Albert Marquès torna a casa

ALBERT MARQUÈS
Teatre Auditori, Granollers

21 de marça de 2025

Albert Marquès ha fet aquesta nit un concert retrospectiu al Teatre Auditori de Granollers, la ciutat on va néixer i on va iniciar una trajectòria musical que l'ha portat fins a l'òrbita jazzística de Nova York i més enllà. El pianista ha actuat al 35è Festival de Jazz de Granollers, acompanyat per vells confidents –Gabriel Amargant al saxo, Manel Fortià al contrabaix i Raphael Pannier a la bateria– i reforçant part del repertori amb les coreografies de Sònia Sánchez. El que hem pogut escoltar durant gairebé dues hores ha estat el testimoni de com un jove músic vallesà va créixer, va voltar pel món i va acabar posant el seu art al servei de causes com la llibertat d'expressió, la memòria de l'Holocaust o l'abolició de la pena de mort. Molt aviat, la crònica.

Ian Dunlop i This Frontier Needs Heroes

IAN DUNLOP + THIS FRONTIER NEEDS HEROES

Casa Irla, Sant Feliu de Guíxols

20 de març de 2025

Hi ha coses que no passen cada dia. Per exemple, poder veure i escoltar de prop un dels fundadors d'una d'aquelles bandes que, sense fer soroll, van contribuir decisivament a canviar la història de la música. Ian Dunlop Music, qui va iniciar la International Submarine Band juntament amb Gram Parsons, va actuar ahir a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols amb el suport de This Frontier Needs Heroes –concert promogut per la bona gent d'Americana Barcelona i Flying Burrito-.

Dunlop (a la fotografia) va interpretar peces dels seus discos en solitari, a cavall del country i del folk, i va recordar Parsons amb una emotiva "A Song For You". Amb més de 80 anys a l'esquena, el nord-americà va presumir d'una fortalesa escènica que molts ja voldrien. This Frontier Needs Heroes, alter ego del nord-americà establert a Barcelona Bradley Lauretti, va obsequiar-nos amb perles com "Truck Driver", "Carolina Peaches" o "South Dakota", retalls d'un repertori que parla amb veu pròpia des de les coordenades més genuïnes del so Americana.

Nienke Dingemans - "Ain't No Hollywood Girl" (2023)

Vaig descobrir la música de Nienke Dingemans fa tot just un parell de setmanes, tot remenant la secció de blues d'una botiga de discos del centre de Rotterdam. Plato, es deia l'establiment, i els recomano que hi facin una visita si mai passen vostès per la ciutat neerlandesa.

Va ser a la secció de discos de blues, deia, on vaig localitzar el primer i per ara únic àlbum d'aquesta cantant i compositora també neerlandesa, "Ain't No Hollywood Girl" (2023). Em van cridar l'atenció el disseny de la caràtula i el títol del disc, però sobretot el fet de trobar-me davant de l'obra d'una artista autòctona. Vaig agafar el plàstic, el vaig portar fins al taulell i li vaig preguntar a una de les dependentes si me'l recomanava.

No només me'l va recomanar, sinó que em va explicar que l'autora del disc és amiga del personal de la botiga, i que li faria il·lusió saber que un exemplar de la seva obra era a punt de viatjar cap a Barcelona. Segueixo pensant que un venedor de discos sempre serà més de fiar que qualsevol algoritme (els botiguers, a diferència dels algoritmes, solen tenir amics). O sigui que em vaig comprar aquell exemplar d'"Ain't No Hollywood Girl" sense dubtar-ho.

L'endemà, quan vaig arribar a casa, el vaig fer sonar, i la sorpresa va ser tan majúscula com les cançons d'una compositora molt jove però igualment bona coneixedora de la tradició a la qual ret homenatge amb cada nota que canta i que toca. "Ain't No Hollywood Girl" és un disc de blues nocturn i amb altes dosis de misteri, però la seva autora també sap dialogar amb llenguatges com els del country ("The House of Lily Jones") o fins i tot el rockabilly ("Blue Eyed Dreams").

