Clàssics atípics

CRACKER

Music Hall, Barcelona

2 de desembre de 2015

Feia gairebé sis anys que Cracker no trepitjaven els escenaris barcelonins. Un temps durant el qual han tingut lloc episodis notables al si d'una banda atípica com poques. D'entrada, la reunió de la formació que havia gravat "Kerosene Hat" (1993) amb motiu d'una única gira ni més ni menys que en territori xinès. A continuació, l'entrada de la mateixa formació a l'estudi per a enregistrar la meitat del que esdevindria el seu darrer àlbum a data d'avui, "Berkeley to Bakersfield" (2015). L'altra meitat la van enregistrar David Lowery i Johnny Hickman amb una secció rítmica nova de trinca, la mateixa que des d'aleshores els cobreix les espatlles en directe. L'últim episodi notable és el propi disc. Un doble plàstic que aprofundeix en la vessant més orgànica del grup, sense fer lletjos a la visceralitat rockera però potenciant registres com el folk o el country.

Els Cracker que ens van visitar ahir s'allunyaven doncs de l'electricitat expansiva de l'anterior "Sunrise in the Land of Milk and Honey" (2009), i sobre les taules van adoptar un posat més àgil i reposat que el de temps enrere -ho va deixar clar de bon principi el propi Lowery, encetant el set en solitari i amb una guitarra acústica de la qual no es desfaria en tota la nit; ni rastre de l'elèctrica de fa sis anys- però a la vegada capaç de mantenir el tipus quan el repertori reclamava intensitat. Refermant, en qualsevol cas, la coherència amb què sempre han sabut alternar tradició -"California Country Boy", "King of Bakersfield"-, nervi -"Low", "Teen Angst (What the World Needs Now)"- i aquell punt excèntric marca de la casa -"Happy Birthday to Me", "Euro-Trash Girl"-. I tot plegat amb l'ofici, les ganes i la devoció de qui va arribar a tastar les mels de l'èxit massiu sense que això li fes perdre el nord. Clàssics de ple dret.