divendres, 4 de desembre de 2015

Pròxim, erràtic, únic

MICAH P. HINSON
Sala Apolo, Barcelona
3 de desembre de 2015

Arriba qualsevol aspirant a músic professional a fer el que Micah P. Hinson va fer la nit passada a l'Apolo, i li cauen tants pals que ni els veu venir. Pals de part del sector acadèmic, del propi col·lectiu de músics i d'una indústria cada dia menys disposada a tolerar segons què. Fins i tot la crítica, si s'arribés a donar el cas, es despatxaria a gust contra una carrera abocada irremisiblement al punt i final. I és que Hinson va fer ahir tot allò -o gairebé- que mai s'hauria de fer en un escenari. Es va equivocar en nombroses ocasions, va parar repetidament per a afinar o consultar el set list com qui es troba a la seva sala d'estar, va improvisar peces que probablement no havia ni assajat, va començar cançons que immediatament abandonaria perquè no les recordava -o perquè no s'hi sentia còmode-, va mostrar-se erràtic i fins i tot va respondre amb un contundent "No toco allò que em demanen que toqui; de fet aquesta la volia tocar, però com que me l'has demanat no la tocaré" a un assistent que li acabava de realitzar una petició.

No són llicències que es trobin a l'abast de qualsevol. És clar que tampoc s'hi troben arguments a favor com "Seven Horses Seen" o "Beneath the Rose". Arguments de pes, d'aquells que gairebé per si sols consoliden la trajectòria de tot músic com una de les més indiscutibles de la seva generació. I dues de les peces que el texà va lliurar al respectable amb aquella manera de fer tan seva i des de la proximitat que atorga l'únic acompanyament d'una guitarra acústica i una pedalera de batalla. Dues hores llargues van ser les que Hinson va dedicar a explorar el gruix del seu cançoner, alternant clàssics propis amb d'altres d'aliens -es va acomiadar amb la seva definitiva relectura de "This Land Is Your Land" (Woody Guthrie)-, i també amb divertides -o com a mínim entretingudes- divagacions sobre la paternitat, la teleescombraria o la nissaga Star Wars -"La propera trilogia serà una merda", va sentenciar-. Tot plegat, la radiografia atrotinada i amb filtre antifolk de com devien ser les primeres aparicions de Tom Waits a l'escenari del Troubadour.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada