L'imaginari popular sol associar el nom de Frank Sinatra amb estàndards tan indiscutibles com "Strangers in the Night", "Theme from New York, New York" o "My Way". I no seré jo qui els posi en dubte, però el meu Sinatra preferit és el d'"In the Wee Small Hours" (1955). Setze peces tan nocturnes i solitàries com les tonalitats de la pròpia caràtula. De fet la nit i la solitud eren, juntament amb el desamor i la malenconia, els fils conductors del que es considera com un dels primers discos conceptuals de la història. Amb arranjaments de Nelson Riddle i composicions originals de Bob Hilliard, Dave Mann, Duke Ellington o Hoagy Carmichael entre d'altres, l'àlbum va suposar tot un èxit tant a nivell de crítica com de públic, reflotant la carrera d'un Sinatra que deixava definitivament enrere la seva condició d'ídol per a adolescents i començava a perfilar-se com una de les grans icones del segle XX. Un disc ideal per a escoltar passada la mitjanit, amb poca llum i a poder ser maridat amb un Jack Daniel's. La proposta d'un servidor per a commemorar el centenari de La Veu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada