Picabaralles catòdiques

Esperit de la Transició o fantasmes del passat? - Foto Efe.

No volia seguir el cara a cara entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. No el volia seguir perquè em semblava un anacronisme. L'últim intent de justificar un bipartidisme del qual només es pot dir de bo que les alternatives no són millors. Un debat estèril entre dos candidats que van perdre fa molt de temps tota mena de contacte amb la realitat -si no s'han adonat de quelcom tan simple com que la cursa cap a la Moncloa és ara cosa de quatre, com han de poder gestionar un govern amb tota la responsabilitat que això comporta?-. No el volia seguir perquè tant l'un com l'altre han dit durant els darrers anys autèntics despropòsits sobre la cultura, la llengua i la realitat del país on visc, i perquè tots dos em neguen el dret de decidir el meu futur a les urnes. I no el volia seguir perquè em sembla de molt mal gust, havent-se tapat les vergonyes els uns als altres durant dècades, que els fins ara dos principals partits de l'Estat es dediquin a escenificar picabaralles catòdiques en horari de màxima audiència.

No el volia seguir, però vaig acabar seguint-ne un breu fragment mentre sopava. I si ho vaig fer va ser gairebé per inèrcia. Perquè un zapping llampec em va portar al canal de torn i me'ls vaig trobar a tots dos, mai més ben dit, cara a cara. I el que vaig veure em va semblar un espectacle dantesc. Una escenografia, una realització i fins i tot un presentador tan demodés que evocaven estètiques pròpies dels temps de la Transició. Qui sap, potser els productors del debat volien transmetre un missatge de forma subliminal: el bipartidisme ha passat de moda. O potser volien apel·lar a aquell eufemisme anomenat esperit de la Transició: rebutgin imitacions i comprin els originals. I comprin-los encara que, per no saber, no sàpiguen ni tan sols com cal comportar-se en un plató televisiu. Parlant els dos a la vegada, dificultant el seguiment del debat i donant lloc a escenes francament molestes tan per a l'oïda com per al sentit comú. Insisteixo, només vaig seguir un breu fragment del debat, però el que vaig arribar a veure no em va semblar vergonyós: em va semblar trist, que de vegades és molt pitjor.