Tenia 13 o 14 anys quan em vaig comprar el primer àlbum d'Iron Maiden, el que porta per títol el nom de la banda. Va ser en una botiga de discos de Blackpool, al Regne Unit, i ho vaig fer atret per aquella caràtula on un Eddie en fase gairebé embrionària es manifestava més aterrador que en cap de les seves encarnacions posteriors.
Els únics Maiden que coneixia aleshores eren els de Bruce Dickinson. L'etapa Blaze Bailey encara havia d'arribar, i jo no sabia que abans de Dickinson hi havia hagut un tal Paul Di'Anno al capdavant de la banda. Per això em va xocar escoltar una Donzella amb un punt de cruesa, de visceralitat i fins i tot de perill que mai més tornaria a tenir.
Part del seu secret, la veu de Di'Anno, molt menys tècnica que la de Dickinson però feta a mida d'unes cançons que no havien tingut temps de madurar, ni falta que els feia. També em van impactar les fotografies de la carpeta interior, que mostraven un frontman de cabell curt, enfundat en cuir de color negre al més pur estil Vince Taylor. Si existia un nexe entre el punk i la New Wave Of British Heavy Metal, havia de ser ell per força.
Evidentment, no m'imagino a Di'Anno cantant "Run to the Hills", "The Trooper" ni "Aces High". Tampoc veig cap sentit a comparar a aquestes alçades el seu llegat al capdavant dels Maiden amb tot el que la banda faria en anys posteriors. Però penso, això sí, que tant "Iron Maiden" com "Killers" són discos infinitament superiors a tot el que ha gravat el grup durant els darrers 30 anys.
Ens ha deixat Paul Di'Anno. El cantant original d'un conjunt que de seguida se li va fer gran. Però també l'ànima indomable sense la qual no s'entendria l'inici de la llegenda. "I've got nowhere to call my own, hit the gas, and here I go", proclamava a "Running Free", una cançó que sempre ha estat molt més creïble amb la seva veu que no pas amb la de Dickinson. "I'm running wild, I'm running free", un vers que podria resumir tota una vida. La seva.