També hi ha una senyora balada amb uns arranjaments de corda que assenyalen l'eternitat ("Place I Call Home"). I un exercici de blues rock urgent i directe a la jugular, que apunta a les mateixes places on solen petar-ho unes Larkin Poe ("Thelma and Louise"). La seva veu té força, però sobretot sona honesta com ella sola. "I've stolen my style / From the country and the blues / Old school living / That's what I choose", canta a "Southern Way". Molt més que una declaració d'intencions, tota una filosofia de vida resumida en quatre versos.

Jesse Colin Young (1941-2025)

Ha mort Jesse Colin Young, nascut Perry Miller, cantant i membre fundador dels Youngbloods, una d'aquelles bandes a través de les quals es pot explicar la transició del folk rock cap a la música psicodèlica i el country rock durant la segona meitat de la dècada dels 60.

 

Foguejats al mateix circuit folk del Greenwich Village novaiorquès que havia vist enlairar-se a Dylan, es van establir a San Francisco i van facturar un dels himnes de l'estiu de l'amor de 1967, "Let's Get Together", lectura definitiva de l'original de Dino Valente prèviament gravat per We Five i Jefferson Airplane.

 

Personalment, sempre m'ha fascinat "Darkness, Darkness", l'original de Young que obre el tercer àlbum del grup, "Elephant Mountain" (1969). Exercici de folk eteri i crepuscular que en dècades posteriors versionarien Robert Plant, Solas, Iain Matthews i Elliott Murphy, entre molts altres. La seva lletra podria ser avui una elegia pel seu autor.

 

Darkness, darkness, be my blanket
Cover me with the endless night
Take away, take away the pain of knowing
Fill the emptiness of right now

"A Complete Unknown"

Ricky Gil tocant cançons de Bob Dylan (i algunes de seves), amb David Abadía a la bateria, aquesta tarda al Cine Alhambra de la Garriga, abans de la projecció d'"A Complete Unknown". Ja saben, el biopic de Dylan dirigit per James Mangold i protagonitzat per Timothée Chalamet.

M'han agradat molt les versions estripades de "One More Cup of Coffee" i "Just Like a Woman". També una simpàtica lectura de "Just Like Tom Thumb's Blues". Però m'ha fet vibrar sobretot una torrencial i climàtica "All Along the Watchtower", sobrecarregada amb nervi elèctric d'alta tensió.

La pel·lícula també m'ha agradat. Tècnicament és impecable, l'ambientació està molt ben aconseguida i les interpretacions són extraordinàries. Llàstima que Mangold es prengui llicències que no obeeixen a qüestions narratives, i que poden desorientar l'espectador poc familiaritzat amb l'univers dylanià.

És clar que a un biopic no li podem exigir el mateix rigor que cal esperar d'un documental. Però, si ens cenyim al terreny de la ficció, crec que la manera més encertada d'explicar Dylan a la gran pantalla segueix sent la de Todd Haynes a "I'm Not There". Una pel·lícula més difícil de digerir que "A Complete Unknown", certament. Però és que Dylan no ha estat mai fàcil de digerir. Per això ens fascina com ens fascina.

Record als pioners del jazz neerlandès

 
A la part vella del carrer Binnenweg, en ple cor de Rotterdam, les façanes de molts edificis estan decorades amb cartells que recorden els pioners del jazz neerlandès. El Rotterdam Jazz Artists Memorial, que es va inaugurar el 2014, preserva la memòria de tots aquests artistes a l'àrea on hi havia hagut l'històric club de jazz Mephisto. A casa nostra també hem tingut (i tenim) músics de jazz, i de molt bons, però a cap institució li ha passat mai pel cap impulsar una iniciativa com aquesta.

All Cats Are Grey

All Cats Are Grey. Des d'un avió fent la maniobra de descens cap a l'aeroport del Prat, març de 2025.