Teatre Auditori, Granollers
17 de maig de 2014
L'espectacle més gran del món. L'expressió s'ha emprat centenars de vegades, sovint fruit de l'exageració o de campanyes de màrqueting poc imaginatives. En el cas de la unió que ens ocupa, si no podem parlar de l'espectacle més gran del món, com a mínim no ens quedarem curts. Perquè l'espectacle en qüestió són ells mateixos. Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró. La primera ha renovat el flamenc a partir d'estímuls múltiples i diversos, els d'una veu que sembla no conèixer límits. Com tampoc els coneix Fernandez. De l'herència hardcore dels 90 amb Corn Flakes a l'avantguarda independent sota l'alter ego de Refree, projecte de pop d'autor que admet poques comparacions. Ella té la veu i el drama. Ell, tot un arsenal de guitarres que conjuguen subtilesa amb tensió, esclat amb contenció i matèria orgànica amb electricitat.
Constants vitals de "granada" (2014, Universal Music), el primer disc que han interpretat, produït i signat a mitges, i d'un repertori que estripa i deconstrueix quinze estàndards aliens fins a fer-los totalment nous. Relectures realitzades des del respecte incondicional, però sense cap mena de por. "La Revolució dels Clavells", anunciava Pérez Cruz la nit passada, abans d'enfilar "Abril 74". La cançó de Lluís Llach despullada i reduïda a les cendres, punt de partida i declaració d'intencions al minut zero. I un tractament que aplicarien durant gairebé dues hores a originals de Violeta Parra -"Puerto Montt está temblando"-, Edith Piaf -"Hymne a l'amour"-, Albert Pla -una tríada encapçalada per "Papa, jo vull ser torero"-, Fito Páez -"Carabelas nada", tenyida de blues à la Bad Seeds- o un Enrique Morente -"Compañero" i "Que me van aniquilando", traslladades a un desert remot on Giant Sand conviuen amb Kyuss- a qui Fernandez reconeixeria com a influència cabdal en l'esdevenir de "granada".
Menció a part es mereixen "El cant dels ocells" -la serenor introspectiva d'un Johnny Cash crespuscular apoderant-se del cànon musical català, celebrant-ne l'essència i desproveint-lo de tota litúrgia- i "Pequeño vals vienés". El poema de García Lorca musicat per Leonard Cohen, elevat a passional orgia d'emocions i distorsions. Ja en tanda de bisos rebaixarien el dramatisme amb una lectura innocent i naïf del “Rehab” d’Amy Winehouse. Entrenyable divertiment enmig d'un torrent d’emocions que remuntaria amb “Mercè” de Maria del Mar Bonet i “Gallo rojo, gallo negro” de Chicho Sánchez Ferlosio. Punt i final amb la platea dempeus i aplaudint l'evidència extensa i sentidament. Sigui o no l'espectacle més gran del món, aquesta gira serà un dels grans esdeveniments musicals d'enguany. Clàssics amb tots els honors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada