Steve Cropper (1941-2025)

Una vegada, fa més anys dels que puc recordar, vaig anar al Poble Espanyol per assistir a un concert del que quedava de la banda dels Blues Brothers. Per ser justos, i per sorpresa meva, en quedava bastant més del que jo m'esperava. Allà teníem al gran Lou Marini. També al llegendari Eddie Floyd, que va sortir a cantar un parell de cançons i pràcticament es va fer seva la nit.

Però si hi havia una figura en aquell escenari que em cridava especialment l'atenció, era la d'Steve Cropper. El guitarrista original de la Blues Brothers Band, però sobretot de les dues bandes de la casa d'Stax: els Mar-Keys i Booker T. & The M.G.'s. Un dels músics que havien gravat "Green Onions" i acompanyat a gegants com Wilson Pickett, Sam & Dave o Rufus Thomas. L'home que havia compost "(Sittin' on) the Dock of the Bay" amb Otis Redding.

Com a component dels Mar-Keys i dels M.G.'s, Cropper va posar les bases del soul amb accent de Memphis. Va gravar a les ordres de Neil Young i va esdevenir part de la 'house band' durant el mastodòntic concert commemoratiu dels 30 anys de carrera discogràfica de Bob Dylan, el 16 d'octubre de 1992 al Madison Square Garden (sí, aquell que va reunir en un mateix escenari a Dylan, Clapton, Young, Petty, Harrison, Wood... i Cropper, entre tants altres).

Després d'aquella llunyana nit d'estiu de 2003 al Poble Espanyol, alguns afortunats vam poder fer realitat un dels somnis de les nostres vides quan Booker T. & The M.G.'s van actuar al Teatre Zorrilla de Badalona per cortesia de la bona gent de Blues & Ritmes. Ho recordo com si fos ahir. Un tros d'història de la música contemporània a tocar dels nostres dits. Un repertori que no admet ni admetrà mai cap comparació. I l'etern Flowers ballant a peu d'escenari, senyal inequívoc d'aprovació en nom de tots els presents.

Ha mort Steve 'The Colonel' Cropper, guitarrista de guitarristes i un dels arquitectes de la música de les últimes sis dècades i mitja. Tenia 84 anys i deixa un buit tan inabastable com una discografia que gravita al voltant de la fundacional "Green Onions", però va molt més enllà. Convindrà repassar-la aquests pròxims dies tot dedicant-li el temps que requereix. Una bona manera de començar pot ser aquest "With a Little Help from My Friends" (1969), la primera obra que va signar pel seu compte.

Un músic amb ofici

Aquest senyor és en Martin, un jubilat de Birmingham que de tant en tant agafa la guitarra i surt a tocar al carrer. No és un 'busker', és a dir, no toca per propines, sinó pel simple fet de compartir el seu art amb qui el vulgui escoltar.

El vaig conèixer diumenge passat davant del Symphony Hall, on estava tocant cançons de Neil Young. Em va impressionar, i molt, la versió que es va marcar de "Like a Hurricane". Tot sol, amb l'únic suport de la seva acústica, fent alhora les parts rítmiques i solistes –és a dir, fent al mateix temps de Neil Young i de Crazy Horse-.

En Martin és un d'aquells músics amb ofici que ni tan sols s'han plantejat fer de la música el seu ofici. Herois quotidians que em mereixen tot el respecte del món, i que haurien de servir de mirall a tota aquella canalla amb 'autotune' a qui l'excés d'amor propi (i d'exposició a les xarxes socials) li ha fet perdre una mica el món de vista.

Quatre discos publicats el 15 d'octubre de 1973

Neil Young en directe amb els Stray Gators (i David Crosby, a la dreta).

Va ser un bon dia per a la música d'arrel nord-americana, el 15 d'octubre de 1973. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de quatre discos que potser no es troben entre els més populars dels seus autors, però en tot cas són obres destacables. Començant per "Wake of the Flood", el sisè àlbum d'estudi d'uns Grateful Dead que es sobreposaven a la pèrdua del teclista Ron "Pigpen" McKernan –al seu lloc entrava Keith Godchaux- amb un repertori de naturalesa reflexiva. Irresistible el blues tardorenc de "Mississippi Half-Step Uptown Toodeloo", emocionants els cristal·lins passatges d'aquell "Stella Blue" amb què Bob Dylan va celebrar l'aniversari de Robert Hunter l'estiu passat a Barcelona.

Encara en l'òrbita dylaniana, The Band publicaven avui fa mig segle "Moondog Matinee", un notable àlbum de versions de clàssics del rhythm & blues i el rock'n'roll que mereix molta més consideració de la que se li sol atorgar. La inicial "Ain't Got No Home", original de Clarence "Frogman" Henry, posa les piles de bon principi a ritme de rock'n'roll amb accent de Nova Orleans. "Mystery Train" aproxima el clàssic de Junior Parker –popularitzat per Elvis Presley- al terreny jam band amb lírica addicional del recentment traspasat Robbie Robertson. El "Promised Land" de Chuck Berry navega pel Mississippi des de Saint Louis fins a la mateixa Crescent City, on els canadencs acaben de fer festa al ritme d'"I'm Ready", de Fats Domino.

El mateix dia veia la llum "Time Fades Away", el primer disc en directe de Neil Young, gravat en diverses localitats nord-americanes durant la gira de presentació del canònic "Harvest" (1972) i amb uns pletòrics Stray Gators com a banda d'acompanyament. La peculiaritat és que, a diferència de la majoria d'àlbums enregistrats en viu, aquí no hi havia peces conegudes pel gran públic al seu dia sinó composicions fins aleshores inèdites. Un repertori de naturalesa orgànica però més elèctrica que el del citat "Harvest", on destaquen pistes com "Yonder Stands the Sinner", "L.A." o la peça titular, que no hauria desentonat al propi catàleg de The Band. A Young no li va agradar el disc –a la crítica sí, i no li faltaven motius-, i per això va estar descatalogat durant molts anys.

I finalment, aquell 15 d'octubre de 1973 va sortir "Mystery to Me", el vuitè àlbum d'estudi d'uns Fleetwood Mac que no eren nord-americans ni canadencs però s'havien emmirallat de bon principi en la música dels Estats Units. Un dels discos del període de transició entre l'etapa de Peter Green i la de Buckingham-Nicks, amb els britànics encara establerts al Regne Unit –i amb Bob Welch com a rostre visible- però ja apuntant cap al rock amb accent de la Costa Oest del qual esdevindrien abanderats al cap de pocs anys, un cop instal·lats a Los Angeles. "Emerald Eyes" hauria pogut encaixar al repertori dels Dead, i aquell "Just Crazy Love" que cantava l'enyorada Christine McVie anticipava els èxits radiofònics del lustre posterior. Destacable també la torrencial revisió de "For Your Love", dels Yardbirds.

El folk segons Rufus Wainwright

RUFUS WAINWRIGHT
Grec Festival

Teatre Grec, Barcelona

24 de juliol de 2023

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix el folk com un tipus de cançó o de música inspirat en la cançó tradicional nord-americana. Una definició que sens dubte encaixa amb aquell significat que l'imaginari popular català –i per extensió europeu- sol atorgar al concepte en qüestió, però que podria trontollar si l'haguéssim d'explicar justament a un nord-americà. Rufus Wainwright, nord-americà de naixement i canadenc d'adopció, va un pas més enllà i assenyala com a folk tota expressió musical d'arrel tradicional, ja vingui dels Estats Units o dels Alps austríacs.

La nit passada va aterrar a l'escenari del Teatre Grec barceloní amb una banda d'excepció –a destacar la presència del baixista i director musical Alan Hampton (Andrew Bird), de la violinista i cantant Petra Haden (that dog, The Haden Triplets, The Decemberists, Tito & Tarantula) i de la seva germana, la cantant i guitarrista Lucy Wainwright Roche; ell va alternar la guitarra amb el piano- i presentant el seu darrer àlbum. Un "Folkocracy" (2023) pràcticament acabat de sortir del forn, que va esdevenir l'espina dorsal del repertori i on Wainwright passa revista a tota una sèrie de cançons tradicionals i clàssics de la música del segle passat que es poden aixoplugar sota el paraigua del folk.

Amb ànim divulgatiu –va explicar la història de gairebé totes les peces que va interpretar- però sense cap intenció d'impartir lliçons magistrals, el canadenc es va capbussar en la tradició nord-americana –una crepuscular "Hush Little Baby", la preciosa "Shenandoah", un "Cotton Eyed Joe" fet a la manera de Nina Simone i cantat a duet amb la seva germana- però també en la de països com Alemanya o Itàlia, tancant el repertori amb una estripada lectura de la cançó popular escocesa "Wild Mountain Thyme". Tampoc es va oblidar de reconeguts folkloristes com Peggy Seeger i Ewan MacColl, dels quals va citar "Heading for Home" i "Alone", respectivament.

En el capítol més socialment compromès, va saludar el moviment sobiranista de Hawaii amb "Kaulana Nā Pua", peça composta el 1893 per Eleanor Kekoaohiwaikalani que es podria considerar com un dels primers cants contra l'imperialisme de Washington. Va seguir passant revista a la cara més qüestionable dels Estats Units amb una deconstrucció orgànica de "Going to a Town", un dels pocs originals que van caure al repertori. I va rebaixar tensions amb una selecció de clàssics del folk rock com "Harvest", de Neil Young, o "Twelve-Thirty (Young Girls Are Coming to the Canyon)", de The Mamas & The Papas. Es va referir a aquesta última com una cançó de rock'n'roll. I va reconèixer literalment que avui el rock'n'roll és una forma més de música folk.

Un dels moments més frescos i alhora sorprenents de la nit va ser una desenfadada lectura d"Islands in the Stream", composició dels Bee Gees que Kenny Rogers i Dolly Parton havien portat fins al capdamunt de les llistes d'èxits de mig planeta el 1983 –sí, Wainwright també la considera com una cançó folk, i fa bé d'explicar-ho-. Arribat aquest punt, es va marcar un duet vocal d'impacte amb Petra Haden –es podria dir que tots dos van jugar, en el millor sentit, a ser Rogers i Parton-. Un format que va reeditar en tanda de bisos amb una serena aproximació a "Ring Them Bells", un dels primers grans encerts de maduresa de Bob Dylan. La comunió escènica de dues il·lustres nissagues musicals, val a dir –els Wainwright i els Haden, gairebé res-.

NOSTÀLGIA

No és casualitat que Wainwright cités a Dylan. Com el de Duluth, i salvant totes les distàncies que calgui, el canadenc sembla disposat a preservar tota una forma de fer i d'entendre la música que, més enllà del cànon, cada vegada xoca més frontalment amb les dinàmiques d'un món tan immediat com caduc. En aquest sentit, val la pena destacar una composició pròpia i recent, "Old Song", que ara per ara no ha emmarcat en cap disc –ni té previst fer-ho- però ja porta una bona temporada interpretant en directe –l'havíem pogut escoltar el mes d'abril passat a l'Auditori de Girona, i ahir va tornar a sonar al Grec-.

"Old Song" és una peça malencònica per a piano i veu –la va interpretar tot sol a l'escenari- que remet als grans clàssics de la música pop nord-americana del segle XX –entenent aquesta categoria com una hipotètica línia imaginària que enllaci el Tin Pan Alley amb Burt Bacharach i Broadway amb Laurel Canyon-, i on Wainwright expressa justament una certa nostàlgia per un món que s'ha esvaït –sí, el del segle passat-. Un món que no era fàcil ni perfecte –ho sap prou bé qui porta tota la vida abanderant la causa del col·lectiu LGTBI-, però on tot solia tenir més sentit que en aquests temps líquids que ens ha tocat viure.

En un moment en què els gurús de la novetat per la novetat solen assenyalar la nostàlgia com el gran càncer de la societat occidental, equiparant tal emoció amb els postulats retrògrads de la dreta més extrema, rància i reaccionària, és bo que algú com Rufus Wainwright –que es troba clarament a l'altre costat de la balança dels Trumps i companyia- ens vingui a dir que el record de temps passats no és cap pecat, que la nostàlgia és un sentiment tan humà com qualsevol altre. I que és possible celebrar i honrar el propi passat sense deixar de tocar de peus a terra ni vendre sopars de duro a electorats àvids de solucions ràpides per a qüestions complexes.

Cynthia Weil (1940-2023)

CYNTHIA WEIL
(1940-2023)

Què tenen en comú cançons com "Walking in the Rain" (The Ronettes), "You've Lost that Lovin' Feelin'" (The Righteous Brothers, posteriorment gravada per Elvis Presley i molts més), "I Just Can't Help Believing" (B.J. Thomas, també enregistrada pel Rei), "On Broadway" (The Drifters, més tard versionada per George Benson i Neil Young, entre d'altres), "Kicks" (Paul Revere & The Raiders), "We Gotta Get Out of This Place" (The Animals) o "None of Us Are Free" (Ray Charles, també gravada per Solomon Burke i Lynyrd Skynyrd), per citar-ne tan sols unes quantes?

La resposta és el nom de la lletrista i compositora Cynthia Weil, qui juntament amb Barry Mann –el seu marit- va ser autora d'un dels cançoners sobre els quals s'edificaria la música pop tal com la coneixem –alguns dels títols anteriorment citats els signava també Phil Spector-. Figura destacada de l'era daurada del Brill Building, Weil va destacar durant la dècada dels 60 per una lírica que connectava amb els estàndards de les llistes d'èxits del moment però també abordava –ni que fos de forma subtil- temàtiques socials com ara el racisme o la Guerra del Vietnam. Ha mort a l'edat de 82 anys.

Mansion on the Hill

La visió d'una mansió al capdamunt d'un turó. I totes aquelles històries que pot arribar a evocar. I totes aquelles cançons que caldrien per explicar-les. Ara mateix me'n venen al cap tres que porten la imatge en qüestió al mateix títol i que, tot i ser distants conceptualment, es complementen l'una a l'altra i poden venir a representar tres pilars de la música nord-americana com són els seus respectius autors.

El primer "Mansion on the Hill" que em ve al cap és el de Hank Williams –que, per ser rigorosos, es titula "A Mansion on the Hill"-. El d'Alabama va compondre la cançó a quatre mans amb Fred Rose i la va publicar el 1948. Un exercici de honky tonk malencònic marca de la casa, però sobretot un clàssic del country més genuí, la carta terminal a una examant instal·lada per sempre més en la comoditat –i la solitud- d'una luxosa mansió en un turó.

El segon "Mansion on the Hill" és el de Bruce Springsteen. Una de les perles de "Nebraska" (1982), aquell disc de folk decididament auster on malgrat tot no hi falta de res. Una col·lecció de postals des de l'Amèrica més profunda i deprimida en plena era Reagan. Com aquest cant als records de temps més amables, connectats amb la grisor del present per la contemplació de la mansió titular. Un lloc situat als límits de la ciutat, que s'alça per sobre de les fàbriques i dels camps.

I finalment tenim el "Mansion on the Hill" de Neil Young amb Crazy Horse. Aquell santuari on encara hi regnen la pau i l'amor, i on la música psicodèlica flota en l'aire com l'electricitat desbocada del canadenc i companyia. Una de les peces que formen l'incontestable "Ragged Glory" (1990), l'àlbum que no tan sols va refermar Young com un nom rellevant en plena era alternativa sinó que li va permetre avançar per l'esquerra a bona part d'una generació grunge que encara avui segueix en deute amb ell.

*Les fotografies que acompanyen aquest article s'han fet aquest mes de maig a les Franqueses del Vallès.

Gordon Lightfoot (1938-2023)

GORDON LIGHTFOOT
(1938-2023)

"El seu nom és sinònim de cançons atemporals sobre trens i naufragis, rius i carreteres, amants i solitud". La cita la va escriure Nicholas Jennings, el biògraf de Gordon Lightfoot. I em sembla una de les millors maneres de recordar una de les figures capitals de la música canadenca –i d'arreu del món- de les passades sis dècades. Mestre de mestres de l'art de fer cançons, al seu repertori s'hi compten joies de la mida d'"Early Morning Rain", "If You Could Read My Mind", "Carefree Highway", "Sundown" o "Rainy Day People" –la llista sencera podria ser infinita-.

