Tradicions que es troben

Tradicions que es reconeixen l'una a l'altra. Llegendes de la música irlandesa i del country nord-americà compartint una de les parets del pub The Corner House. Cork, novembre de 2025.

Antonio Smash (1952-2026)

Ha mort Antonio Rodríguez, bateria i ànima d'Smash. La banda que gairebé va posar tota sola les bases de la música progressiva a l'Espanya dels 60 –els igualment fundacionals Màquina! sempre l'han reivindicat com a influència en els seus inicis–. Pares d'allò que s'anomenaria rock andalús i pioners de la fusió de flamenc i música contemporània, sense ells probablement no hauríem arribat a escoltar Triana, "Omega", Guadalupe Plata, Derby Motoreta's Burrito Kachimba... ni Rosalía. O com a mínim, no els hauríem escoltat tal com ho hem fet. Quant a Antonio Smash, val molt la pena seguir la seva pista en les dècades posteriors. La que porta fins a Lole y Manuel o Pata Negra, però també a projectes menys predicats i tan reivindicables com Goma, amb els quals va parir aquell tros de disc titulat "14 de abril" el mateix any en què va morir el dictador.

50 anys de "Desire"

Es commemora avui mig segle de la publicació de "Desire" (1976), un dels discos més atípics de Bob Dylan, i justament per aquest motiu una de les obres més paradigmàtiques del seu cànon, si és que una cosa i l'altra tenen sentit. L'àlbum de "Hurricane", "Oh, Sister" i "One More Cup of Coffee". Del violí d'Scarlet Rivera, el baix de Rob Stoner i els cors d'Emmylou Harris. El so de la Rolling Thunder Revue, capturat a l'estudi i encastat a la base d'allò que esdevindria el folk rock (fins i tot el folk punk) en dècades posteriors. Torno a punxar-lo, torno a contemplar-ne la caràtula, i em sembla sobrenatural que l'home que hi surt fotografiat sigui el mateix a qui vaig poder veure setmanes enrere presentant "Rough and Rowdy Ways" com qui encara no n'ha tingut prou. Com qui encara no ha dit tot allò que havia vingut a dir. Com qui encara té temps de fer un altre cafè. Que en siguin dos, sisplau.

Johnny Legend (1948-2026)

Si pràcticament encetàvem aquest 2026 lamentant el traspàs de Hayden Thompson, avui ens hem d'acomiadar d'un altre veterà del rockabilly. El californià Martin Margulies, conegut artísticament com Johnny Legend, va ser un dels exponents de la segona onada del gènere, la que es va desencadenar entre finals dels 70 i principis dels 80. El seu discurs fonia les formes més essencials (i viscerals) del rock'n'roll amb l'estètica del Sud dels Estats Units, i de les pel·lícules de terror en blanc i negre de dècades enrere. Va combinar la carrera musical amb la d'actor.

Un segle amb George Martin

George Martin (1926-2016)

Es commemora avui un segle del naixement de George Martin. L'home que va obrir als Beatles les portes de Parlophone i va esdevenir una peça clau de l'engranatge de la banda. Junts van traçar una línia evolutiva fins aleshores inèdita i mai més equiparada. Cinc anys són els que separen "Love Me Do" (1962) de "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967), de seguida s'ha dit. Ningú més, si parlem de música pop, ha fet un salt endavant a tals efectes en tan sols un lustre i alterant l'espai-temps amb cada pas (amb permís de Dylan i els Beach Boys durant aquell mateix període, si bé caldria matisar coses). De quan la novetat era un estímul, i no un reclam.

Hayden Thompson (1938-2025)

Ha mort Hayden Thompson, pioner del rockabilly i veterà de la música country. Natural de Booneville, Mississippi, va gravar per segells com International –subsidiari de Sun Records– o Kapp, va actuar al Louisiana Hayride i va sortir de gira amb gegants com Sonny Burgess o Billy Lee Riley. Tenia 87 anys i sumava més de set dècades de trajectòria musical.

Una imatge de 2025

Niagara Falls, agost de 2025.

Una imatge de 2025. La immensitat de les Cascades del Niàgara com a metàfora dels llocs inesperats fins a on m'ha portat la música al llarg d'aquests 12 mesos, i de tot allò que he arribat a viure pel camí. Bon Any Nou a tothom, i tant de bo ens retrobem a la carretera aquest 2026.

Well, he can be fascinating, he can be dull

He can ride down Niagara Falls in the barrels of your skull

I can smell something cooking

I can tell there's going to be a feast

You know that sometimes Satan comes as a man of peace

(Bob Dylan)