David Lynch (1946-2025)

David Lynch em va ensenyar amb el seu cinema allò que Tom Waits m'havia ensenyat amb la seva música. Que les coses no sempre entren (s'entenen) a la primera, que de vegades cal deixar-les reposar i tornar-hi els cops que faci falta.

"From the mind of David Lynch comes a modern day masterpiece, so startling, so provocative, so mysterious, that it will open your eyes to a world you have never seen before", deia l'enunciat que obria el trailer de "Blue Velvet" (1986). Una successió de tòpics de manual que, en aquest cas, són veritats com temples. Sobretot l'última oració. Efectivament, el cinema de Lynch em va obrir els ulls a tot un món que no havia vist mai abans.

Un univers on podia passar-hi de tot, i un imaginari que celebrava (feia vigent) l'estètica de tres dècades abans sense necessitat de fer-hi cap rentat de cara ni operació cosmètica. Algú em va dir una vegada que somiava emborratxar-se al club de "Blue Velvet". Si tots els somnis es poden fer realitat, a mi serveixin-me el mateix.

"A candy-colored clown they call the sandman

Tiptoes to my room every night

And just to sprinkle stardust and to whisper

Go to sleep, everything is all right"

(Roy Orbison)

"There's nothing like the big screen. The cinema is really built for the big screen and big sound, so that a person can go into another world and have an experience". (David Lynch) 

Sam Moore (1935-2025)

Soc d'una de les generacions que van descobrir el "Soul Man" de Sam & Dave de la mà dels Blues Brothers. Després vaig arribar fins a la font original i ja no hi va haver marxa enrere possible (que ningú em malinterpreti, adoro els Blues Brothers). El mateix em va passar amb "I Thank You", peça que vaig escoltar abans en la notable versió de ZZ Top que no pas en el canònic original del duet de Florida, nom essencial de la música soul i dels catàlegs d'Stax i Atlantic, responsable també d'altres himnes incontestables com "Hold On, I'm Coming".

Ha mort Sam Moore, meitat del combo, a l'edat de 89 anys i després d'una llarga trajectòria també en solitari. Sigui on sigui, tant de bo torni a estar cantant amb Dave Prater, mort el 1988 i amb qui no va acabar massa bé al seu moment. El 2022, Bruce Springsteen va convidar Moore a participar en aquell disc de versions de soul que va esdevenir "Only the Strong Survive".

És de domini públic que el Boss i el Soul Man representen extrems oposats en termes polítics, i això no és anecdòtic en aquests temps que corren. Malgrat tot, eren capaços de fer música junts i mai van deixar de respectar-se l'un a l'altre. No sabem si es va parlar de política durant aquelles sessions, però sí que sabem que la gent de la talla d'Springsteen i Moore sol tenir prou saber estar i prou obertura de mires per contemplar-se l'un a l'altre de tu a tu. I que, diguin el que diguin, la música segueix servint per estrènyer llaços.

Shine On You Crazy Diamond

Remember when you were young, you shone like the sun

Shine on you crazy diamond

(Roger Waters / Pink Floyd)

Granollers, gener de 2025.

Sis dècades i mitja tocant rock'n'roll

LOS SÍREX
Sala Apolo, Barcelona

10 de gener de 2025

Passen els anys i passen les dècades, i jo segueixo refermant-me en la convicció que Los Sírex són i seran la millor banda de rock'n'roll que hi ha hagut mai a Barcelona. 65 anys a la carretera, celebraven ahir a l'Apolo, i aquí segueixen. Història viva de la música popular (sí, música popular) en aquest racó de món, oferint vetllades encara memorables i sense mostrar símptomes de fatiga.

Els Sírex ja hi eren abans que hi fossin els Stones, i només em ve al cap una única banda a tot el món que hi fos abans que ells i que encara segueixi en actiu: el Dúo Dinámico, també de Barcelona. Que la ciutat no hagi dedicat encara un monument ni un nom de carrer als uns ni als altres (ni una trista placa a l'emplaçament de l'històric San Carlos Club), també em referma en certes conviccions.

