Johnny Tillotson (1938-2025)

Ha mort Johnny Tillotson. L'autor d'aquell "It Keeps Right On A-Hurting" que Elvis Presley acabaria versionant amb caràcter definitiu a l'essencial "From Elvis in Memphis". També la veu de "Poetry in Motion", un d'aquells himnes adolescents que ho van petar a les ràdios nord-americanes –i de mig planeta– durant els primeríssims anys 60, o el breu però intens període que va dels pioners del rock'n'roll a la irrupció de la British Invasion. Als puristes mai els ha acabat d'agradar. Ells s'ho perden.

Across the Universe

Images of broken light

Which dance before me like a million eyes

They call me on and on across the universe

(John Lennon)

Les Franqueses del Vallès, març de 2025.

The Del Fuegos al Blues & Ritmes

THE DEL FUEGOS

Blues & Ritmes 2025

Teatre Margarida Xirgu, Badalona

29 de març de 2025

Un any més, hem d'agrair a aquest petit gran festival que és Blues & Ritmes, que segueixi fent possible allò que a priori sembla impossible. Per exemple, que els històrics Del Fuegos volin expressament de Boston a Badalona per fer-hi l'únic concert que tenen programat aquest 2025 –i el primer que fan a Europa en dècades–.

Va passar ahir al Teatre Margarida Xirgu –entorn proper, acollidor i assequible–, on la formació clàssica del grup va desplegar el seu repertori original com si encara el toqués cada nit. Augmentat amb els teclats de Bertrand Burgalat i, puntualment, la veu de Claudia Zanes, el combo liderat pels germans Dan i Warren Zanes va servir al respectable perles de la mida de "Sound of Our Town", "Backseat Nothing", "Don't Run Wild" o "I Still Want You".

Tot plegat, amanit amb versions de Harold Melvin & The Blue Notes ("If You Don't Know Me by Now"), Brenda Lee ("Sweet Nothin's"), Charlie Rich ("Lonely Weekends"), James & Bobby Purify ("I'm Your Puppet"), Elvis Presley ("(Marie's the Name) His Latest Flame") i Rufus Thomas ("Walking the Dog"). No va ser un acte de nostàlgia, va ser una festa.

Ryan Adams i la cançó que només va existir durant dos minuts

RYAN ADAMS

Paral·lel 62, Barcelona 

28 de març de 2025

La seqüència va ser la següent. Assegut al centre de l'escenari com qui es troba a la sala d'estar de casa seva, Ryan Adams va demanar al públic quines cançons volia escoltar durant la segona part del concert. Davant l'allau de peticions, va seleccionar quatre persones de la platea i va escoltar les seves tries. Mentre es decidia per una de les quatre opcions, es va endinsar en un d'aquells monòlegs que mig auditori sol celebrar mentre l'altra meitat s'avorreix profundament.

Amb aquestes, una dona del primer pis va cridar "Just play something!". Dit i fet, Adams va inventar-se allà mateix i sobre la marxa una cançó titulada "Just Play Something". En qüestió de segons, el respectable en ple estava seguint amb les mans el ritme d'una cançó que s'estava fent al moment i que mai més tornarà a sonar. I responent a la tornada com si es tractés d'un himne d'estadi. Com si bona part dels presents haguessin pagat exclusivament per escoltar una cançó que només va existir durant poc més de dos minuts.

A partir d'aquí, podem parlar del 25è aniversari de "Heartbreaker". De si el format acústic (i en solitari) era el més adient per retre homenatge a un dels grans discos de rock'n'roll del canvi de mil·lenni (jo crec que no, però el seu autor se'n va sortir molt bé, i aquell "To Be Young" en clau de blues va ser una agradable sorpresa). I de totes les cançons que hauríem pogut escoltar si el de Carolina del Nord hagués parlat menys i tocat més, sobretot durant la segona part del concert –la primera havia estat íntegrament dedicada a "Heartbreaker"-.

Però insisteixo, ahir a la nit vam ser testimonis de com Ryan Adams paria del no res una cançó que va ser un 'highlight' instantani, i a la vegada només va passar al lloc i en el moment en què ens trobàvem. Aquestes coses no es veuen cada dia, i són les que marquen diferències. En un temps en què l'exhibicionisme emocional tendeix a assolir nivells gairebé pornogràfics, convé recordar que Adams no és qui és per les seves confessions, divagacions i sortides de to a l'escenari, sinó per haver facturat alguns dels millors discos de (country) rock que s'han escoltat durant l'últim quart de segle.

Cinc anys de "Murder Most Foul"

Avui fa cinc anys que Bob Dylan va publicar "Murder Most Foul", la primera composició original que lliurava després de la trilogia d'àlbums dedicats al Great American Songbook. També el primer avançament del que esdevindria "Rough and Rowdy Ways", amb tota probabilitat la seva obra definitiva del que portem de segle. Però això, aleshores, encara no ho sabíem.

A punt de fer 84 anys, Dylan s'ha embarcat aquesta setmana en una nova branca nord-americana d'un Rough and Rowdy Ways World Wide Tour que sembla haver adoptat les dinàmiques del Never Ending Tour. "Murder Most Foul" encara no l'ha tocat mai en directe. Però les cròniques que arriben aquests dies des de Tulsa, Oklahoma, i des de Little Rock, Arkansas, valen molt més que qualsevol biopic.

"Take Me Back Where I Belong"

Neu i boira al Torreneules. I de fons, Joana Serrat cantant "Take Me Back Where I Belong". Queralbs, març de 2025.

Go take me back
To the place that I belong
Just take me back where I belong

Albert Marquès torna a casa

ALBERT MARQUÈS
Teatre Auditori, Granollers

21 de marça de 2025

Albert Marquès ha fet aquesta nit un concert retrospectiu al Teatre Auditori de Granollers, la ciutat on va néixer i on va iniciar una trajectòria musical que l'ha portat fins a l'òrbita jazzística de Nova York i més enllà. El pianista ha actuat al 35è Festival de Jazz de Granollers, acompanyat per vells confidents –Gabriel Amargant al saxo, Manel Fortià al contrabaix i Raphael Pannier a la bateria– i reforçant part del repertori amb les coreografies de Sònia Sánchez. El que hem pogut escoltar durant gairebé dues hores ha estat el testimoni de com un jove músic vallesà va créixer, va voltar pel món i va acabar posant el seu art al servei de causes com la llibertat d'expressió, la memòria de l'Holocaust o l'abolició de la pena de mort. Molt aviat, la crònica.