
Sonarà estrany en un país com aquest, mal acostumats com estem a segregar la música per etiquetes i
tribus. El cas és que el
Primavera Sound ha trencat enguany totes les barreres al programar als seus escenaris grups de metal extrem. El que en un principi va ofendre a part dels habituals al Parc del Fòrum -que, com els
jevis a qui ells tan critiquen, no entenen que en el fons la intensitat i la profunditat del black metal no estan tan allunyades de les atmòsferes del post-rock o dels murs decibèl·lics de My Bloody Valentine-, ha tornat a situar aquesta cita com a indiscutible festival de referència al sud d'Europa. Per entendre'ns, només al Primavera pots començar el dia amb el folk barroc de
Nick Garrie, acabar-lo amb el black metal de
Mayhem, i entre una cosa i l'altra haver degustat el pop d'autor atemporal de
Rufus Wainwright, la fusió afrocaribenya d'
Afrocubism o el rock massiu d'uns clàssics en vida com són
The Cure. Una olla ben remenada on hi tenen cabuda tota mena d'ingredients i on el criteri de selecció és la rellevància i la qualitat de cada un d'ells, independentment del sabor que tinguin. Un però? L'escassa repercussió de l'escena autòctona en un festival que precisament es troba cada dia més integrat a la ciutat amb iniciatives tan lloables com el cicle Primavera als Bars o els concerts gratuïts a l'Arc de Triomf. En aquest sentit, farien bé els seus responsables de tenir en compte els consells de
Jordi Bianciotto, en comptes de censurar-lo amb males maneres. Dit això, aquesta nit podran escoltar al Fòrum el folk de
Josh T. Pearson, el metal industrial de
Godflesh, el rock'n'roll primitiu de
Hanni El Khatib i l'electropop dels
Chromatics. Els sembla poc?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada