Emocionant punt de partida

ILLA CAROLINA

NAUB1, Granollers

24 de maig de 2014

Res és casual. Quan Illa Carolina van presentar el seu debut homònim (2012, Buenritmo/LAV) a la NAUB1, van saludar a Billy Bragg i el seu "A New England". El saludaven com a referent d'aquell pop de guitarres tan britànic on s'emmirallava aleshores la banda vallesana. Un any i mig després i amb un segon disc en circulació, els referents són uns altres. "Bengala" (2014, Buenritmo) defuig la lluminositat del seu predecessor a favor d'atmosferes fosques, acabats hivernals, traços malencònics i una major presència de l'electrònica. Constants que defineixen també La Roux i el seu "In for the Kill", peça que encetaria la tanda de bisos la nit passada en una B1 on es respirava l'ambient de les grans ocasions. El de la posada de llarg dels nous Illa Carolina. Nous perquè "Bengala" suposa un emocionant punt de partida, però també perquè el concert d'ahir era el debut escènic de Nico De Tullio (exKaire) com a teclista de la formació.

Insisteixo, res és casual. Tampoc ho va ser la posada en escena, dramàtica i misteriosa com el repertori que venien a presentar. Per això la vetllada va començar de forma teatralitzada. Dues inquietants figures femenines, vestides amb impermeables vermells i mirant-se l'una a l'altra, entonaven peces del debut homònim de la banda com si fossin càntics perduts en el temps. Litúrgia gairebé funerària per a enterrar gestes passades i donar la benvinguda a un nou cicle vital. Dit i fet. Encara no s'havien esvaït els fantasmes del passat i Carol Badillo ja recitava els primers versos de "Salms i sanefes" des del fons de l'escenari. Amagada darrere la banda i amb un posat sobri que deixaria pas a tot un esclat d'emocions. Les de "Punt mort", "La sort dels rius" i "1986". Amb Badillo ja al capdavant i prement l'accelerador. Amb la urgència de qui no té res a perdre i la seguretat de qui les ha vist passar de tots colors.

I encara hi tornaré a insistir, res és casual. Quan un artista pot presumir de present, no només té tot el dret de reivindicar-lo: en té l'obligació. Illa Carolina poden presumir de present, ja ho crec. I el van reivindicar, només faltaria. Interpretant "Bengala" en la seva totalitat. Aproximant-se a The XX amb "Vols orenetes?", consolidant "Ja no et surt estimar-me" com un nou estàndard marca de la casa i transformant l'aïllament personal en catarsi col·lectiva -l'eterna resignació de "Lentes corrents"-. Les mirades al passat les deixarien per als bisos i en cap cas es tractaria de dianes fàcils. “La cursa d’honor” i “Rei Tritó”. No, no van recórrer a "No serveix de res fer-se el llit". No calia. Les deu peces de "Bengala" ja havien dit tot el que calia dir. Que no era poc.

Litúrgia funerària a l'inici del concert.

Atmosferes fosques i acabats hivernals.