Steve Cropper (1941-2025)

Una vegada, fa més anys dels que puc recordar, vaig anar al Poble Espanyol per assistir a un concert del que quedava de la banda dels Blues Brothers. Per ser justos, i per sorpresa meva, en quedava bastant més del que jo m'esperava. Allà teníem al gran Lou Marini. També al llegendari Eddie Floyd, que va sortir a cantar un parell de cançons i pràcticament es va fer seva la nit.

Però si hi havia una figura en aquell escenari que em cridava especialment l'atenció, era la d'Steve Cropper. El guitarrista original de la Blues Brothers Band, però sobretot de les dues bandes de la casa d'Stax: els Mar-Keys i Booker T. & The M.G.'s. Un dels músics que havien gravat "Green Onions" i acompanyat a gegants com Wilson Pickett, Sam & Dave o Rufus Thomas. L'home que havia compost "(Sittin' on) the Dock of the Bay" amb Otis Redding.

Com a component dels Mar-Keys i dels M.G.'s, Cropper va posar les bases del soul amb accent de Memphis. Va gravar a les ordres de Neil Young i va esdevenir part de la 'house band' durant el mastodòntic concert commemoratiu dels 30 anys de carrera discogràfica de Bob Dylan, el 16 d'octubre de 1992 al Madison Square Garden (sí, aquell que va reunir en un mateix escenari a Dylan, Clapton, Young, Petty, Harrison, Wood... i Cropper, entre tants altres).

Després d'aquella llunyana nit d'estiu de 2003 al Poble Espanyol, alguns afortunats vam poder fer realitat un dels somnis de les nostres vides quan Booker T. & The M.G.'s van actuar al Teatre Zorrilla de Badalona per cortesia de la bona gent de Blues & Ritmes. Ho recordo com si fos ahir. Un tros d'història de la música contemporània a tocar dels nostres dits. Un repertori que no admet ni admetrà mai cap comparació. I l'etern Flowers ballant a peu d'escenari, senyal inequívoc d'aprovació en nom de tots els presents.

Ha mort Steve 'The Colonel' Cropper, guitarrista de guitarristes i un dels arquitectes de la música de les últimes sis dècades i mitja. Tenia 84 anys i deixa un buit tan inabastable com una discografia que gravita al voltant de la fundacional "Green Onions", però va molt més enllà. Convindrà repassar-la aquests pròxims dies tot dedicant-li el temps que requereix. Una bona manera de començar pot ser aquest "With a Little Help from My Friends" (1969), la primera obra que va signar pel seu compte.

Sam Moore (1935-2025)

Soc d'una de les generacions que van descobrir el "Soul Man" de Sam & Dave de la mà dels Blues Brothers. Després vaig arribar fins a la font original i ja no hi va haver marxa enrere possible (que ningú em malinterpreti, adoro els Blues Brothers). El mateix em va passar amb "I Thank You", peça que vaig escoltar abans en la notable versió de ZZ Top que no pas en el canònic original del duet de Florida, nom essencial de la música soul i dels catàlegs d'Stax i Atlantic, responsable també d'altres himnes incontestables com "Hold On, I'm Coming".

Ha mort Sam Moore, meitat del combo, a l'edat de 89 anys i després d'una llarga trajectòria també en solitari. Sigui on sigui, tant de bo torni a estar cantant amb Dave Prater, mort el 1988 i amb qui no va acabar massa bé al seu moment. El 2022, Bruce Springsteen va convidar Moore a participar en aquell disc de versions de soul que va esdevenir "Only the Strong Survive".

És de domini públic que el Boss i el Soul Man representen extrems oposats en termes polítics, i això no és anecdòtic en aquests temps que corren. Malgrat tot, eren capaços de fer música junts i mai van deixar de respectar-se l'un a l'altre. No sabem si es va parlar de política durant aquelles sessions, però sí que sabem que la gent de la talla d'Springsteen i Moore sol tenir prou saber estar i prou obertura de mires per contemplar-se l'un a l'altre de tu a tu. I que, diguin el que diguin, la música segueix servint per estrènyer llaços.

Spencer Davis (1939-2020)

SPENCER DAVIS

(1939-2020)

El fet d'haver nascut a Gal·les i haver iniciat la seva carrera com a músic professional en una Birmingham tenyida de tonalitats industrials devia atorgar a Spencer Davis una perspectiva, si no distant, com a mínim diferent de la dels seus contemporanis amb base d'operacions a Londres. Figura a l'ombra dins de la seva pròpia banda, el guitarrista va esdevenir un dels pilars del rhythm & blues britànic de la dècada dels 60. I la banda que ell mateix comandava, The Spencer Davis Group, un dels màxims exponents de la British Invasion durant uns anys en què la música pop evolucionava, mutava i creixia a la velocitat de la llum.

El gran actiu de la banda de Davis va ser també la llosa que va acabar arrossegant durant tota la teva carrera. I tenia nom i cognoms, Steve Winwood, avui un dels grans referents del rock britànic i durant la primera meitat dels 60 un jove prodigi que ja tocava l'orgue Hammond com els àngels i cantava rhythm & blues com si l'haguessin parit a la mateixa conca del Mississippi. Davis no va tenir cap problema a l'hora de cedir-li protagonisme a la seva pròpia banda. Però un cop l'òrbita rhythm & blues se li va fer petita i va decidir Winwood volar pel seu propi compte, el guitarrista va romandre per sempre més en un segon pla.

Va seguir gravant i fent gires gairebé fins al final dels seus dies, però mentre el seu antic protegit seguia seduint el gran públic al ritme de "Keep on Runnin'" –original de Jackie Edwards que The Spencer Davis Group s'havia fet seu- i "Gimme Some Lovin'" –escrita a sis mans per Davis i els germans Steve i Muff Winwood, tot un hit transatlàntic reivindicat i recuperat al seu dia pels Blues Brothers-, ell es limitava a sobreviure actuant en circuits nostàlgics i per a un selecte nucli d'incondicionals. Durant la dècada dels 70 fins i tot va arribar a treballar al departament artístic d'Island Records, des d'on es va dedicar a promocionar artistes com Bob Marley o el propi Winwood. Ens ha deixat a l'edat de 81 anys.