Dick Parry (1942-2026)

Un d'aquells noms que no solen sortir als grans titulars, però sense els quals no s'haurien pogut escriure algunes històries de gran anomenada. El saxofonista Dick Parry es va passar dècades fent de músic de sessió i de gira per a gegants com The Who –els va acompanyar a les campanyes de 1979 i 1980–, els Violent Femmes –va girar amb ells el 2009– o Rory Gallagher –va tocar en diversos dels seus discos–. Però la banda amb la qual se'l sol associar d'una forma més estreta és Pink Floyd. Va gravar obres com "The Dark Side of the Moon" (1973) –ell va tocar aquell saxo de "Money", i només per això ja mereix un tros de cel–, "Wish You Were Here" (1975) o "The Division Bell" (1994). També els va acompanyar en directe, i va girar amb el projecte solista de David Gilmour. Ha mort a l'edat de 83 anys.

Music Traveler

Una iniciativa editorial que ens queda lluny, però val la pena saludar. Music Traveler és la primera revista que he conegut centrada exclusivament en la geografia melòmana. S'edita en neerlandès i es distribueix als països del Benelux. El mes passat vaig localitzar-ne l'últim número a l'aeroport de Schiphol i, tot i no entendre'n una sola paraula, no el vaig voler deixar escapar. Per la seva temàtica, per l'atractiu disseny de la seva maquetació, i per la il·lustració de Rory Gallagher que destaca a la primera plana. També per una contraportada on no s'anuncia cap macroesdeveniment, sinó que narra la biografia de Charley Patton amb forma de còmic.

Parets que expliquen històries

Parets que expliquen històries. Quatre racons del Corner House, un pub amb encant a la ciutat de Cork. Retrats d'astres de la música tradicional irlandesa i del bluegrass nord-americà. Rory Gallagher recordat al mateix barri on va créixer. L'escut d'una agrupació local d'aficionats al Delta blues. I un autògraf de Gillian Welch. La globalització hauria de ser això, i no tancar llibreries per obrir-hi locals de menjar ràpid.

Cork, novembre de 2025.

La tomba de Rory Gallagher

Cal saludar totes aquelles ciutats que preserven i celebren el seu llegat musical. El primer que em va cridar l'atenció quan vaig arribar a Cork, és que l'adreça de l'aeroport es troba en una avinguda que porta el nom de qui va ser un dels seus residents més il.lustres, Rory Gallagher.

El record del genial guitarrista és present arreu. Al centre de la ciutat, en una plaça que també porta el seu nom, hi ha un monument a la seva memòria. En qualsevol pub mínimament decent on posis els peus, hi trobaràs alguna fotografia seva. I pràcticament tothom té alguna història relacionada amb ell.

Aquest matí he anat a visitar la seva tomba al cementiri de St. Oliver. El taxista que m'hi ha portat, m'ha explicat que la seva dona és parenta llunyana de Gallagher. La conversa, a partir d'aquest moment, ha estat tan emocionant com trobar-me davant les restes de l'home a qui Jimi Hendrix considerava com el millor guitarrista del món.

Cork, novembre de 2025.

50 anys de "Tattoo"

Una de les imatges que em solen venir al cap quan algú cita el nom de Rory Gallagher és la caràtula de "Tattoo", el seu quart àlbum i una de les obres més essencials de l'irrepetible guitarrista irlandès, publicat tan sols mig any després de l'igualment notable "Blueprint". Un d'aquells discos que entren per la vista i que un cop escoltats ja no et deixen anar mai més. Va veure la llum l'11 de novembre de 1973, avui fa 50 anys. L'àlbum de la torrencial "Tattoo'd Lady" i del blues robust de "Cradle Rock", amb aquella base rítmica que beu directament de Bo Diddley i aquells àcids repunts d'orgue. També dels passatges orgànics de "20:20" i dels gloriosos set minuts d'"A Million Miles Away". "Tattoo" és el treball que va consolidar la formació de Gerry McAvoy (baix), Lou Martin (teclats) i Rod de'Ath (bateria) com a banda de suport de Gallagher.

50 anys de "Blueprint"

Un d'aquells músics irrepetibles que mereixien més reconeixement de l'obtingut amb vida. Rory Gallagher va ser sense cap mena de dubte un dels grans guitarristes de la seva generació, també un dels exponents més genuïns del blues rock en aquest costat de l'Atlàntic durant la dècada dels 70. El 1973, sense anar més lluny, va publicar dues obres essencials en qüestió de mesos. La primera va ser "Blueprint", el seu tercer àlbum d'estudi, que va sortir del forn avui fa exactament 50 anys.

L'acompanyaven el sempre fidel Gerry McAvoy al baix i, com a noves incorporacions, el teclista Lou Martin i el bateria Rod de'Ath. I el repertori era absolutament apoteòsic. Del rock robust de la inicial "Walk on Hot Coals" al boogie corpulent de "Hands Off", passant pels aires barrocs de "Daughter of the Everglades" o la lectura acústica del "Banker's Blues" de Big Bill Broonzy. El novembre d'aquell mateix 1973 va acabar d'arrodonir la jugada amb l'igualment essencial –i encara més definitiu- "Tattoo".

R.I.P. Norman Damery

Norman Damery.

Ha mort Norman Damery, bateria original de Taste, la banda de blues rock que va servir de rampa de llançament a Rory Gallagher i que pel camí va facturar dues obres tan rodones com el debut homònim de 1969 i "On the Boards", de l'any següent. Damery va ser un dels fundadors del grup el 1966 juntament amb el mateix Gallagher i el baixista Eric Kitteringham. En va marxar el 1968 –aquell mateix any també en va sortir Kitteringham- sense haver arribat a entrar a l'estudi, però la seva amistat amb Gallagher va perdurar al llarg dels anys.