Steve Cropper (1941-2025)

Una vegada, fa més anys dels que puc recordar, vaig anar al Poble Espanyol per assistir a un concert del que quedava de la banda dels Blues Brothers. Per ser justos, i per sorpresa meva, en quedava bastant més del que jo m'esperava. Allà teníem al gran Lou Marini. També al llegendari Eddie Floyd, que va sortir a cantar un parell de cançons i pràcticament es va fer seva la nit.

Però si hi havia una figura en aquell escenari que em cridava especialment l'atenció, era la d'Steve Cropper. El guitarrista original de la Blues Brothers Band, però sobretot de les dues bandes de la casa d'Stax: els Mar-Keys i Booker T. & The M.G.'s. Un dels músics que havien gravat "Green Onions" i acompanyat a gegants com Wilson Pickett, Sam & Dave o Rufus Thomas. L'home que havia compost "(Sittin' on) the Dock of the Bay" amb Otis Redding.

Com a component dels Mar-Keys i dels M.G.'s, Cropper va posar les bases del soul amb accent de Memphis. Va gravar a les ordres de Neil Young i va esdevenir part de la 'house band' durant el mastodòntic concert commemoratiu dels 30 anys de carrera discogràfica de Bob Dylan, el 16 d'octubre de 1992 al Madison Square Garden (sí, aquell que va reunir en un mateix escenari a Dylan, Clapton, Young, Petty, Harrison, Wood... i Cropper, entre tants altres).

Després d'aquella llunyana nit d'estiu de 2003 al Poble Espanyol, alguns afortunats vam poder fer realitat un dels somnis de les nostres vides quan Booker T. & The M.G.'s van actuar al Teatre Zorrilla de Badalona per cortesia de la bona gent de Blues & Ritmes. Ho recordo com si fos ahir. Un tros d'història de la música contemporània a tocar dels nostres dits. Un repertori que no admet ni admetrà mai cap comparació. I l'etern Flowers ballant a peu d'escenari, senyal inequívoc d'aprovació en nom de tots els presents.

Ha mort Steve 'The Colonel' Cropper, guitarrista de guitarristes i un dels arquitectes de la música de les últimes sis dècades i mitja. Tenia 84 anys i deixa un buit tan inabastable com una discografia que gravita al voltant de la fundacional "Green Onions", però va molt més enllà. Convindrà repassar-la aquests pròxims dies tot dedicant-li el temps que requereix. Una bona manera de començar pot ser aquest "With a Little Help from My Friends" (1969), la primera obra que va signar pel seu compte.

Otis Redding III (1963-2023)

OTIS REDDING III
(1963-2023)

D'una banda hi ha qui opina que el seu èxit en termes mercantils es devia al seu cognom i al seu llinatge familiar. De l'altra, qui creu que justament tot aquest llinatge va suposar una llosa per a un grup que volia parlar amb veu pròpia. The Reddings va ser una banda de soul i funk pròpia del seu temps –la dècada dels 80-, però formada pels fills d'una de les llegendes més absolutes del primer d'aquests dos estils, l'irrepetible Otis Redding. Entre els arguments a favor seu cal destacar pistes com "Remote Control" o "If You Feel It". Menys convincent resulta, en canvi, la seva protocolària lectura de la que probablement sigui la peça més coneguda de Redding pare, "(Sittin' On) The Dock of the Bay". Ha mort un dels germans, Otis Redding III, guitarrista del grup, a l'edat de 59 anys.

Floyd Newman (1931-2023)

FLOYD NEWMAN
(1931-2023)

El so d'Stax –i, per extensió, del soul amb accent del Sud dels Estats Units- no s'entendria sense figures com la del saxofonista Floyd Newman. Va ser un dels components originals dels Mar-Keys, la primera banda de la casa de la disquera de Memphis –va gravar "Last Night" (1961)-, i posteriorment va militar també als Memphis Horns –formació impulsada per membres dels mateixos Mar-Keys-. Com a tal, se'l pot escoltar en obres essencials d'Otis Redding –"Pain in My Heart" (1964), "Complete & Unbelievable: The Otis Redding Dictionary of Soul" (1966), "The Soul Album" (1966), "The Dock of the Bay" (1968)-, Wilson Pickett –"In the Midnight Hour" (1965), "The Sound of Wilson Pickett" (1967)-, Etta James –"Tell Mama" (1968)- i Aretha Franklin –"Aretha Now" (1968)-, entre molts altres. Ens ha deixat a l'edat de 91 anys.

Jim Stewart (1930-2022)

JIM STEWART
(1930-2022)

De quan un segell discogràfic podia arribar a identificar tota una ciutat –o gairebé-. Si Detroit va tenir la fàbrica de hits de Motown, el soul amb accent de Memphis es va definir als estudis d'Stax Records al 926 d'East McLemore Avenue. Un antic cinema reconvertit en la base d'operacions d'una disquera que es va situar a l'avantguarda de tot un gènere musical i al voltant de la qual es va gestar una comunitat d'artistes simplement irrepetible.

Eddie Floyd, Otis Redding, Sam & Dave, Rufus i Carla Thomas, Isaac Hayes, Albert King o Arthur Conley, entre molts altres, van publicar els seus discos a través d'Stax o de la seva subsidiària Volt. A tots ells cal sumar-hi les tres bandes d'estudi de la casa, els Mar-Keys, Booker T. & the M.G.'s i els Bar-Kays, i artistes d'Atlantic com Wilson Pickett, que també anaven a Stax a gravar els seus discos mentre les dues companyies van mantenir un acord de distribució que es va trencar el 1968 –iniciant la fase d'inestabilitat que va acabar forçant el tancament d'Stax-.

Ha mort Jim Stewart, fundador del segell juntament amb la seva germana, Estelle Axton –les dues primeres lletres dels seus cognoms formen el terme Stax-. Figura essencial per entendre l'evolució de la música soul, menys coneguda és la seva passió pel country i el rockabilly. De fet, l'embrió d'Stax havia estat Satellite Records, una discogràfica fundada el 1957 per publicar discos d'aquests gèneres. També havia tocat el violí amb una banda local de country, els Canyon Cowboys. Tenia 92 anys.

Les cançons que ens va ensenyar Jack White

No n'ha tingut prou Jack White enregistrant dos àlbums per publicar aquest 2022 –el primer dels quals, "Fear of the Dawn", es posarà a la venda demà mateix-. També ha tingut temps de seleccionar una quinzena de peces per al recopilatori temàtic que distribueix Mojo amb la seva edició de maig, aquest "Hello Operator!" oportunament subtitulat "The Songs Jack White Taught Us". Una selecció tan eclèctica com ben ordenada, on pioners del blues com Robert Johnson, Blind Willie McTell, Son House o Blind Willie Johnson alternen amb tòtems del soul com Otis Redding, gegants del jazz com Cab Calloway, figures del country com Johnny Cash i clàssics del rock com Love o Pentagram. També amb noms de culte a redescobrir com Public Nuisance o Henry and June. La part més atractiva del lot, però, és l'estripada versió que el mateix White es marca del "Licence to Kill" de Bob Dylan –gravada el 2019 en un concert a benefici de la campanya electoral de Bernie Sanders-.

Charles Connor (1935-2021)

CHARLES CONNOR
(1935-2021)

Charles Connor va ser un dels components de The Upsetters, la banda que solia acompanyar Little Richard en directe –i en les seves aparicions a la gran pantalla- durant els anys en què aquest pràcticament s'estava inventant allò que anomenem rock'n'roll. Substituït per Earl Palmer a la majoria de sessions d'estudi –tal i com marcaven els cànons de l'època, aquesta feina la solien dur a terme músics de sessió-, se'l pot escoltar no obstant en pistes tan essencials com "Keep A Knockin'", single de 1957 amb una introducció de bateria de les que han fet escola –escoltin a John Bonham marcant l'entrada del "Rock and Roll" de Led Zeppelin-.

Natural de Nova Orleans, Connor va entrar als Upsetters el 1953, amb tan sols 18 anys i després d'haver-se foguejat professionalment a les ordres de bluesmen com Smiley Lewis, Guitar Slim o Champion Jack Dupree. Ja durant la dècada dels 60, encara com a membre dels Upsetters, va acompanyar a Otis Redding. També va treballar amb Sam Cooke, Don Covay, Jackie Wilson i Big Joe Turner, entre d'altres. Diuen que Little Richard es va inspirar en la seva forma de tocar la bateria a l'hora de patentar el cèlebre "A-Wop bop a loo bop a lop bam boom" que marca l'entrada de "Tutti Frutti". Ens ha deixat a l'edat de 86, després d'una llarga malaltia.

Otis Redding - "Dock of the Bay Sessions" (2018)

La història és prou coneguda. Quan l'avió en què viatjava Otis Redding es va enfonsar a les gèlides aigües del llac Monona, a l'estat de Wisconsin, no tan sols es va perdre una de les veus capitals de la música afroamericana, sinó també el que probablement hauria estat el seu disc definitiu. Pocs dies abans de sortir de gira cap als estats del nord Redding havia estat treballant en diverses peces que s'editarien ja de forma pòstuma. Entre el material que va deixar a mitges s'hi trobava una embrionària "(Sittin' On) The Dock of the Bay", que a la llarga esdevindria la composició més reconeguda no tan sols del seu autor sinó pràcticament de tot el catàleg d'Stax.

S'ha dit que aquella cançó era tan sols el principi d'allò que havia de venir. El viratge de l'astre del soul cap a textures pop que li havien de permetre assolir d'una vegada per totes als Estats Units les cotes de popularitat que ja havia assolit al continent europeu. L'encarregat d'acabar la peça a corre-cuita -era un encàrrec de la direcció d'Stax, que volia editar-la mentre el cadàver encara fos fresc-, imaginar-se com Redding hauria volgut que sonés i, en definitiva, deixar-la tal i com tots l'hem acabat coneixent, va ser ni més ni menys que Steve Cropper, home de confiança tant de Redding com de la factoria Stax. Els resultats van ser els esperats. El single en qüestió va batre tota mena de rècords, alimentant la llegenda de Redding i motivant la sortida d'un lp homònim (1968), el primer d'una sèrie de llançaments elaborats a partir del material en què Redding estava treballant fins al moment de la seva mort.

Si "The Dock of the Bay", l'àlbum, era o no aquell plàstic definitiu de Redding ha estat objecte de nombrosos debats al llarg de les passades cinc dècades. I ara, 50 anys després, ja sigui per necessitats revisionistes o per fer calaix amb motiu d'un aniversari rodó, es posa en circulació "Dock of the Bay Sessions" (2018). Un disc que es presenta novament amb caràcter definitiu, que malgrat el perfil més aviat discret del seu llançament vol ocupar el lloc que fins ara ha ocupat "The Dock of the Bay" i que consta de dotze pistes incloses originalment en diversos d'aquells llançaments pòstums. L'obertura, com no podia ser de cap altra manera, continua anant de la mà de la peça titular, i si bé és cert que pel camí s'han perdut joies com "I Love You More than Words Can Say", també ho és que la inclusió de talls com "Hard to Handle" arrodoneixen un àlbum que s'hauria de contemplar més com un recopilatori que com a qualsevol altra cosa. El seu caràcter definitiu és discutible, però la solvència de cada una de les seves pistes és inqüestionable.

Courtney Hadwin

La majoria de vostès saben perfectament què penso sobre els concursos televisius de l'estil America's Got Talent. Però el proper cop que algú els surti amb la cantarella que el trap és la nova revolució musical dels adolescents (així, en genèric) i què sé jo quantes coses més, li poden posar vostès aquest vídeo i el pobre es quedarà sense arguments. Que és més o menys com m'acabo de quedar jo mateix després d'haver escoltat (i vist) com una nena anglesa de 13 anys anomenada Courtney Hadwin s'apodera del "Hard to Handle" d'Otis Redding. Efectivament, de tant en tant aquesta mena de programes arriben a descobrir talent real i contrastable. I si res no falla aquesta noia acabarà fent coses molt grans, ja ho veuran.

50 anys sense Otis Redding

Otis Redding (1941-1967).

Havia entrat en escena com a relleu natural de Sam Cooke i se'n va anar coronat com una de les grans icones culturals del segle passat, un dels exponents més sòlids de la música soul durant la seva era daurada i una de les veus que millor van arribar a definir el catàleg d'Stax. Avui fa 50 anys que l'avió en què viatjava Otis Redding va caure sobre les gèlides aigües del llac Monona a la localitat de Madison, Wisconsin, emportant-se les vides del genial vocalista i de quatre membres dels Bar-Kays -Jimmy King, Ronnie Caldwell, Phalon Jones i Carl Cunningham-, que aleshores li feien de banda d'acompanyament. El fatal accident es recorda des d'aleshores com una de les grans tragèdies de la història de la música pop.