"No se m'acut cap cançó de Gordon Lightfoot que no m'agradi. Cada cop que escolto una cançó seva, m'agradaria que durés per sempre. Lightfoot va esdevenir un mentor per a mi durant molt de temps. Crec que probablement encara ho és avui". Això ho va dir Bob Dylan, qui en diverses ocasions va versionar peces del canadenc –també ho van fer Elvis Presley, Johnny Cash, Neil Young i Paul Weller, per citar-ne tan sols a cinc, i tot un Marty Robbins va obtenir un dels seus grans èxits radiofònics amb la gravació original de "Ribbon of Darkness", composta pel mateix Lightfoot-.

Referent en àmbits que van del folk al country i del pop a la cançó d'autor, la carrera de Lightfoot té les seves arrels a finals dels 50, amb un peu a l'estudi de gravació –treballava enregistrant música per anuncis- i l'altre a les cafeteries bohèmies de Los Angeles –on s'havia traslladat temporalment-. De tornada a Toronto, va començar a posar les bases d'una discografia on els clàssics es compten a grapats i que pràcticament arriba fins als nostres dies –el seu darrer àlbum, "Solo", data de 2020-. Ha mort a l'edat de 84 anys i deixant un d'aquells buits que ja no es podran tornar a omplir.

Neil Young & Crazy Horse - "World Record" (2022)

No és fàcil estar al dia de la discografia de Neil Young. L'allau de nous llançaments ha esdevingut des de fa molts anys una constant en la trajectòria del canadenc. Prolífic com ell sol a l'estudi de gravació, quan no ens sorprèn amb un àlbum nou de trinca ho fa desenterrant algun dels múltiples tresors que guarda al seu inabastable arxiu. Publicat la tardor passada, "World Record" és el seu tercer llançament seguit amb Crazy Horse des que va recuperar la seva banda d'acompanyament de (gairebé) tota la vida per enregistrar "Colorado" (2019) –entre l'un i l'altre va facturar l'igualment destacable "Barn" (2021)-

Ens trobem ara davant onze pistes que oscil·len entre el rock'n'roll amb dosi extra d'injecció elèctrica –aquí tenim les magnífiques "I Walk with You", "The World (Is in Trouble Now)" i "Chevrolet"- i les formes més reposades del folk rock –els simpàtics aires fifties de "Love Earth", el dinàmic rhythm & blues d'"Overhead" i aquest himne a baixa fidelitat que és "This Old Planet (Changing Days)"-. El fil conductor, el discurs ecologista de qui fa també molts anys que va prendre consciència de l'impacte de l'activitat humana sobre el planeta, i de la necessitat de revertir-lo abans que sigui massa tard. Produeix Rick Rubin –i es mantenen a bord Nils Lofgren, Billy Talbot i Ralph Molina-.

Més enllà del ritme frenètic de la seva producció discogràfica, Young també ha estat d'actualitat aquests darrers dies per un comunicat emès a través de la seva pàgina web, on carrega sense embuts contra l'encariment descontrolat –i obscè- dels preus de les entrades dels concerts de gran format. Una problemàtica que ve de lluny però s'ha fet encara més evident amb la represa post-pandèmica –assolint xifres tan inassumibles per a la majoria de butxaques com impensables fa pocs anys-. "Les gires de concerts ja no són divertides", afirma referint-se a aquests esdeveniments tal com els solíem entendre abans d'esdevenir productes financers. "S'ha acabat. Els vells temps han passat", sentencia. Una frase tan demolidora com encertada.

50 anys de "Byrds", l'àlbum

Durant el que portem de segle han estat més que mai a l'ordre del dia, fins al punt d'esdevenir un dels pilars que han aguantat bona part de la indústria musical al llarg de les passades dues dècades, però ni les gires ni els discos de reunió s'han inventat ara. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de l'àlbum homònim que va reunir la formació original dels Byrds en un estudi de gravació per primer cop des de 1966. Que a la caràtula hi figuressin ben visibles els noms de Gene Clark, Chris Hillman, David Crosby, Roger McGuinn i Michael Clarke –per aquest ordre- no era cap casualitat. De fet, es podria dir que la signatura del disc era la dels cinc músics i no pas la del grup.

Situem-nos. L'any 1972 els Byrds eren una banda a la deriva. Els seus dies més inspirats –també els de més cotització- quedaven lluny, i per si això fos poc les tensions internes d'un combo amb McGuinn com a únic component original no ajudaven gaire a desembolicar la troca. Quant a la resta de membres originals, només Crosby –amb la nissaga CSNY- i Hillman –que venia de formar Manassas amb Stephen Stills- havien aconseguit treure el cap des de les respectives sortides de la banda mare. Quan David Geffen va fer una oferta molt temptadora per reunir la primera formació del grup i fitxar-la pel seu aleshores flamant segell, Asylum, tot va acabar d'encaixar.

Les sessions de gravació de "Byrds" (1973), el disc, es van dur a terme durant la tardor de 1972. Mentre es gestava l'àlbum, McGuinn seguia actuant en directe amb la formació aleshores vigent de la banda, que mantenia un contracte discogràfic amb Columbia –dues encarnacions dels Byrds en dues disqueres diferents: legalment, el més fàcil era signar l'obra amb els noms dels cinc músics i donar-li el títol de "Byrds" per allò de tenir un reclam-. A petició de Crosby, McGuinn va acabar desfent els Byrds de Columbia a principis de 1973. Però quan el plàstic va sortir a la venda el 7 de març d'aquell mateix any, la resposta de crítica i públic va ser tan poc entusiasta que els reformats Byrds van descartar la idea de fer cap gira i van acabar dissolent el grup de forma definitiva –fins a la reunió de 1989-.

Musicalment, "Byrds" és un àlbum menor però en absolut dolent. No té les cançons més inspirades del catàleg de la banda, però cobreix bona part del ventall estilístic practicat pels californians al llarg de la seva trajectòria –del folk rock al country rock, descartant això sí la psicodèlia-. Entre els títols més destacables, la inicial "Full Circle", original de Clark que ell mateix havia publicat prèviament en solitari a "Roadrunner" (1973). També "Sweet Mary" i la dylaniana "Born to Rock and Roll". Més estrany es fa escoltar els Byrds tocant dues composicions de Neil Young, "Cowgirl in the Sand" i "(See the Sky) About to Rain". Que no sonen malament, però refermen el caràcter erràtic d'una reunió que, com tantes altres i per molt greu que sàpiga dir-ho, s'havia fet per la pasta.

El blues d'un diumenge de mercat

iX. DANTE

Piula Discos, Moià

19 de febrer de 2023

És diumenge al migdia i com cada setmana hi ha mercat a la plaça Major de Moià. Un municipi de 6.500 habitants que, a diferència d'altres capitals de comarca molt més poblades del seu entorn com ara Vic o Granollers, disposa d'una botiga de discos al bell cor del seu centre neuràlgic. Es tracta de Piula Discos, un petit establiment amb tres anys de trajectòria on es comercia amb música, però sobretot un punt de trobada i d'intercanvi d'experiències. També un lloc on hi passen coses. Aquest migdia, per exemple, hi està oferint un concert amb format acústic iX. Dante, alter ego de Dante Pibernat, cantant i guitarrista del grup vallesà de punk rock Obrigada.

L'actuació s'està fent al vestíbul d'entrada de la botiga, un espai de dimensions tan reduïdes que pràcticament obliguen el respectable a veure-la i escoltar-la des de fora. Aquesta era la idea, de fet, obsequiar la plaça amb música en directe en un moment d'alta afluència de públic. Al capdavall, l'esdeveniment amb prou feines s'havia anunciat. I si bé és cert que alguns incondicionals d'Obrigada s'han desplaçat expressament fins a la capital del Moianès, el gruix principal de l'audiència el formen curiosos que venen i van –i paren l'orella-. Veïns del poble que han anat a mercat i acaben aplaudint la iniciativa. Pares i mares que aprofiten l'ocasió per descobrir la música en directe als seus fills. I fins i tot els propis paradistes del mercat, que de tant en tant responen amb crits i gestos d'aprovació.

Amb el suport d'una elegant guitarra Gretsch i de la seva veu visceral, Pibernat trenca el gel amb un tema instrumental que tot just acaba d'estrenar i que es troba a cavall del folk psicodèlic i el rock amb accent fronterer. Tot seguit interpreta una bateria de clàssics d'un dels seus grups de capçalera, The Clash, començant amb un "Janie Jones" en clau rockabilly i acabant amb un sorprenent "(White Man) In Hammersmith Palais" amb accent antifolk –també cita el catàleg solista de Joe Strummer amb "Coma Girl"-. Canvia de registre tot abordant el "Bed of Roses" d'Screaming Trees, que es manifesta més oportú que mai a un any de la mort de Mark Lanegan. I segueix amb una selecció de peces d'Obrigada –"Waves to Victory", "Far Enllà" i "Anything Anywhere"-.

Remata la feina amb una estripada lectura del "Don't Cry No Tears" de Neil Young abans d'acomiadar-se amb el mateix instrumental que havia obert el concert. I se'n va amb la sensació sempre gratificant d'haver-se posat a la butxaca un públic que no era el seu. Pibernat acaba de presentar la seva música –i la d'alguns dels seus referents- en un context que no li era propi i on s'ha hagut de guanyar l'aprovació del respectable, cosa que ha anat fent progressivament a mida que avançava el concert. Mentre polítics i tècnics de Cultura d'incomptables institucions fan servir l'eufemisme generar noves audiències com si es tractés d'una mena de mantra, són accions com la d'ahir les que marquen la diferència entre l'eslògan i els fets.

Jeff Blackburn (1945-2023)

JEFF BLACKBURN
(1945-2023)

La de Jeff Blackburn és una d'aquelles trajectòries que solen passar desapercebudes a la majoria de radars, malgrat estar connectada amb alguns episodis notables de la crònica pop. Guitarrista, cantant i compositor, durant la segona meitat dels 60 va ser un actor destacat de l'òrbita psicodèlica de San Francisco com a integrant de Blackburn & Snow, duet de folk rock completat per la vocalista Sherry Snow –qui va ser considerada com a substituta de Signe Toly Anderson a les files de Jefferson Airplane: quan ella va dir que no, la banda va optar per Grace Slick-.

La formació es va desfer el 1967, havent publicat senzills tan rodons com "Stranger in a Strange Land" (1966). Snow es va incorporar a Dan Hicks and his Hot Licks, i Blackburn va militar durant una temporada a Moby Grape –de 1973, quan el grup es va reunir, fins a 1975, quan es va tornar a separar-, amb el baixista dels quals, Bob Mosley, va acabar formant la Jeff Blackburn Band. El 1977 s'hi van incorporar el sempre hiperactiu Neil Young i el bateria Johnny Craviotto.

El combo es va rebatejar amb el nom de The Ducks i la seva carrera va ser més aviat efímera –tan sols va arribar a fer alguns concerts aquell mateix any a l'àrea de Santa Cruz, abans de desfer-se-, però Young va acabar agafant un vers d'una composició de Blackburn –aquell "It's better to burn out than to fade away" que Kurt Cobain incorporaria a la seva nota de suïcidi- i incorporant-lo a una de les seves pròpies composicions, "My My, Hey Hey (Out of the Blue)" –la peça que obre el clàssic "Rust Never Sleeps" (1979)-. Blackburn ha mort a l'edat de 77 anys.

David Crosby (1941-2023)

DAVID CROSBY
(1941-2023)

Va ser el juliol de 2005, si no em falla la memòria. I si no ho tinc mal entès, era el primer cop que Crosby, Stills & Nash actuaven a Barcelona –mesos abans ho havien fet Crosby & Nash-. A l'escenari del Poble Espanyol i davant mateix dels nostres nassos –alguns encara no ens ho acabàvem de creure-, en carn i os la tríada que havia escrit alguns dels capítols essencials de la música contemporània –i sí, faltava la quarta part del tot, però a aquelles alçades ningú hagués gosat demanar res més-.

D'aquell concert recordo, més enllà d'una actuació certament memorable, la imatge de David Crosby passejant-se per l'escenari al seu aire, com si part d'allò que hi passava no anés amb ell però sense deixar mai de ser-hi present en cos i ànima. Esquivant de tant en tant a un Stephen Stills amb qui no semblava mantenir una sintonia gaire bona, però oferint sempre el seu millor somriure al respectable. Com aquell tiet entranyable que aprofita el descuit del pare o de la mare per buscar –i trobar- la complicitat del nebot. Així és com el recordo.

No em preguntin per què, però de tota la nissaga CSNY, Crosby sempre ha estat qui m'ha caigut més bé. No era el millor compositor de tots quatre –ni tan sols de tots tres-, i no descobrirem ara que l'home podia tenir els seus punts foscos, però per algun motiu em queia molt bé. I episodis com els seus comentaris fora de to (o no) durant l'actuació dels Byrds a Monterey, o el fet d'actuar amb Buffalo Springfield en aquell mateix festival sense haver avisat prèviament els seus companys, deixaven intuir un personatge tan lliure i genuí com aliè a dictats i convencions.

És prou conegut a aquestes alçades que tot plegat li va comportar l'expulsió del grup. També que la seva sortida va acabar essent positiva tant per ell com per als mateixos Byrds. Després va arribar la unió amb Stills i Graham Nash (i Neil Young). També una carrera solista poc prolífica però en tot cas rica en matisos, que va tenir com a punt de partida "If I Could Only Remember My Name" (1971), un primer àlbum on es feia acompanyar de bona part de la parròquia de Laurel Canyon (i rodalies). Entre els seus arguments, perles com "Music Is Love" o "Cowboy Movie". Crosby ha traspassat a l'edat de 81 anys. El buit que deixa és simplement irreparable. Se n'ha anat una part essencial de la història de la música.

Ian Tyson (1933-2022)

IAN TYSON
(1933-2022)

Diu la llegenda que Ian Tyson va compondre una de les seves cançons més conegudes, "Four Strong Winds", en qüestió d'hores i com a resposta al "Blowin' in the Wind" de Bob Dylan. Corria l'any 1962, el canadenc i el de Minnesota formaven part del circuit folk del Greenwich Village novaiorquès i compartien mànager –Albert Grossman-. Quan Dylan li va ensenyar a Tyson la peça en qüestió, acabada de compondre, aquest es va inspirar per fer ell mateix el que esdevindria un dels pilars del repertori d'Ian & Sylvia, el duet que aleshores tenia amb Sylvia Fricker –qui adoptaria el nom civil de Sylvia Tyson després de contraure matrimoni tots dos el 1964-, i que en anys posteriors versionarien Neil Young i The Band, entre d'altres. Els Tyson es van divorciar el 1975, posant punt i final també a la seva relació artística –que a finals dels 60 els havia portat encapçalar el grup de country rock Great Speckled Bird-. A partir d'aleshores, Tyson va consolidar una carrera solista de llarg recorregut en els àmbits del folk i el country, que ha finalitzat amb el seu traspàs a l'edat de 89 anys.

50 anys sense Danny Whitten

Danny Whitten (1943-2022).

Es commemora avui mig segle d'una de les grans tragèdies de la història del rock. La mort de Danny Whitten, culminació d'un progressiu descens a l'infern de l'addicció que s'havia emportat per davant una prometedora carrera. El guitarrista de Crazy Horse, també l'autor de la peça més reconeguda de totes les que la formació va arribar a gravar sense Neil Young –"I Don't Want to Talk About It", inclosa a l'àlbum homònim que el grup va publicar el 1971 i posteriorment versionada per Rod Stewart, Everything But The Girl i les Indigo Girls, entre molts altres-. L'home que havia harmonitzat cara a cara amb el mateix Young a les pistes vocals de "Cinnamon Girl", aquell diamant en brut que obria el monumental "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969) –l'estrena del canadenc amb Crazy Horse com a banda d'acompanyament i el disc que va apuntalar la seva trajectòria solista-.

