Una llança a favor del Primavera

S'ha parlat molt del Primavera Sound, de determinats titulars on les xifres eclipsen la música i d'un model de macrofestival que alguns consideren excessiu. També dels preus de les entrades, de la marca Barcelona i de la saturació de bandes. Jo mateix m'hi he referit i ho he censurat en més d'una ocasió. Però també sóc dels que segueixen passant per caixa quan toca. Perquè una cosa no treu l'altra, i el Primavera segueix essent una cita ineludible per a qualsevol que estimi la música -i que es pugui permetre passar per caixa, és clar-. Per això, i perquè ja m'he queixat quan ho he considerat oportú, avui m'agradaria trencar una llança a favor del Primavera. Potser no a favor del model ni del preu de l'abonament -que tampoc em sembla cap barbaritat si tenim en compte l'oferta de grups-, però sí a favor de la marca i sobretot d'una trajectòria ignorada o directament menystinguda per molts dels que ara la critiquen de manera totalment gratuïta i gens documentada.

El cartell del primer Primavera Sound (1994).

Com a part integrant de Brubaker, tinc la immensa sort de dedicar-me cada dia a la gestió cultural. Immensa sort, dic, perquè faig allò que més m'agrada, no pas perquè la cosa m'aporti grans guanys econòmics. No és un cas aïllat, el meu. L'àmbit cultural en aquest país nostre és dur, molt dur, encara que alguns es pensin que tots vivim en mansions i que ens passem nits senceres de festa -senceres unes quantes, de festa cap ni una-. I també ho era quan va néixer Primavera Sound, ara fa dues dècades. Va ser el 9 d'abril de 1994 -quatre dies abans havia mort Kurt Cobain-, sense reclams estel·lars i molt lluny d'un Parc del Fòrum que aleshores ni tan sols s'havia projectat. El concert inaugural del que començava com un cicle dedicat a la música independent, va tenir lloc a la sala KGB amb un cartell farcit d'il·lustres desconeguts i on destacava la presència d'un tal Sr. Chinarro. A nivell de públic, els resultats van ser nefastos: poca afluència com a reflex del nul interès que despertava a Barcelona qualsevol proposta que no arribés ben mastegada -en aquest aspecte no hem avançat gens-.

Explico l'anècdota -recollida en cròniques de l'època i recuperada recentment per un diari barceloní- perquè em sembla il·lustrativa d'una actitud arriscada i de l'empenta dels activistes que van iniciar aquella aventura. Els mateixos que l'aguantarien i n'estirarien la carrosseria durant gairebé una dècada abans de situar-se en boca de tothom. Superant adversitats, sense ni tan sols plantejar-se la possibilitat de lliurar uns Pixies a les masses i el més important de tot: sense subvencions públiques. I insisteixo en aquest darrer condicionant perquè em sembla paradigmàtic en un context com la Catalunya dels anys 90. La del Rock Català i les escenes fictícies que els despatxos oficials inflaven a cop de subvenció, patrocini institucional i fins i tot revistes alimentades amb fons públics. Primavera Sound, com tot projecte vinculat a l'àmbit independent, no disposava de res de tot això. Disposava en canvi de visió artística, passió per la música i vocació innovadora. I apostava pels grups emergents de casa -pels que tenien quelcom a dir, s'entén-.

I això ens porta fins a l'actualitat. El que abans era un secret entre melòmans, ara és una cita de referència internacional per on ha desfilat el bo i millor de la música popular contemporània -d'Arcade Fire a Neil Young, d'Iggy Pop a Tinariwen i de Patti Smith a PJ Harvey-. I malgrat tot segueix oferint sortida als grups emergents de casa -novament, els que tenen quelcom a dir-. Per entendre'ns, és totalment lògic que Mishima comparteixin edició amb The National, ho era que Manel passessin pel mateix escenari on abans havien actuat Herman Dune, i que un festival amb caps de cartell com Primal Scream, My Bloody Valentine o New Order apostés per Mazoni, Anímic o Antònia Font. I també ho és que, un cop consolidat el festival, els seus promotors inverteixin una part important dels seus guanys en la creació d'un segell discogràfic que a la vegada exerceix funcions de management. El Segell del Primavera, es diu, i entre les seves referències s'hi troben els darrers llançaments de Joana Serrat o Refree. Artistes barcelonins que sota aquest paraigües han pogut girar per països com el Regne Unit en les mateixes condicions que ho fan els grups britànics quan actuen a casa nostra.

En l'àmbit empresarial es dóna per fet que el secret de l'èxit passa pel mercat internacional. I en aquest sentit, el Segell del Primavera fa la feina ben feta. Localitzant el talent autòcton i potenciant-lo tant a dins com a fora de les nostres fronteres. Una estratègia coherent, valenta i honesta que, com dues dècades enrere, contrasta amb els circuits oficialistes. Els que, en comptes de cercar i potenciar el veritable talent, alimenten escenes fictícies i funcionariats artístics. Per això trenco aquesta llança a favor del Primavera. Perquè el nom ha crescut, però la vocació segueix essent-hi. Perquè aquest creixement s'ha produït de forma gradual i constant, i sempre amb la música com a epicentre. Perquè si ha arribat fins aquí ha estat a base de picar moltíssima pedra en un país que sembla fet de formigó. I sí, molts seguiran queixant-se i lamentant que el Primavera actual no representa el mateix que fa dues dècades. I potser tinguin raó. Però queixar-se és fàcil i gratuït. En canvi, fer quelcom al respecte implica mullar-se el cul, cosa que pocs semblen disposats a fer ara mateix. Entre aquests pocs hi ha la gent d'Ultra-Local Records, que en comptes de queixar-se ha organitzat el Micro-Clima Sound. Un altre festival que neix des de zero, amb modèstia absoluta i amb escassa afluència de públic. Qui sap si d'aquí a dues dècades seran ells qui portarà Arcade Fire al Fòrum.

El Primavera Sound 2014 tindrà lloc a partir d'aquest vespre al Parc del Fòrum. Més informació a www.primaverasound.com.