La cançó com a fonament

BREIS

33|45, Barcelona

8 de maig de 2014

Al final, el que compta són les cançons -com a mínim, si parlem de música pop-. Pots inventar-te la sopa d'all, si vols, però de res et servirà aixecar un gratacels si els fonaments no són sòlids. Els de Manolo Breis ho són. Molt. Parlo de les cançons, evidentment. Exercicis de folk-rock de tall clàssic i regust fresc que el murcià va presentar ahir en la seva versió més bàsica. Sense la banda amb què ha enregistrat el seu darrer disc, el notable "Verna" (2014). Sense els orgues penetrants ni el revestiment elèctric i rítmic. Però amb l'essència intacta. Amb la guitarra com a fil conductor, una dylaniana harmònica i una veu captivadora com poques. Repàs a un cançoner recent molt més que reivindicable ("Ser o estar" o "Dame algo de ti"), excursions al fons de catàleg i, en el capítol de versions, un passeig per l'Amèrica que tant sembla haver inspirat Breis. La d'Eels (la inicial "Grace Kelly Blues"), Wilco ("I Am Trying to Break Your Heart") o Alex Chilton (revelador final amb "The Letter" dels Box Tops). Amb aquests referents no ha d'estranyar que els fonaments de Breis siguin tan sòlids. Al final, insisteixo, el que compta són les cançons. I d'això, Breis en sap una bona estona.