Els problemes de Whitten amb substàncies com l'heroïna van començar poc després de publicar-se el plàstic en qüestió i es van accentuar durant les sessions d'"After the Gold Rush" (1970), fent que Young optés per prescindir de la banda en bona part de la gravació. El febrer de 1972, el canadenc va publicar "Harvest", obra capital amb una peça, "The Needle and the Damage Done", inspirada en la davallada del guitarrista, a qui mesos després va proposar sumar-se als Stray Gators –la seva banda d'acompanyament durant l'etapa Harvest-. Es va presentar als assajos, però el seu comportament era tan erràtic que Young va optar per despatxar-lo. Era la tarda del 18 de novembre de 1972. Whitten va volar de San Francisco –on la banda estava assajant- fins a Los Angeles –on vivia- amb un bitllet pagat pel seu excap. Un cop a casa va morir víctima d'una fatal combinació d'alcohol i medicaments. El sentiment de culpa va perseguir Young durant dècades. Efectivament, una de les grans tragèdies de la història del rock.

Like a Hurricane

La Garriga, setembre de 2022.

Com un huracà. Un imponent núvol de tempesta dominant el cel sobre l'extrem occidental del massís del Montseny –a l'esquerra, el turó de Tagamanent-. La imatge, captada la tarda del passat dilluns 12 des de l'interior d'un cotxe de camí a la Garriga, evoca la immensitat de la natura i la força dels elements. Com un huracà, deia, perquè em va fer venir al cap el "Like a Hurricane" de Neil Young amb tota la seva electricitat torrencial. La natura i la música, la música i la natura.

Ricky Gil i David Charro, entre llibres

RICKY GIL
Llibreria Strogoff, La Garriga

12 de setembre de 2022

Tenia tot el sentit del món començar un concert en una llibreria amb una lectura musicada d'"Insubmissió", aquell poema de Caterina Albert els versos del qual tornen a ressonar amb força en aquests temps que corren. Ricky Gil l'havia enregistrat prèviament al seu primer disc en solitari, aquell monumental "Infinites Rutes Invisibles" (2021) on es va fer acompanyar dels sempre solvents Biscuit. Ahir al vespre el va presentar a la llibreria Strogoff de la Garriga, amb format bàsic i amb l'únic suport del teclista de la banda vilanovina, David Charro.

Va ser una hora de concert durant la qual van sonar totes les peces de l'àlbum en versions despullades, esquelètiques en ocasions –aquell "En una altra vida" gairebé terminal-, però amb tota la seva intensitat i plenitud –com a primera mostra, la citada "Insubmissió"-. Intercanviant-se puntualment els instruments, van citar també a Sisa ("Mambo"), Toti Soler ("Hi ha gent") i, és clar, Brighton 64 ("Quan baixis de l'avió", "Avui he tornat a casa"). Gil també es va marcar, tot sol al piano, una magnífica versió d'"After the Gold Rush", el clàssic de Neil Young.

L'actuació d'ahir va servir per inaugurar Sangarra, un cicle de concerts promogut per Strogoff amb l'objectiu de dinamitzar l'activitat cultural a la Garriga. Per això programa totes les sessions en dilluns, una aposta arriscada –i valenta- que ja va donar els seus primers fruits en aquesta primera presa de contacte. I per això, en lloc de la cada cop més habitual taquilla inversa, els seus responsables opten per cobrar una entrada que, amb el seu preu, dignifica la tasca dels músics i ve a recordar-nos a tota la resta que la feina –també la dels artistes- té un valor.

El fil musical d'Strogoff

L'exterior de l'Strogoff, ahir a la tarda.

La llibreria Strogoff de la Garriga és un d'aquells comerços que cal estimar i cuidar cada dia. Per la selecció de llibres que hi ha a les seves prestatgeries, però també pel fil musical que t'acompanya mentre tries i remenes. Un tocadiscos sobre el qual solen girar clàssics de Neil Young o els Stones –ahir, quan hi vaig entrar, estava sonant la cara b de "Some Girls" (1978)-. Sí, s'hi poden escoltar àlbums sencers –i mentre es canvia de disc o de cara es fa el silenci, i no passa res-. Sí, la música la selecciona una persona i no un maleït algoritme. I sí, encara hi ha qui tendeix a confiar més en un vell tocadiscos que no pas en una miserable playlist, de la mateixa manera que alguns encara preferim el tacte i l'olor del paper a l'excessiva higiene d'una refotuda pantalla tàctil.

Gaudir un disc amb salut

Coses que ja no es poden trobar a Spotify, ni falta que fa. "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969), el primer disc de Neil Young amb Crazy Horse i la seva primera obra mestra. L'àlbum de "Cinnamon Girl", "Down by the River", "Cowgirl in the Sand" i tantes altres. Porto escoltant-lo en cd gairebé des que tinc ús de raó. Ahir en vaig trobar aquesta còpia en vinil –edició original espanyola, amb els títols traduïts al castellà i tota la pesca- a la Fira del Disc de Granollers, a un preu més que raonable. Un cop el vaig haver pagat, el paradista em va dir textualment "Que el gaudeixis amb molta salut". Coses que tampoc em dirà mai un refotut algoritme.

