Short moria a St. Louis, Missouri, víctima d'un atac de cor i a l'edat de 60 anys. Sigui com sigui, jo sempre l'associaré amb aquell llunyà 21 de juny en què els nostres camins es van trobar en algun punt de les Rambles. Bon Dia de la Música a tothom.

DomDom, o com fomentar el lliurepensament a partir de la música

Kim Ngoc, fundadora de DomDom.

DomDom és una escola de música amb seu a Hanoi, la capital del Vietnam. No és un centre qualsevol, ja que el seu mètode d'ensenyament parteix de disciplines basades en la improvisació i, sobretot, l'experimentació. Ja fa tres anys que funciona seguint aquesta filosofia i en un entorn on la supervivència d'aquesta mena de projectes és com a mínim complicada: no oblidin que el país asiàtic es troba governat per un règim totalitari. "El sistema educatiu del Vietnam és problemàtic perquè no admet la llibertat d'expressió", apunta la fundadora de DomDom, la professora i compositora Kim Ngoc, en declaracions recollides aquest mes de juny per la revista britànica The Wire. Per tant, "als estudiants no els resulta fàcil expressar els seus sentiments mitjançant els instruments musicals".

L'objectiu de DomDom, doncs, és estimular les capacitats expressives dels seus alumnes per mitjà de la música, i a la vegada potenciar discursos musicals tan abstractes com novedosos, lliurar-los al gran públic i d'aquesta manera despertar la seva curiositat. Es tracta, en definitiva, d'esquivar la maquinària legal i repressiva del règim per a fomentar el lliurepensament tant des de l'ensenyament de la música com de la seva difusió. A través de DomDom, per tant, Ngoc ha tornat a posar de manifest el potencial de la música -i de la cultura en general- com a catalitzadora de valors com la llibertat o la diversitat en àmbits on es troben reprimits.

Dit això, gairebé ningú sembla recordar que avui, 21 de juny, és el Dia Internacional de la Música. Ni tan sols aquells que mesos enrere van fer tant de soroll amb el Dia Sense Música i que avui, en el millor dels casos, es dedicaran a fer calaix amb esdeveniments gratuïts i ben patrocinats per la marca de torn -com a mínim a Madrid, perquè a Barcelona ja ni tan sols ens queda això-. Potser si aquests mateixos col·lectius professionals -entre els quals s'hi troba el d'un servidor- entenguessin que la problemàtica de fons no es troba en l'IVA ni en la sobèrbia de cap govern sinó en l'educació, també avui estarien fent soroll. Reclamant que s'ensenyi música a les aules. I recordant que ensenyar música no vol dir (tan sols) explicar la teoria del solfeig, sinó potenciar instints com la creativitat, l'expressivitat o la curiositat -aquesta última és bàsica perquè el públic s'acosti a les sales de concerts, als teatres, als cinemes o als museus-. El que DomDom està fent des de Hanoi, ni més ni menys.

Bon Dia de la Música a tothom.

L'estiu comença avui

No em parlin de revetlles de Sant Joan, de petards ni de les cançons amb què ens torturaran durant els propers mesos tots els canals públics de televisió. L'estiu comença avui. 21 de juny, Dia Internacional de la Música. No fa pas tants anys, ho celebrava acostant-me a les Rambles i remenant cubetes de cd's i vinils -una mena de Diada de Sant Jordi, però amb discos i sense aglomeracions ni famosos desubicats-. També assistia a actuacions en directe que tenien lloc en espais com el Convent de Sant Agustí -jo mateix hi vaig arribar a tocar en un parell d'ocasions- o als mateixos carrers de Ciutat Vella que s'omplien de notes i colors amb motiu d'una data assenyalada. No fa pas tant de temps, de tot plegat, però el cert és que ja no en queda ni rastre. Una baixa, la del Dia de la Música al cor de Barcelona, que constata com tants altres factors la transformació de la Ciutat Comtal en la Botiga Més Gran del Món.

I ho sento, però això no és culpa del turisme. Que els veïns es queixin de la música al carrer no és culpa de qui ve de fora. Com tampoc ho és la manca de suport de les administracions, derivada del nul interès que genera la proposta entre el públic autòcton. El mateix que assisteix als macrofestivals amb l'única intenció de guanyar protagonisme a les xarxes socials i ser l'enveja de l'oficina quan hi arribi el dilluns al matí amb la polsera de torn i expliqui que ha assistit a una pila de concerts, dels quals no ha apreciat res perquè li ho impedien la cervesa, les ulleres de sol últim model i la seva incontinència a Twitter. Sigui com sigui, i tornant a allò que ens ocupa, avui és 21 de juny. Dia Internacional de la Música. Inici de l'estiu, per a un servidor. I també per als quatre romàntics que ara mateix deuen formular reflexions similars a les meves. Que sàpiguen, si algun d'ells llegeix aquestes ratlles, que encara hi ha reductes a Barcelona on poden celebrar la jornada.

El bar-llibreria Calders treurà al carrer un sucós estoc de llibres de temàtica musical i acollirà actuacions de tres valors incalculables de l'indie autòcton, Pentina't Lula, Doble Pletina i els Pinker Tones. I ja entrada la nit podran seguir la festa al Sidecar, que sense haver-se sumat als actes del Dia de la Música oferirà una vetllada de les que es recordaran durant molt de temps. Un dels millors grups de rock'n'roll que mai ha parit aquest país, Macho, presentarà nou disc i compartirà escenari amb Dead Parties. I si no es troben a Barcelona Ciutat però ronden per la seva rodalia, sàpiguen que la gent de L'Arcada Koncerts en prepara una de ben grossa al bar de l'Ateneu Aliança de Lliçà d'Amunt. Folk de batalla amb els sempre solvents Línia Maginot. I que als Hostalets de Balenyà hi actuaran en format acústic els incombustibles Marah. Vaja, que de música no en faltarà. Triïn, remenin i gaudeixin.

Les Rambles buides

Aquest migdia he caminat per les Rambles i les he tornat a trobar buides. No pas buides de gent, que com sempre n'hi havia per parar dos trens. Buides d'una identitat que van perdre fa molt de temps, quan Barcelona va deixar de ser una ciutat per a esdevenir una marca. Un reclam per al turisme de sol, platja i barrets mexicans. I avui, especialment, buides de l'encant que tenien anys enrere cada 21 de juny. Perquè avui, 21 de juny, és el Dia Internacional de la Música. I en una data com aquesta, durant molts anys va ser un plaer acostar-se a les Rambles, remenar cubetes de discos -nous i de segona mà, però sempre a preus molt més que raonables- i tornar a casa amb les mans plenes (de música). Eren els dies en què l'Ajuntament no es dedicava a perseguir i arraconar les estàtues humanes, i encara hi havia les parades d'ocells de tota la vida on ara hi ha aquells estands de productes tan típicament de la terra, que només se'ls compren els turistes. D'allò ja fa molt de temps. La ciutat ha anat a menys en tots els sentits -bé, excepte en pernoctacions als hotels-. I del Dia de la Música poca cosa queda. Ni tan sols els músics de carrer que aportaven color a diversos racons de Ciutat Vella, i que han quedat en aquesta ciutat de cartró-pedra tan proscrits com qualsevol iniciativa aliena a l'oficialisme més ranci. Una pena. No obstant, jo penso celebrar el Dia de la Música. Aquesta nit toquen Las Ruinas, Grushenka i Stepmother a la NAUB1 de Granollers. Abans i després de cada concert punxarà un servidor. I farem soroll. I tant, que en farem.

21 de juny: Dia Internacional de la Música

Era la tarda d'un 21 de juny. Jo tenia quinze anys i havia anat a passejar pel centre de Barcelona amb els meus pares. Ho feia sovint aleshores. Aquell dia, les Rambles estaven plenes de petits estands on es venien discos i altres articles relacionats amb la música. Als carrers i places del Gòtic i el Raval es podien escoltar diversos grups i solistes oferint actuacions a l'aire lliure. Aquell 21 de juny, em vaig comprar en una d'aquelles parades el meu primer vinil de blues. Un recopilatori de J.D. Short, un misteriós músic del Delta del Mississippi que em va cridar l'atenció quan el vaig veure fotografiat en blanc i negre en aquella enorme funda blanca. També em vaig comprar un recopilatori de música dels anys 50 que contenia la presa de "Rocket 88" enregistrada per Bill Haley poc temps després que Ike Turner i Jackie Brenston inventessin el rock'n'roll amb la versió original. I probablement em vaig comprar alguna cosa més, ara no n'estic segur. Però sí que recordo perfectament que era la tarda d'un 21 de juny.

Perquè tot allò obeïa a la celebració del Dia Internacional de la Música. I des d'aquell dia, vaig adquirir la sana costum d'acostar-me a les Rambles cada 21 de juny i donar la benvinguda a l'estiu tot remenant cubetes de compactes i vinils, impregnant-me de la música que omplia els carrers i, per què no, aprofitant els descomptes amb què les botigues de discos del carrer Tallers -on encara sobrevivien noms tan emblemàtics com els d'Overstocks o Music World- celebraven una jornada tan assenyalada. Va ser un 21 de juny quan em vaig comprar els meus primers discos dels Byrds, els Grateful Dead i els Count Five. I va ser un 21 de juny de no fa pas tants anys, quan em vaig acostar a les Rambles i em vaig adonar que tot allò ja era història. Les parades de discos havien desaparegut sense deixar rastre, i la música al carrer havia deixat pas al silenci tens de la Barcelona del Fòrum de les Cultures i altres invents de despatx. Encara quedaven, per sort, propostes com les del Centre Cívic del Convent de Sant Agustí, que organitzava també a l'aire lliure concerts de tarda on un servidor va tenir el plaer de tocar en un parell d'ocasions -i de passada, l'honor de compartir escenari amb tot un Kiko Palomar-. Un oasi enmig d'un desert, però és que ara ja no queda ni això.

Acabo de teclejar a Google "dia de la música 2012 Barcelona" i he constatat que aquesta celebració ha desaparegut completament en una ciutat que, paradoxalment, s'omple la boca cada cop que es parla dels seus macrofestivals i atapeïdes agendes estiuenques de concerts. La mateixa ciutat on milers de persones formen cues llarguíssimes i paguen un dineral per veure de lluny a Madonna -i ho dic amb tots els meus respectes cap a Madonna, faltaria més- i a la vegada són incapaces de baixar al bar de la cantonada que ofereix concerts amb entrada gratuïta. Trist, molt trist. Però què volen que els digui. Jo penso celebrar-ho igualment. Quan acabi d'escriure això, punxaré el primer disc que tingui a mà. I aquesta nit aniré a l'Hospitalet. Hi toquen els Pretty Things, autors de clàssics incontestables com "Midnight to Six Man", i més recentment d'un àlbum tan potent com "Balboa Island". El disc que enregistrarien ara mateix els Rolling Stones si encara toquessin de peus a terra, va escriure un crític. I un tros d'història viva del blues i el rock més incorruptibles que ha donat mai la Gran Bretanya. Bon Dia de la Música a tothom.