The Cork and Kerry Mountains

As I was goin' over

The Cork and Kerry Mountains

I saw Captain Farrell

And his money, he was countin'

En algun lloc entre els comtats de Cork i Kerry, novembre de 2025. La lletra és de "Whiskey in the Jar", cançó tradicional irlandesa que Thin Lizzy van transformar el 1972 en un clàssic del rock.

Els Dubliners a l'hora de dinar

The Dubliners.

Ahir al migdia vaig anar a buscar dinar en un conegut establiment del centre de Granollers que serveix menjar per emportar a peu de carrer. Hi sonava un fil musical que, per algun motiu, anava repetint tota l'estona el mateix tema sense que ningú fes res al respecte. La peça en qüestió era "Whiskey in the Jar", la cançó tradicional irlandesa que al seu dia s'havien fet seva Thin Lizzy –i que anys més tard versionarien Metallica-, en la canònica lectura dels Dubliners. Va sonar tres cops sencera mentre esperava que em servissin. El centre de Granollers és l'últim lloc del món on m'hagués esperat una escena com aquesta un divendres al migdia. Però em va alegrar l'hora de dinar. I si fos per mi podria haver seguit sonant tota la tarda.

Quatre discos publicats el 21 de setembre de 1973

Thin Lizzy, en una imatge de 1973.

Va ser un dia profitós, discogràficament parlant, el 21 de setembre de 1973. Es commemora avui mig segle de la publicació de quatre àlbums memorables. Com per exemple "Vagabonds of the Western World", el tercer llarga durada de Thin Lizzy i l'últim que els irlandesos van gravar amb Eric Bell a la guitarra. La poètica de Phil Lynott dialogant amb el blues rock d'alta tensió –seguia la línia dels seus predecessors- i avançant cap a la veu pròpia que acabaria d'assolir en obres posteriors. Hi figurava "The Rocker", el primer gran clàssic del grup –amb permís del senzill "Whiskey in the Jar", versió d'una cançó tradicional irlandesa publicada com a single el 1972-.

El mateix dia va veure la llum "Faust IV", que com indica el seu títol era el quart treball dels alemanys Faust. Un clàssic del krautrock –fins i tot van titular la primera peça del disc amb aquesta etiqueta, que la premsa anglosaxona havia començat a utilitzar per referir-se de forma despectiva als grups alemanys de música progressiva-. Un combinat sonor que alternava l'experimentació electrònica –la citada "Krautrock"- amb els passatges introspectius de "Jennifer" o el desvergonyiment de "The Sad Skinhead". Encara en les coordenades més lliures i avançades de la música progressiva, es va publicar "In a Glass House", àlbum conceptual dels Gentle Giant del recentment traspassat Ray Shulman.

Finalment, avui fa 50 anys de la publicació d'"Everybody Likes Some Kind of Music" –quin gran títol, per cert-. El vuitè àlbum que l'irrepetible Billy Preston signava amb el seu nom –si volguéssim enumerar tots els discos on va tocar, de seguida perdríem el compte; parlem de l'home de confiança dels Beatles, els Stones, el George Harrison solista i Eric Clapton, entre molts altres-. L'organista texà en plenitud de facultats –tant als teclats com a nivell vocal-, lliurant tot un tractat de soul, funk i rhythm & blues que alternava originals de la mida de la peça titular o els aires futuristes d'"Space Race", amb versions tan ben trobades com aquella nocturna lectura d'"It's Alright, Ma (I'm Only Bleeding)", de Bob Dylan.

50 anys de "Shades of a Blue Orphanage"

El so d'una banda que encara ha d'acabar de definir la seva identitat però ja posa sobre la taula algunes de les seves credencials. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Shades of a Blue Orphanage" (1972), el segon àlbum de Thin Lizzy. Un treball on el hard rock amb arrels en el blues més elèctric i monolític ("The Rise and Dear Demise of the Funky Nomadic Tribes") seguia alternant amb aquella poètica que sempre va definir Phil Lynott com una mena de contrapunt transatlàntic dels nous Dylans que la indústria nord-americana solia promocionar durant la dècada dels 70.

Encara amb Brian Downey i Eric Bell a la bateria i la guitarra, respectivament, l'àlbum dista del dinàmic hard rock que el trio irlandès va patentar en qüestió d'anys, i en conjunt sona menys inspirat que el debut homònim publicat un any abans, però es deixa escoltar i conté arguments a favor com el rock vigorós de "Call the Police" o la tendra balada "Sarah", que Lynott va dedicar a la seva àvia –no confondre amb la peça del mateix títol dedicada a la seva filla, inclosa anys més tard a "Black Rose: A Rock Legend" (1979)-. Reedicions posteriors inclouen la versió de la cançó tradicional "Whiskey in the Jar", el primer gran clàssic del grup, publicada com a single a finals de 1972.

