The River

"En el fons, la crítica musical no serveix per a res". La frase me la deixava anar un músic a qui conec de fa temps durant una conversa de bar. Jo li vaig respondre que la crítica serveix, entre d'altres coses, per a orientar el consumidor final a l'hora de triar el gra de la palla. Per a explicar per què músics com ell -que ha rebut elogis de part de tota la crítica especialitzada però ara per ara no es pot permetre viure del seu art- tenen i aporten més valor que la gran majoria d'ídols de posar i treure que es fabriquen en despatxos i concursos de talents. Un cop dit això, ell em va donar la raó i em va oferir disculpes que jo vaig acceptar educadament. Al capdavall la seva frase no amagava cap mala intenció i la seva actitud cap als crítics no deixa de ser l'habitual envers un ofici que potser no ha sabut explicar-se prou bé i on definitivament ha fet molt de mal l'intrusisme disfressat de militància. Dos factors que, si no han generat la més gran de les confusions pel que fa a la funció de la crítica, sí que com a mínim l'han alimentat. La funció del crític no és qualificar una obra de bona o dolenta com qui emet un veredicte en un judici, sinó contextualitzar-la i valorar-la a partir d'uns coneixements i una experiència prèviament adquirits. En aquest sentit, el context l'ha de conèixer el crític però el valor serà aquell que l'artista sigui capaç d'aportar a través de l'obra en qüestió.

Portada de RDL 345, amb sucós
informe sobre l'autor de "The River".

Pensava en tot això mentre llegia el rigorós informe que Rockdelux dedica a Bruce Springsteen -i més concretament a aquella obra capital que és "The River" (1980)- a la seva edició de desembre, signat entre d'altres per Jordi Bianciotto, Marcos Gendre, Juan Cervera o Miguel Martínez. Signatures de referència, bons coneixedors de la matèria i diferents visions que es complementen a l'hora d'enfocar i analitzar tant la figura com l'obra del Boss des d'òptiques diverses. Personalment sóc admirador d'Springsteen gairebé des que tinc ús de raó. Tinc tots els seus discos, l'he vist en directe en nombroses ocasions i, dels artistes de masses en actiu ara mateix, em sembla un dels més dignes i coherents -tot això, a banda de la seva dimensió social i històrica-. Però el meu grau de devoció no arriba ni de bon tros al fanatisme d'un dels meus millors amics, per a qui cada visita del Boss a Barcelona suposa tot un ritual: vestir una determinada indumentària, fer cua des de primera hora del matí davant del recinte de torn i viure des de primera fila l'experiència que més viu el fa sentir.

També he pensat en el meu amic mentre llegia les paraules de Bianciotto, Gendre i companyia sobre l'autor de "Nebraska" (1982). Hi he pensat sobretot quan els autors de l'informe es referien als personatges que habiten els surcs de "The River". Personatges deixats de banda per aquell somni (americà o no) que una vegada van perseguir i en el qual segueixen creient d'una manera o altra. Personatges que ja havien tret el cap a "Born to Run" (1975) o "Darkness on the Edge of Town" (1978), i a través dels quals el propi Springsteen retrataria l'Amèrica de Reagan a "Nebraska" i "Born in the U.S.A." (1984). Els working class heroes a qui Lennon havia volgut cantar sense que ells se l'acabessin de creure. Perdedors, romàntics, rodamons i altres criatures d'existència extrema que han trobat en el rock'n'roll i la carretera la millor via d'escapament. L'amic de qui els parlava és un d'ells, els ho prometo. I si bé l'informe de Rockdelux m'ha permès aprofundir una mica més en un dels períodes més fèrtils i prolífics de la carrera del Boss, m'ha servit sobretot per a entendre una mica més per què el meu amic es desviu cada vegada que té el seu referent vital gairebé a tocar dels dits. De vegades, la premsa musical també té aquestes coses.