Mark Lanegan a Killarney

Mark Lanegan, recordat a la paret d'un pub de Killarney, el poble on va morir el 22 de febrer de 2022. County Kerry, novembre de 2025.

Killarney

Killarney, 23 de novembre de 2025. Quatre postals del poble on va morir Mark Lanegan, i on aquesta nit ens retrobarem amb Bob Dylan.

In the Pines

Platja d'Aro, setembre de 2023.

Les obscures profunditats d'una pineda a tocar de la llera del riu Ridaura, a l'extrem sud de Platja d'Aro. L'espessor d'un entorn on el sol no acostuma a brillar i on un es podria passar la nit sencera tremolant. Com a "In the Pines", la murder ballad tradicional que han gravat Bill Monroe, Leadbelly, Mark Lanegan, Nirvana, Dolly Parton i Loretta Lynn, entre d'altres –alguns, amb el títol de "Where Did You Sleep Last Night?"-, i que Robert Plant va citar dies enrere durant el seu concert a Barcelona. El blues més ancestral ressonant en la penombra d'una arbreda.

El blues d'un diumenge de mercat

iX. DANTE

Piula Discos, Moià

19 de febrer de 2023

És diumenge al migdia i com cada setmana hi ha mercat a la plaça Major de Moià. Un municipi de 6.500 habitants que, a diferència d'altres capitals de comarca molt més poblades del seu entorn com ara Vic o Granollers, disposa d'una botiga de discos al bell cor del seu centre neuràlgic. Es tracta de Piula Discos, un petit establiment amb tres anys de trajectòria on es comercia amb música, però sobretot un punt de trobada i d'intercanvi d'experiències. També un lloc on hi passen coses. Aquest migdia, per exemple, hi està oferint un concert amb format acústic iX. Dante, alter ego de Dante Pibernat, cantant i guitarrista del grup vallesà de punk rock Obrigada.

L'actuació s'està fent al vestíbul d'entrada de la botiga, un espai de dimensions tan reduïdes que pràcticament obliguen el respectable a veure-la i escoltar-la des de fora. Aquesta era la idea, de fet, obsequiar la plaça amb música en directe en un moment d'alta afluència de públic. Al capdavall, l'esdeveniment amb prou feines s'havia anunciat. I si bé és cert que alguns incondicionals d'Obrigada s'han desplaçat expressament fins a la capital del Moianès, el gruix principal de l'audiència el formen curiosos que venen i van –i paren l'orella-. Veïns del poble que han anat a mercat i acaben aplaudint la iniciativa. Pares i mares que aprofiten l'ocasió per descobrir la música en directe als seus fills. I fins i tot els propis paradistes del mercat, que de tant en tant responen amb crits i gestos d'aprovació.

Amb el suport d'una elegant guitarra Gretsch i de la seva veu visceral, Pibernat trenca el gel amb un tema instrumental que tot just acaba d'estrenar i que es troba a cavall del folk psicodèlic i el rock amb accent fronterer. Tot seguit interpreta una bateria de clàssics d'un dels seus grups de capçalera, The Clash, començant amb un "Janie Jones" en clau rockabilly i acabant amb un sorprenent "(White Man) In Hammersmith Palais" amb accent antifolk –també cita el catàleg solista de Joe Strummer amb "Coma Girl"-. Canvia de registre tot abordant el "Bed of Roses" d'Screaming Trees, que es manifesta més oportú que mai a un any de la mort de Mark Lanegan. I segueix amb una selecció de peces d'Obrigada –"Waves to Victory", "Far Enllà" i "Anything Anywhere"-.

Remata la feina amb una estripada lectura del "Don't Cry No Tears" de Neil Young abans d'acomiadar-se amb el mateix instrumental que havia obert el concert. I se'n va amb la sensació sempre gratificant d'haver-se posat a la butxaca un públic que no era el seu. Pibernat acaba de presentar la seva música –i la d'alguns dels seus referents- en un context que no li era propi i on s'ha hagut de guanyar l'aprovació del respectable, cosa que ha anat fent progressivament a mida que avançava el concert. Mentre polítics i tècnics de Cultura d'incomptables institucions fan servir l'eufemisme generar noves audiències com si es tractés d'una mena de mantra, són accions com la d'ahir les que marquen la diferència entre l'eslògan i els fets.

Van Conner (1967-2023)

VAN CONNER
(1967-2023)

Quan tan sols falta un mes per commemorar-se el primer aniversari de la mort de Mark Lanegan, hem de lamentar la pèrdua de Van Conner, baixista d'Screaming Trees i com a tal un actor clau en l'evolució del rock alternatiu nord-americà durant les dècades dels 80 i els 90, i en la definició d'allò que es va anomenar grunge. També va encapçalar Solomon Grundy, formació de curta durada –tan sols va publicar un disc homònim, el 1990- on cantava i tocava la guitarra. A principis dels 90 també va tocar en directe amb Dinosaur Jr. Des de la separació d'Screaming Trees l'any 2000 s'havia dedicat a fer de músic de sessió i havia format part de projectes com VALIS.

Mark Lanegan amb Isobel Campbell

Universos paral·lels, connexió instantània.

La sobtada mort de Mark Lanegan m'ha portat a revisar part de la seva discografia, i a redescobrir després d'una temporada sense escoltar-los els àlbums de duets que havia signat de forma conjunta amb Isobel Campbell. El del nord-americà i el de l'escocesa eren dos universos gairebé paral·lels que a priori semblaven incompatibles, però van encaixar de forma sorprenent en tres discos que potser caldria reivindicar més sovint. "Ballad of the Broken Seas" (2006), "Sunday at Devil Dirt" (2008) i "Hawk" (2010).

Poden començar vostès pel que els vingui més de gust, tots tres són autèntiques delícies. Un repertori que alterna originals –majoritàriament de Campbell- amb versions molt ben triades de Hank Williams i Townes Van Zandt, entre d'altres. Cançons que enllacen el so Americana més nocturn i crepuscular amb la més alta sensibilitat pop, i que recorden unions com la de Nancy Sinatra amb Lee Hazlewood. I uns directes que eren autèntics monuments a l'ofici i a l'elegància –a casa nostra vam tenir ocasió de comprovar-ho en el marc del Primavera Club 2008-.

El llegat de Lanegan és tan inabastable com el buit que deixa la seva absència.

Mark Lanegan (1964-2022)

MARK LANEGAN
(1964-2022)

La carrera de Mark Lanegan és tan prolífica i tan diversa, que de vegades costa decidir-se per un sol punt d'entrada. Podríem parlar del seu pas decisiu per l'òrbita grunge de la mà d'uns Screaming Trees que un bon dia se li van fer petits –i no parlem d'una banda qualsevol, queda dit-. De les seves col·laboracions i aventures amb amics i companys de viatge que van de Queens Of The Stone Age als Twilight Singers de Greg Dulli, passant per Soulsavers o Isobel Campbell. I per descomptat d'una discografia solista que es pot comptar entre les més essencials d'allò que un dia es va anomenar rock alternatiu –una etiqueta que també es fa petita per referir-se al de Seattle-.

Se m'acut ara mateix, a tall d'anècdota, que ben bé quatre anys abans que Nirvana descobrissin a tota una generació la canònica murder ballad "Where Did You Sleep Last Night", peça tradicional popularitzada per Leadbelly, era Lanegan qui la recuperava amb caràcter gairebé definitiu des del seu primer àlbum en solitari –"The Winding Sheet" (1990)-, amb el mateix Kurt Cobain a la guitarra i a la segona veu –i prenent més d'un apunt, no cal dir-ho-, també amb Krist Novoselic al baix. Lanegan i Cobain eren ànimes bessones. Dos outsiders que semblaven fets l'ún per l'altre. Més de tres dècades després, tots dos són eterns i tornen a estar junts.

Ha mort Mark Lanegan, i amb ell una de les figures més genuïnes i incorruptibles del rock de les últimes dècades. Incapaç de comptar les ocasions que el vaig arribar a veure en directe amb els seus múltiples projectes, em quedo sobretot amb la que va ser la meva primera vegada amb ell. Sala Apolo de Barcelona, tardor de 2004, amb Nick Oliveri com a il·lustre teloner i presentant la que encara em segueix semblant la seva obra definitiva –que no és poc, en un llegat com el que deixa-. Aquell "Bubblegum" (2004) on el rock torrencial de "Hit the City" alternava sense problemes amb el decadentisme de "Wedding Dress" i el blues terminal de "Methamphetamine Blues".

Se n'ha anat un dels més grans. La seva absència costarà d'assimilar. El buit que deixa és simplement irreparable.

Mojo: Atmospheres

La revista Mojo ha confeccionat un sucós recull de post-punk contemporani i l'està distribuint amb la seva edició de març sota el títol genèric d'"Atmospheres". Una quinzena de pistes de producció recent, signades per tòtems com Wire, A Certain Ratio o fins i tot Mark Lanegan, però també per valors a l'alça com Protomartyr, Warmduscher o The Murder Capital. I una selecció que va de les opressives construccions de Jehnny Beth ("I'm the Man") i Idles ("Divide & Conquer") als ritmes hipnòtics de Working Men's Club ("Teeth") i Dry Cleaning ("Goodnight"), passant per les sorprenents excursions jazzístiques de Black Country, New Road ("Sunglasses"). No hi són, per motius obvis, uns Joy Division que ocupen la portada amb motiu del 40è aniversari del seu dràstic final. Sigui com sigui, música per a desitjar que mai s'acabi l'hivern.

L'huracà Toy

TOY

Primavera Club @ Sant Jordi Club

8 de desembre de 2012

El crescendo que Toy van dur a terme durant poc més de mitja hora va ser un dels moments definitius del passat Primavera Club. Enfrontant-se a unes pèssimes condicions de so a base de psicodèlia, krautrock, shoegaze i explosions de soroll, el quintet londinenc va anar augmentant les revolucions i la intensitat d'un passi que va culminar amb Tom Dougall colpejant la guitarra contra l'amplificador per a acabar tirant aquest darrer per terra i fins i tot carregar-se el seu instrument. Feia temps que no es veia una cosa així en aquests ambients, i tenint en compte la condició de geni pseudoincomprès del tal Dougall, podria ser que tot plegat resultés quelcom més que un simple posat. Esperem que així sigui. I esperem que tornin aviat en una sala petita. Els concerts que van oferir a continuació uns eufòrics Deerhoof i un transcendental Mark Lanegan van ser també per a emmarcar.

Audio: "Colours Running Out" - Toy