Mick Rock (1948-2021)

MICK ROCK
(1948-2021)

No era cap nom artístic, tot i que ho pogués semblar. I en aquest sentit, el cognom del llegendari fotògraf Mick Rock no podria haver estat més profètic i revelador. Pel seu objectiu hi van passar bona part dels noms capitals de la història del rock a partir de la dècada dels 70. Syd Barrett a la caràtula de "The Madcap Laughs" (1970), Lou Reed a la de "Transformer" (1972), Iggy Pop a la de "Raw Power" (1973) amb els Stooges, David Bowie a la de "Pin Ups" (1973), els components de Queen a la de "Queen II" (1974), Ramones a la d'"End of the Century" (1980) o Joan Jett a la d'"I Love Rock'n Roll" (1981).

Sessions i concerts dels Sex Pistols, T.Rex, Blondie, Mötley Crüe, Thin Lizzy o Roxy Music, entre molts d'altres. I una de les meves imatges preferides del seu catàleg, aquella icònica fotografia on sortien junts, inseparables i (aparentment) immortals uns joves Bowie, Pop i Reed. Mick Rock veia la música a més d'escoltar-la. I va ser a través de la seva mirada com molts vam arribar també a integrar-la al nostre imaginari visual. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys. Un dia trist per a la música i la fotografia. Se n'ha anat un dels grans referents del seu ofici, també un dels testimonis d'excepció de la crònica pop de les passades cinc dècades.

50 anys de "Thin Lizzy"

Tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys, debutaven Thin Lizzy amb un àlbum homònim que encara quedava lluny dels seus dies més gloriosos però ja presentava una banda amb veu pròpia. Un plàstic encara a anys llum del dinàmic hard rock i d'aquelles guitarres bessones que farien escola i esdevindrien trets identitaris de la banda irlandesa, però on ja brillava la poesia inconfusible de Phil Lynott.

"Thin Lizzy", l'àlbum, es trobava a mig camí del folk rock d'acabats barrocs i el blues rock amb una dosi extra de càrrega elèctrica. I si bé és comprensible que al seu dia no generés gaire rebombori, també és cert que el temps ha jugat a favor seu. Encara amb Eric Bell a les sis cordes, ja amb Brian Downey a la bateria, talls com "Return of the Farmer's Son" fan tots els honors possibles a l'expressió power trio. Vindrien dies millors, però l'arrel de tot plegat va ser aquest disc.

St. Patrick's Day: Cinc dècades de Thin Lizzy

Phil Lynott, conquerint el món al capdavant de Thin Lizzy.

Encara tinc pendent el visionat de "Songs for While I'm Away" (2020), el celebrat documental d'Emer Reynolds al voltant de la figura de Phil Lynott. També tinc pendent la mastodòntica i gairebé inabastable selecció de "Rock Legends" (2020), la caixa de sis discos compactes més un dvd que enllaça el repertori més reconegut de Thin Lizzy amb abundants rareses i material obscur –gairebé un centenar de pistes, la majoria inèdites fins ara-, i que justament es va publicar coincidint amb l'estrena de la pel·lícula en qüestió. Espero poder-m'hi posar tard o d'hora, i sembla que quan ho faci tindré feina.

El passat mes de gener es va commemorar el 35è aniversari de la mort de Lynott. I el mes vinent farà cinc dècades que Thin Lizzy van publicar el seu debut homònim, una obra a reivindicar malgrat trobar-se encara a anys llum de tot allò que havia de venir. Passen els anys, les tendències vénen i van, però els clàssics persisteixen, segueixen generant interès i despertant la curiositat de les noves generacions. Què és un efímer live a Instagram al costat de tot allò que Lynott i companyia segueixen invocant cada cop que sonen "Jailbreak", "The Boys Are Back in Town", "Bad Reputation", "The Rocker" o "Do Anything You Want to"?

Sí, Thin Lizzy segueixen interessant. Segueixen motivant documentals que s'estrenen als festivals més anomenats, i fins i tot revelen prou material inèdit per omplir un llançament tan sonat com aquest "Rock Legends" que no serà la porta d'entrada més directa i econòmica a l'univers Lynott, però sens dubte ofereix una bona panoràmica del seu llegat. Avui és St. Patrick's Day, el dia nacional d'Irlanda. El país que ens ha obsequiat amb bandes tan grans com Thin Lizzy i que n'ha inspirat tantes d'altres arreu del planeta. Que soni "Whiskey in the Jar", que la Guinness i la Murphy's ragin ben fresques i que passin vostès un magnífic dia de Sant Patrici.

Saint Patrick's Day 2017

Un dels motius pels quals m'agrada Irlanda és perquè la seva festa nacional no consisteix en desfilades militars ni en banderes més grans que l'ego dels seus dirigents, sinó en passar-s'ho bé tot escoltant música i bevent cervesa. Per això avui segueixo immers en la celebració del St. Patrick's Day. A la fotografia: Thin Lizzy, una banda ideal per a una celebració com la que ens ocupa.