El concert d'ahir va ser una merescuda festa d'aniversari, però sobretot va ser un homenatge a tota aquella generació que ho va fer tot quan tot encara era per fer. Repertori canònic –de "La escoba" a "El tren de la costa", de "Muchacha bonita" a "Yo grito"- i convidats de luxe com Pere Gené (Lone Star), Manolo García i Carlos Segarra (Los Rebeldes). Tot ells van retre homenatge als seus mestres. Que és el que segueixen sent Leslie i companyia. Mestres de mestres.

Restos

RESTOS

Harley-Davidson Girona, Fornells de la Selva

9 de gener de 2025

Una banda vinguda de l'altre costat de l'Atlàntic per ajudar-nos a suportar l'hivern una mica millor. Des d'Austin, Texas, Restos practiquen un country rock de tall clàssic, amb injecció elèctrica i ric en melodia, evocador d'uns Burritos, uns Jayhawks, un Neil Young o un Tom Petty.

Amb un àlbum en cartera, el notable "Ain't Dead Yet" (2023), el seu repertori de directe alterna perles d'autoria pròpia com "Thinking of You" o "I Came Here to Rock and Roll" –gran declaració de principis-, amb sucoses revisions de títols aliens com "Pancho and Lefty" del mestre Townes Van Zandt.

Ahir van actuar al concessionari de Harley–Davidson Girona en una vetllada promoguda pels amics de Concerts Impossibles. Inici d'una gira per la península que aquesta nit els portarà a la sala Razzmatazz 3 de Barcelona, de la mà de la bona gent de Rocksound BCN - Producciones Acaraperro i The Mad Note Co. No s'ho perdin.

Nou dècades amb Elvis Presley (i mig segle amb "Promised Land")

Avui fa 90 anys que Elvis Presley va néixer en aquesta casa de Tupelo, Mississippi. Sempre m'he imaginat aquell moment com una escena gairebé bíblica, amb un germà bessó mort durant el part, el context del Sud profund dels Estats Units en plena Gran Depressió, i tot el que ara sabem que passaria després.

Elvis va néixer en una casa humil que havia construït el seu pare, Vernon Presley, amb les seves pròpies mans. "From small things, mama, big things one day come", tal com cantaria dècades més tard el seu gran admirador i deixeble Bruce Springsteen.

La fotografia és del març de l'any passat. I sí, la casa és visitable tot i que el mobiliari que hi ha a l'interior no és l'original sinó una reproducció -en tot cas, el procés de restauració va comptar amb l'assessorament del mateix Vernon Presley-. Creuar-ne la porta és una experiència gairebé metafísica.

I no només es commemoren avui 90 anys del naixement d'Elvis Presley. També en fa 50 que el Rei va publicar "Promised Land", el seu 21è àlbum d'estudi –no comptem bandes sonores i similars- i una de les grans obres de la seva última etapa.

Gravat a Stax amb part de la TCB Band –aquí tenim a James Burton i Ronnie Tutt-. La peça titular agafa l'himne de carretera per excel·lència de Chuck Berry, i directament el transforma en l'himne no oficial dels Estats Units.

Peter Yarrow (1938-2025)

Ha mort Peter Yarrow de Peter, Paul and Mary, aquell trio que va acostar el folk de Pete Seeger i Woody Guthrie (també el de Bob Dylan) a tot un públic que possiblement no hi hauria arribat de cap altra manera. La cara més amable del revival folk, va dir algú. Una veu compromesa en un moment en què les cançons potser no van salvar el món, però van fer que passessin coses. També l'home que va cedir la seva guitarra acústica a Dylan i el va convèncer perquè sortís a fer un parell de bisos, quan aquest tot just acabava d'electrificar-se a Newport.