En sintonia

Jaume Pla i David Carabén, privilegiada instantània.

MISHIMA + MAZONI

Razzmatazz, Barcelona

16 de maig de 2014

El de Mishima és un bon exemple de com caminar dues passes per davant de la resta. Quan bona part de la nova independència catalana s'apunta a l'èpica consolidada durant tres discos per David Carabén i companyia, ells se'n desmarquen apostant per un discurs més cru i directe. El d'un àlbum, "L'ànsia que cura" (2014, Warner Music), on han evitat la repetició sense deixar de sonar a ells mateixos. Perdent musculatura però guanyant agilitat, prescindint de muralles sòniques i potenciant les melodies. Segueix havent-hi èpica, sí, però ara és menys Arcade Fire que The National, i més Bunnymen que E Street Band. Així ho van escenificar la nit passada a la sala gran de Razzmatazz. Peces de factura recent com "Mai més" marcaven un ritme on el fons de catàleg s'acomodava sense problemes -de "La forma d'un sentit" a "L'última ressaca" i de "Qui n'ha begut" a "La vella ferida"-. Intensitat creixent -salvant el parèntesi dedicat a les textures reposades de "No et fas el llit" o "Els vells hippies"- i clímax final amb punts i a part com "La tarda esclata" o "Tot torna a començar".

Més pronunciat encara és el cop de volant estilístic amb què Mazoni ha segellat "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber). On abans hi havia una de les bandes de rock més sòlides del país, ara hi ha un combo d'electropop amb actitud arriscada i vocació renovadora. Quatre mesos a la carretera equivalen a rodatge i, com a mínim, a la mateixa solvència que definia l'anterior encarnació de la banda. La nit passada ho van refermar tot esquivant les dianes més fàcils -ni "Ei, que surt el sol" ni "Apocalipsi Now", per citar només dos exemples, tenen cabuda en aquest nou format-, reivindicant títols com "Bosc cremat", "Un petó per cada cicatriu" o "A.I.L.O.D.I.U.", posant al dia "Gised", "Totsants" o "Caputxeta", i encadenant una recta final -"Eufòria", "La promesa" i "No tinc temps"- que podrien haver signat perfectament uns Chemical Brothers.

L'aposta pel present i la garantia de futur són, per tant i a data d'avui, el comú denominador de Mishima i Mazoni. Dues formacions que havien començat cantant en anglès, com a bons fills musicals de l'indie dels 90, i que van fer el salt al català fa cosa de vuit anys, aproximadament. Els mateixos que celebrava la nit passada el club TR3SC, artífex d'un doble cartell on el gust i el luxe anaven tan de la mà com les pròpies bandes. Com a mostra d'aquesta sintonia, dues imatges per al record. La de Carabén cantant "Per primer cop" amb Mazoni, i la de Jaume Pla tornant-li el favor mentre Mishima s'acomiadavan al ritme d'"El camí més llarg". Privilegiades instantànies que el respectable aplaudiria massivament. La cirereta del pastís per a un aniversari d'allò més rodó. Felicitats i que en siguin molts més.

Mazoni, eufòria electropop.

Mishima, contemplant l'infinit.