Mig segle de "Harvest"

El disc de vinil, una d'aquelles eines que et permeten seguir gaudint de la música dels teus autors preferits, fins i tot quan aquests han decidit retirar la seva obra d'aquella plataforma d'streaming on et pensaves que hi era tot però resulta que no, tal com ha fet recentment Neil Young. Sigui com sigui, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Harvest" (1972), una de les obres més essencials del catàleg del canadenc, també de la història del rock i la música pop. Segurament, qualsevol superlatiu que se li pugui aplicar es quedaria curt.

És "Harvest" el disc més definitiu del seu autor? Això és discutible i podria donar per més d'un debat, però del que no hi ha cap dubte és que es tracta d'un dels seus treballs més inspirats i alhora populars, principal porta d'entrada a la seva discografia per a diverses generacions de melòmans, també d'una col·lecció de cançons que d'una manera o d'una altra cobreixen bona part dels registres que Young s'ha fet seus al llarg dels anys, del folk rock orgànic que domina la majoria del plàstic a una electricitat rockera que sol associar-se més aviat amb els seus discos al capdavant de Crazy Horse, passant és clar pels terrenys més fràgils i confessionals.

Enregistrat a Nashville amb el suport instrumental dels Stray Gators –Ben Keith (steel guitar), Tim Drummond (baix), Kenny Buttrey (bateria) i un Jack Nitzsche (piano i arranjaments orquestrals) amb qui Young no va acabar massa bé-, l'àlbum va comptar amb la participació de vells coneguts com David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash, James Taylor o Linda Ronstadt als cors –també de l'Orquestra Simfònica de Londres en els passatges orquestrals arranjats per Nitzsche-, entre d'altres.

I el repertori, és clar, és simplement immaculat. Començant per la inicial "Out on the Weekend", la fugida de la gran ciutat com a metàfora d'un canvi de cicle vital, i pel country crepuscular de la peça titular. "A Man Needs a Maid" i "There's a World" presenten el vessant més pop de Young –reforçat per les orquestracions de Nitzsche-. "Heart of Gold" és amb tota probabilitat la peça més coneguda de l'àlbum –i possiblement del catàleg del canadenc-, un dels grans clàssics de tots els temps. I "Are You Ready for the Country?" és un pantanós exercici de country blues que es capbussa de ple en incomptables dècades de tradició musical nord-americana.

La cara b comença amb "Old Man", un cant emotiu a l'experiència vital i al respecte envers aquells que sumen més trajectòria que un mateix. "Alabama", enrabiat exercici rocker que carrega sense miraments contra determinats estereotips del Sud dels Estats Units, va encendre els ànims d'uns aleshores desconeguts Lynyrd Skynyrd a qui el mateix Young acabaria donant la raó amb el pas del temps –la resposta dels de Jacksonville va ser la celebradíssima "Sweet Home Alabama", publicada dos anys després-.

La tèrbola "The Needle and the Damage Done", gravada en directe a la UCLA, s'inspira en l'addicció a l'heroïna de Danny Whitten, guitarrista de Crazy Horse, que moriria a finals d'aquell mateix any d'una desafortunada combinació de medicaments i alcohol. I "Words (Between the Lines of Age)" tanca l'àlbum per la porta gran amb un èpic crescendo instrumental marca de la casa. Un dels punts més àlgids d'una obra inqüestionable, també un d'aquells clàssics que encara avui solen generar moments climàtics als concerts de Neil Young –ho vam poder comprovar ara fa prop de sis anys al Poble Espanyol barceloní-.

Neil Young - "The Mojo Collection" (2021)

Sobre la decisió de Neil Young i Joni Mitchell de retirar la seva música d'Spotify, no seré jo qui la discuteixi. Al contrari, només faltaria que un artista no pogués decidir com i on fa accessible la seva obra. El que em sap greu, és que la decisió l'hagin pres arran d'un podcast i no en suport de tots aquells músics que porten anys denunciant un repartiment injust dels beneficis que genera la seva pròpia música en aquesta plataforma, i que mai disposaran del ressò mediàtic d'un Young o una Mitchell a l'hora de defensar els seus drets.

En tot cas, la desaparició de dos catàlegs tan essencials d'una de les plataformes d'streaming més populars, torna a refermar els formats físics com els més fiables a l'hora no tan sols d'escoltar música, sinó també de garantir-nos que podrem disposar d'una obra en concret sigui quan sigui que requerim fer-la sonar. Tot plegat fa bona l'ocasió per reivindicar el recopilatori de Neil Young que distribueix la revista Mojo amb la seva edició de febrer, que també li dedica la portada i una sucosa entrevista amb motiu de la recent publicació de "Barn" (2021), el darrer àlbum del canadenc amb Crazy Horse.

"The Mojo Collection", es titula. Denominació poc original per a una sucosa selecció de pistes que van de clàssics com "Only Love Can Break Your Heart" o "Powderfinger" a encerts recents com "Milky Way" o "Tumblin' Thru the Years" –aquesta última forma part de "Barn"-. El més interessant, és clar, és la possibilitat d'escoltar versions fins ara poc predicades de perles com "Tell Me Why" o "Out on the Weekend" –de les quals s'inclouen preses en directe originalment publicades a "Young Shakespeare" (2021) i "Tuscaloosa" (2019), respectivament-, també perles obscures com la preciosa "Separate Ways". Hem dit ja que els redactors de Mojo solen triar amb molt més gust i molt més encert que cap algoritme?