Heliogàbal, Barcelona
23 de desembre de 2015
Aviat farà dos anys que Raydibaum van encetar a la NAUB1 -i de la mà de Brubaker- la gira de presentació d'"Estructures sota terra" (2014). Ahir la tancaven a l'Heliogàbal amb un concert íntim -la capacitat de la sala arriba amb prou feina al centenar de persones- i molt especial. Interpretant l'àlbum sencer, de la inicial "Barbados" a la final "Gegants", i en format acústic. Tot un mèrit això últim, tenint en compte que aquest cinquè disc conté el repertori més elèctric i estrident que mai ha lliurat la banda barcelonina, i que una posada en escena com la d'ahir requeria donar-li la volta. I només per això, per la possibilitat de redescobrir peces com "Amunt els mercats" o "Morireu al voltant" en la seva vessant més orgànica i introspectiva, ja valia la pena passar per caixa.
Salvant distàncies, si vostès volen, "Estructures sota terra" vindria a ser a la discografia de Raydibaum allò que "Ok Computer" (1997) i "Yankee Hotel Foxtrot" (2002) van suposar respectivament a les de Radiohead i Wilco. Un salt endavant, la recerca de nous horitzons sense perdre de vista el terreny conquerit, i sobretot una obra de vocació perdurable però essencialment fruit del seu temps. "Estructures sota terra" es va concebre en un context fosc, tant a nivell extern -crisi econòmica i social- com intern: no és fàcil la vida del músic en un país com el nostre. Ho saben prou bé Raydibaum, que onze anys després de debutar amb "Grided Elephant" (2014) i malgrat haver sortit a la superfície amb singles com "Aurora" o "Maleeixo el temps", semblen instal·lats de forma permanent en un injust segon pla.
"'Barbados' es podria titular perfectament 'Segona Regional B'", va confessar el baixista Dan Foz tot just iniciat el concert, "i tracta sobre totes aquelles bandes que porten anys picant pedra a Barcelona". Bandes aparentment condemnades a seguir picant pedra en un país que sol confondre música popular amb revetlles a la plaça, i on tota voluntat d'anar més enllà sol generar una mandra generalitzada. Sigui com sigui, que artistes de sòlida trajectòria i solvència tan contrastada com la de Raydibaum no gaudeixin a casa seva d'una acceptació equiparable a la que tenen els seus referents a escala global, resulta més una anomalia que no pas un fracàs. I si hem de parlar en aquest darrer terme, no en tinguin cap dubte, no són els artistes a qui cal assenyalar. El fracàs, si hi és, és un fracàs de país.
"'Barbados' es podria titular perfectament 'Segona Regional B'", va confessar el baixista Dan Foz tot just iniciat el concert, "i tracta sobre totes aquelles bandes que porten anys picant pedra a Barcelona". Bandes aparentment condemnades a seguir picant pedra en un país que sol confondre música popular amb revetlles a la plaça, i on tota voluntat d'anar més enllà sol generar una mandra generalitzada. Sigui com sigui, que artistes de sòlida trajectòria i solvència tan contrastada com la de Raydibaum no gaudeixin a casa seva d'una acceptació equiparable a la que tenen els seus referents a escala global, resulta més una anomalia que no pas un fracàs. I si hem de parlar en aquest darrer terme, no en tinguin cap dubte, no són els artistes a qui cal assenyalar. El fracàs, si hi és, és un fracàs de país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada