Steve Cropper (1941-2025)

Una vegada, fa més anys dels que puc recordar, vaig anar al Poble Espanyol per assistir a un concert del que quedava de la banda dels Blues Brothers. Per ser justos, i per sorpresa meva, en quedava bastant més del que jo m'esperava. Allà teníem al gran Lou Marini. També al llegendari Eddie Floyd, que va sortir a cantar un parell de cançons i pràcticament es va fer seva la nit.

Però si hi havia una figura en aquell escenari que em cridava especialment l'atenció, era la d'Steve Cropper. El guitarrista original de la Blues Brothers Band, però sobretot de les dues bandes de la casa d'Stax: els Mar-Keys i Booker T. & The M.G.'s. Un dels músics que havien gravat "Green Onions" i acompanyat a gegants com Wilson Pickett, Sam & Dave o Rufus Thomas. L'home que havia compost "(Sittin' on) the Dock of the Bay" amb Otis Redding.

Com a component dels Mar-Keys i dels M.G.'s, Cropper va posar les bases del soul amb accent de Memphis. Va gravar a les ordres de Neil Young i va esdevenir part de la 'house band' durant el mastodòntic concert commemoratiu dels 30 anys de carrera discogràfica de Bob Dylan, el 16 d'octubre de 1992 al Madison Square Garden (sí, aquell que va reunir en un mateix escenari a Dylan, Clapton, Young, Petty, Harrison, Wood... i Cropper, entre tants altres).

Després d'aquella llunyana nit d'estiu de 2003 al Poble Espanyol, alguns afortunats vam poder fer realitat un dels somnis de les nostres vides quan Booker T. & The M.G.'s van actuar al Teatre Zorrilla de Badalona per cortesia de la bona gent de Blues & Ritmes. Ho recordo com si fos ahir. Un tros d'història de la música contemporània a tocar dels nostres dits. Un repertori que no admet ni admetrà mai cap comparació. I l'etern Flowers ballant a peu d'escenari, senyal inequívoc d'aprovació en nom de tots els presents.

Ha mort Steve 'The Colonel' Cropper, guitarrista de guitarristes i un dels arquitectes de la música de les últimes sis dècades i mitja. Tenia 84 anys i deixa un buit tan inabastable com una discografia que gravita al voltant de la fundacional "Green Onions", però va molt més enllà. Convindrà repassar-la aquests pròxims dies tot dedicant-li el temps que requereix. Una bona manera de començar pot ser aquest "With a Little Help from My Friends" (1969), la primera obra que va signar pel seu compte.

Shemekia Copeland - "Uncivil War" (2020)

Passen els anys i cada dia queden més lluny aquells temps en què els promotors més espavilats solien presentar Shemekia Copeland com la filla de l'il·lustre Johnny Copeland. Des d'aleshores ha plogut molt i la novaiorquesa ha esdevingut per mèrits propis una de les veus més destacades i reconegudes del blues a escala global. Àlbums com "Outskirts of Love" (2015) o "America's Child" (2018) tenen fusta de clàssics atemporals, i les seves cançons evoquen dècades (segles) de tradició a la vegada que adrecen reptes tan contemporanis com la ferida oberta per l'administració Trump al seu país.

"Uncivil War" (2020) –el títol ja deixa les coses prou clares de bon principi- tracta justament d'això, de l'estat de les coses als Estats Units més convulsos de les últimes dècades. La peça titular recull el sentiment d'impotència de la població afroamericana en plena era del moviment Black Lives Matter, però ho fa amb una solemnitat que recorda els grans himnes que van acompanyar la lluita pels Drets Civils ara fa gairebé sis dècades. Essències gòspel i ressons country en una pista que des d'ara mateix es perfila com un dels pilars del cançoner de Copeland a llarg termini.

També el rhythm & blues greixós de "Walk Until I Ride" és un cant als anhels i les aspiracions d'aquells a qui la societat ha deixat enrere a causa del color de la seva pell. I la inicial "Clotilda's on Fire", un blues d'estètica nocturna amb Jason Isbell a la guitarra –un dels convidats il·lustres a unes sessions on també participen, entre d'altres, Steve Cropper i Duane Eddy, i on la producció va a càrrec de Will Kimbrough-, tracta sobre l'últim vaixell negrer nord-americà. També hi ha temps de rebaixar tensions amb un emotiu tribut al seu pare ("Love Song") o, fins i tot, una lectura en clau de soul del controvertit "Under My Thumb" dels Stones que inverteix els rols de gènere i de bé podria fer saltar més d'una espurna.

Otis Redding - "Dock of the Bay Sessions" (2018)

La història és prou coneguda. Quan l'avió en què viatjava Otis Redding es va enfonsar a les gèlides aigües del llac Monona, a l'estat de Wisconsin, no tan sols es va perdre una de les veus capitals de la música afroamericana, sinó també el que probablement hauria estat el seu disc definitiu. Pocs dies abans de sortir de gira cap als estats del nord Redding havia estat treballant en diverses peces que s'editarien ja de forma pòstuma. Entre el material que va deixar a mitges s'hi trobava una embrionària "(Sittin' On) The Dock of the Bay", que a la llarga esdevindria la composició més reconeguda no tan sols del seu autor sinó pràcticament de tot el catàleg d'Stax.

S'ha dit que aquella cançó era tan sols el principi d'allò que havia de venir. El viratge de l'astre del soul cap a textures pop que li havien de permetre assolir d'una vegada per totes als Estats Units les cotes de popularitat que ja havia assolit al continent europeu. L'encarregat d'acabar la peça a corre-cuita -era un encàrrec de la direcció d'Stax, que volia editar-la mentre el cadàver encara fos fresc-, imaginar-se com Redding hauria volgut que sonés i, en definitiva, deixar-la tal i com tots l'hem acabat coneixent, va ser ni més ni menys que Steve Cropper, home de confiança tant de Redding com de la factoria Stax. Els resultats van ser els esperats. El single en qüestió va batre tota mena de rècords, alimentant la llegenda de Redding i motivant la sortida d'un lp homònim (1968), el primer d'una sèrie de llançaments elaborats a partir del material en què Redding estava treballant fins al moment de la seva mort.

Si "The Dock of the Bay", l'àlbum, era o no aquell plàstic definitiu de Redding ha estat objecte de nombrosos debats al llarg de les passades cinc dècades. I ara, 50 anys després, ja sigui per necessitats revisionistes o per fer calaix amb motiu d'un aniversari rodó, es posa en circulació "Dock of the Bay Sessions" (2018). Un disc que es presenta novament amb caràcter definitiu, que malgrat el perfil més aviat discret del seu llançament vol ocupar el lloc que fins ara ha ocupat "The Dock of the Bay" i que consta de dotze pistes incloses originalment en diversos d'aquells llançaments pòstums. L'obertura, com no podia ser de cap altra manera, continua anant de la mà de la peça titular, i si bé és cert que pel camí s'han perdut joies com "I Love You More than Words Can Say", també ho és que la inclusió de talls com "Hard to Handle" arrodoneixen un àlbum que s'hauria de contemplar més com un recopilatori que com a qualsevol altra cosa. El seu caràcter definitiu és discutible, però la solvència de cada una de les seves pistes és inqüestionable.