dissabte, 3 de maig de 2014

Filets d'escenari

YAHI + EL TERCER SEMESTRE
NAUB1, Granollers
2 de maig de 2014

Yahi són una raresa en el millor dels sentits. Van a la seva i no encaixen en una indústria cada dia menys musical. I, com a bons outsiders, això últim no sembla importar-los en absolut. Mentre molts es passen jornades senceres venent el producte a través de les xarxes socials, els granollerins es centren en allò que s'hauria de centrar qualsevol músic: la pròpia música. I és clar, els resultats s'evidencien a primera vista. El seu disc de debut, "Ultramar" (2011), es manté penjat en un compte de Bandcamp com un dels àlbums més injustament inèdits -en format físic- que mai s'han concebut a casa nostra. Cap discogràfica ha mostrat el més mínim interès en editar-lo, de la mateixa manera que ningú els ha convidat mai a tocar en cap gran festival -això sí, són habituals del Fusiònica, la qual cosa diu moltíssim a favor d'ambdues parts-. Ells s'ho perden. Entenent per ells una indústria tan enlluernada per la carn de xarxa social que és incapaç d'apreciar el sabor d'un bon filet d'escenari.

I això últim és exactament el que són Yahi. Carn d'escenari i de la bona. Una banda de directe. Una maquinària que funciona perfectament a l'estudi -sobretot si es troba en bones mans: "Ultramar" va comptar amb tot un Santi Garcia als comandaments-, però que s'eleva fins a cotes estratosfèriques sobre les taules. Perquè no els agrada repetir-se. Perquè són culs inquiets i entenen la música a partir de valors com el risc o la renovació constant. La d'ahir era la seva tercera actuació a la NAUB1 -la primera que hi oferien com a caps de cartell-. I no va tenir res a veure amb les dues anteriors. Inici a cop de feedback i cacofonies com a preludi de "Das Menhir". Vint minuts d'orgia sònica, declaració d'intencions on les hi hagi i una de les cinc peces que la banda va estrenar a la B1 -la resta del repertori es va nodrir d'"Ultramar"-. I un seguit d'enigmàtiques projeccions -l'artista visual Enric Sant, que tenia previst interactuar en directe amb la banda, va ser baixa d'última hora per motius personals- com a coixí d'un concert que es va desenvolupar gairebé a les fosques. Estètica àcida i ressons progressius que remetien entre d'altres al cànon de Pink Floyd -els de Syd Barrett i l'UFO Club, però també els de "Wish You Were Here" (1975)-. I si algú es pensa que exagero, és que la nit passada es trobava al lloc equivocat.

Abans havia estat el torn dels sabadellencs Tercer Semestre. Guitarra de múltiples tessitures i expansiva base rítmica. Post-rock del que fa mal. Del que renuncia a la subtilesa i ho expulsa tot en forma de torrents instrumentals tan intensos com contundents. Peces executades amb una precisió més que quirúrgica i amb una mètrica purament matemàtica, sí, però també amb fetge i molta sang a les venes. Posant la tècnica al servei de l'emoció i defugint exhibicionismes i exercicis d'estil. Alternant densitat amb velocitat, passatges cristal·lins amb esclats decibèlics i sofisticació amb primitivisme metàl·lic. Compartint amb els propis Yahi tota la passió pel risc i la vocació trencadora. I amb prou sentit de l'humor com nassos a l'hora de batejar una de les seves delícies instrumentals: "Fèlix Millet". I és que, de vegades, sobren les paraules.

YAHI. A les fosques.

EL TERCER SEMESTRE. Intensos i contundents.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada