Escoltin aquests violins. Escoltin com s'enlairen. Escoltin com fan malabarismes una vegada es troben a dalt de tot, com baixen i es tornen a enfilar de cop. I escoltin aquesta veu, la de
Manel Cano, perquè probablement sigui una de les més singulars que trobaran ara mateix cantant pop en castellà. Cano ve de Barcelona i ha debutat enguany amb un magnànim tractat de pop etern. Di violins, sí, però també d'harmonies vocals i de melodies que t'atrapen per no deixar-te anar mai més. D'aquell on es donen cita
Richard Hawley,
The Divine Comedy,
Belle & Sebastian,
Morrissey,
Adam Green -el de
"Friends of Mine" (2003)- o, fins i tot,
Espaldamaceta si s'acompanyés d'una orquestra pop. Deu cançons que integren un debut dels que no haurien de passar desapercebuts,
"Asumir, borrar y reescribir" (2014). Deu polaroids en technicolor que responen a títols com
"En las próximas canciones",
"La hora de la verdad" o
"Ejercicios de mímica". Escoltin-lo a
Bandcamp. Els alegrarà el dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada