Cinc discos de l'any passat

Arctic Monkeys, clàssics del segle XXI.

L'excés d'informació –o de dades, que no és ben bé el mateix- propi de l'era digital, l'allau de continguts per totes bandes, i la creixent dictadura de la novetat per la novetat. Aquell ritme frenètic que ens fa arribar tard al més flamant llançament discogràfic quan encara no hem tingut temps de digerir l'anterior i que, si amb prou feines ens permet assimilar una cançó abans de passar a una altra cosa, directament ens impedeix aprofundir en el format àlbum tal com aquest requereix o hauria de requerir.

No és fàcil en aquest context, però sí molt recomanable, baixar de la roda i seguir el ritme que a un li marqui el propi cos. I és amb aquestes que he degustat durant les últimes setmanes cinc discos de llarga durada publicats l'any passat per artistes amb carreres paral·leles però amb un comú denominador, el fet d'haver estat actors destacats del ressorgiment del rock més bàsic i directe durant els primers anys del present segle. Cinc obres a les quals encara no havia pogut parar l'atenció que requerien, i a les quals he acabat arribant quan l'actualitat ja havia avançat diverses pantalles –ja m'agrada que sigui així, de fet-.

Començant per uns Arctic Monkeys que es refermaven la tardor passada com un dels grans grups –de rock, de pop, del que sigui- del segle XXI amb "The Car". Un àlbum que manté el gust per la introspecció i la sofisticació que ja havien posat de manifest els de Sheffield a "Tranquility Base Hotel & Casino" (2018). Ha plogut molt des que solien rebentar pistes de ball a ritme de rock'n'roll urgent i farcit de poesia suburbana per cortesia d'Alex Turner –un dels lletristes més dotats de la seva generació, va quedar clar de bon principi-. I aquest darrer treball és un nou esglaó d'una de les escales evolutives més sorprenents dels últims anys. Per moments recorden a Bowie, i no parlo només d'aquest disc sinó del seu caràcter camaleònic com a conjunt.

Menys sorprenent però també notable ha estat l'evolució de Yeah Yeah Yeahs, que pràcticament al mateix temps van trencar un llarg silenci discogràfic amb "Cool It Down". Un plàstic que juga amb les atmosferes denses i amb els acabats digitals sense oblidar-se de la pista de ball. Queden lluny els dies en què Karen O i companyia abanderaven l'enèsima revolució del rock de guitarres amb accent genuïnament novaiorquès. També queden lluny els seus dies més inspirats, tot i que el vaporós pop sintètic de "Wolf" o el protohouse de "Burning" certifiquen el caràcter en absolut protocolari d'aquest retorn a l'estudi quan ja ningú l'esperava.

Qui ja sembla haver consolidat una segona joventut són uns Black Keys que han recuperat les seves millors formes després del tens distanciament temporal que van mantenir Dan Auerbach i Patrick Carney durant bona part de la passada dècada. Si "Let's Rock" (2019) va venir a recuperar el temps perdut, el disc de versions de blues "Delta Kream" (2021) va venir a confirmar la bona sintonia dins del duet. "Dropout Boogie" (2022) referma el seu estat de gràcia amb dinàmics exercicis de blues rock d'ascendència soul com "Wild Child" o "It Ain't Over". I a la greixosa "Good Love" els acompanya tot un Billy Gibbons.

I acabem amb l'etern rival d'Auerbach, un Jack White que en ple 2022 va tenir l'atreviment de lliurar no un sinó dos àlbums amb mesos de diferència. Oportú desafiament a la lògica d'un temps marcat per la immediatesa i les escoltes ràpides, també dues mostres de la versatilitat de l'exvocalista i guitarrista dels White Stripes. "Fear of the Dawn" presenta el seu vessant elèctric amb dotze pistes de rock directe a la jugular. "Entering Heaven Alive", en canvi, n'és el revers orgànic i acústic. Una col·lecció de cançons que sintonitzen amb el Dylan o el Young més atemporals, i que d'entrada es perfilen bastant més perdurables que les del seu predecessor.

Loretta Lynn (1932-2022)

LORETTA LYNN
(1932-2022)

Un dels primers discos de country que recordo haver-me comprat va ser "Honky Tonk Angels" (1993), l'àlbum que van gravar conjuntament Dolly Parton, Loretta Lynn i Tammy Wynette. El vaig trobar en una cubeta de saldo quan jo encara era un adolescent i el plàstic en qüestió ja portava alguns anys al carrer. Aleshores amb prou feina sabia qui eren les tres dones que sortien retratades a la caràtula –de fet, és possible que tan sols hagués sentit a parlar de Parton-, però el que vaig escoltar em va agradar tant que ben aviat em vaig començar a interessar per les seves respectives trajectòries –també per les de Kitty Wells i Patsy Cline, a les quals vaig descobrir a través dels homenatges que els feia el trio en aquest treball, començant per la peça titular-.

De totes tres, la que més m'arribaria a seduir al llarg dels anys amb la seva obra seria Lynn, a qui tant Parton com Wynette ja havien reivindicat com a influència des dels seus respectius inicis. Nascuda a Kentucky en plena Gran Depressió i autora d'un cançoner tan essencial com inabastable, parlem d'una de les grans dames del country. Una pionera que va recollir el testimoni de Kitty Wells a l'hora d'obrir camins que fins aleshores havien estat tancats per a les dones en el marc de la indústria musical. Componia les seves pròpies cançons, portava les regnes de la seva pròpia carrera i no tenia pèls a la llengua a l'hora de carregar contra les infidelitats del seu marit –i deixar les coses clares a les altres dones que el tinguessin al punt de mira- amb una sèrie de peces que han esdevingut himnes.

Parlem de títols tan inequívocs com "You Ain't Woman Enough (To Take My Man)", "Woman of the World (Leave My Man Alone)" o la provocadora "Fist City" –on directament es declarava disposada a fer servir els punys contra qui s'interposés entre ella i el seu home-, que avui farien saltar les alarmes de certs guardians de la correcció política però en altres temps van donar peu a clàssics de ple dret. Menció a part mereix la que possiblement sigui la seva cançó més reconeguda, "Coal Miner's Daughter", un homenatge al seu pare, miner d'ofici, però també a tota la classe treballadora d'estats com Kentucky, el seu bressol. Exponent del Nashville Sound sense res a envejar a certes estrelles del rock'n'roll, les seves dècades daurades van ser els 60 i els 70 però la seva flama no es va apagar mai.

Ja en ple segle XXI, tota una generació la va descobrir de la mà de Jack White, qui li va produir el magnífic "Van Lear Rose" (2004). Llàstima que, com sol passar en aquests casos, molts dels que van descobrir-la a través d'aquest àlbum no es vagin molestar a conèixer tot allò que havia fet abans ni s'interessessin per res del que faria després. A destacar, durant els seus darrers anys, un fructífer retorn a l'estudi de la mà de John Carter Cash, amb qui va facturar una trilogia discogràfica –"Full Circle" (2016), "Wouldn't It Be Great" (2018) i l'oportunament titulat "Still Woman Enough" (2021)- on prescindia de la coloraina que li havia aportat White per tornar a les seves essències. Sembla ser que hauria gravat més material que de ben segur veurà la llum ja de forma pòstuma. Ens ha deixat a l'edat de 90 anys una de les més grans.

81 primaveres amb Dylan, i els seus anys més qüestionats

Bob Dylan durant els 80, la seva dècada més discutida - Foto Ken Regan.

Ja fa uns quants anys que la indústria discogràfica va aprendre a treure rèdits cada cop més profitosos del seu propi passat –o del passat dels artistes que millor l'han nodrit-. En són una bona mostra les Bootleg Series de Bob Dylan, que des de fa ben bé tres dècades serveixen al de Minnesota per posar en ordre el seu llegat inèdit –o prèviament publicat de forma no oficial-, i a la seva disquera per ampliar el catàleg amb peces d'aquelles que sempre cotitzen a l'alça.

L'entorn de Dylan va concebre les Bootleg Series –presentades el 1991 amb la publicació dels tres primers volums- com una col·lecció de recopilatoris de rareses que amb el pas del temps va anar deixant pas a sucosos capítols temàtics. D'aquesta manera, el públic va poder accedir per primer cop de forma oficial a gravacions històriques com les dels concerts de la Rolling Thunder Revue o la llegendària actuació del 17 de maig de 1966 al Manchester Free Trade Hall –la d'aquell sonor "Judas!" que algú va cridar des de la platea-.

Més endavant es van presentar expansives edicions que exploraven les sessions de gravació d'obres concretes o fins i tot oferien noves perspectives d'etapes senceres de la trajectòria del de Duluth. I això va portar ara fa cinc anys a obrir una mena de caixa de pandora, la del seu període cristià, sempre qüestionat o directament crucificat –mai més ben dit- fins que "Trouble No More" (2017), el tretzè volum de la sèrie, va rehabilitar tant a ulls de la crítica com del públic obres com "Slow Train Coming" (1979) o "Saved" (1980).

De la nit al dia, aquells dos plàstics habitualment condemnats a la foguera eren contemplats amb altres ulls i acceptats on fins aleshores havien estat pràcticament un tabú. Tot plegat va ser fruit d'una bona campanya de màrqueting, sens dubte, però també de la raó que el temps havia d'acabar donant a uns discos absolutament reivindicables més enllà dels prejudicis que es poguessin derivar de la seva temàtica religiosa. I és clar, si l'efecte Bootleg Series va poder fer justícia a l'etapa cristiana de Dylan, per què no provar-ho també amb la que vindria immediatament després?

"Springtime in New York 1980-1985" (2021, Columbia), el setzè volum de la sèrie, es centra en les sessions de "Shot of Love" (1981) –el tercer capítol de la trilogia cristiana, també el menys inspirat- i en les dels dos àlbums que el van succeir, "Infidels" (1983) i "Empire Burlesque" (1985). El primer, gravat amb el suport de Mark Knopfler, va ser ben rebut al seu dia per una crítica i un públic que celebraven el retorn de Dylan a la música profana. En canvi el segon, un intent de sintonitzar amb l'estètica del moment, va rebre per totes bandes i encara avui sol ser vist com un pronunciat pas en fals, però escoltat amb perspectiva també té els seus moments.

Amb diversos formats que van del clàssic àlbum doble a una caixa amb cinc discos compactes i format de luxe –també hi ha una caixa de quatre vinils editada per Third Man Records, la discogràfica de Jack White-, "Springtime in New York..." recull rareses i preses alternatives de tot aquell període. Els dylanòlegs l'han rebut amb els braços oberts. La resta del públic faria millor acudint primer als àlbums originals, que malgrat trobar-se a anys llum de "Highway 61 Revisited" (1965) o "Rough and Rowdy Ways" (2020) es poden defensar sols –és a dir, sense necessitat d'operacions rescat per molt oportunes i ben intencionades que siguin-.

I bé, tot això venia perquè Dylan fa avui 81 anys. I m'ha semblat que reivindicar la seva genialitat fins i tot en els seus moments menys inspirats, podia ser una bona manera de celebrar-ho. Per cert, després d'"Empire Burlesque" van venir els igualment qüestionats "Knocked Out Loaded" (1986) i "Down in the Groove" (1988) –aquest últim sol considerar-se com el seu pitjor disc, però que cadascú faci el favor d'escoltar-lo bé abans de jutjar-lo-. Em pregunto si anirà per aquí, l'hipotètic dissetè volum de les Bootleg Series que ja es deu estar coent de cara a la tardor.

Les cançons que ens va ensenyar Jack White

No n'ha tingut prou Jack White enregistrant dos àlbums per publicar aquest 2022 –el primer dels quals, "Fear of the Dawn", es posarà a la venda demà mateix-. També ha tingut temps de seleccionar una quinzena de peces per al recopilatori temàtic que distribueix Mojo amb la seva edició de maig, aquest "Hello Operator!" oportunament subtitulat "The Songs Jack White Taught Us". Una selecció tan eclèctica com ben ordenada, on pioners del blues com Robert Johnson, Blind Willie McTell, Son House o Blind Willie Johnson alternen amb tòtems del soul com Otis Redding, gegants del jazz com Cab Calloway, figures del country com Johnny Cash i clàssics del rock com Love o Pentagram. També amb noms de culte a redescobrir com Public Nuisance o Henry and June. La part més atractiva del lot, però, és l'estripada versió que el mateix White es marca del "Licence to Kill" de Bob Dylan –gravada el 2019 en un concert a benefici de la campanya electoral de Bernie Sanders-.

Wanda Jackson - "Encore" (2021)

Encore, en francès, pot significar encara o de nou. També és el terme amb què els anglosaxons es refereixen, quan van a un concert, a allò que nosaltres anomenem un bis. El 32è àlbum d'estudi de Wanda Jackson, publicat l'estiu passat quan la seva autora era a punt de fer 84 anys, es titula justament "Encore" (2021). Un títol gens gratuït quan la veterana pionera del rockabilly venia de gairebé una dècada de silenci discogràfic i de sobreviure a un infart que ha condicionat el seu dia a dia de forma notable. Va ser després d'aquell episodi, el 2018, quan va decidir posar punt i final a una canònica carrera musical que literalment enllaça Elvis Presley amb Jack White, no sense abans gravar aquest darrer bis que va completar el 2019 però no ha vist la llum fins al cap de dos anys.

El resultat és un àlbum que no sona a comiat sinó a retorn per la porta gran. Un treball que va de cara –vuit cançons en menys de 25 minuts- i on Jackson presumeix d'una fortalesa i d'una vitalitat que contrasten en el millor sentit amb les seves vuit dècades i mitja d'experiència vital. Produeixen Joan Jett i Kenny Laguna –que també publiquen el disc sota el paraigua del seu propi segell, Blackheart Records-, que retornen la d'Oklahoma a les seves essències més pures sense fer-la sonar previsible ni retro. Si Jack White i Justin Townes Earle havien sabut revitalitzar el discurs de Jackson tot aproximant-lo cadascú a les seves pròpies coordenades –a "The Party Ain't Over" (2011) i "Unfinished Business" (2012), respectivament-, Jett i Laguna han optat pel mínim intervencionisme a l'hora de posar-se als controls. La qual cosa, sense voler desmerèixer els seus predecessors, ha estat tot un encert.

El disc comença amb el rock'n'roll gran reserva de "Big Baby" i el rockabilly ben engreixat de "Two Shots", aquesta última amb participació d'Elle King i la pròpia Jett. "You Drive Me Wild" trasllada un vell clàssic de la mateixa Jett i els seus Blackhearts fins a les pantanoses aigües on l'estètica Southern Gothic saluda els American Recordings de Johnny Cash, i "Good Girl Down" és un blues deliciosament corrosiu coescrit per Jackson amb Angaleena Presley –qui també l'acompanya a l'estudi-. "It Keeps Right On a-Hurtin'" revisa l'original de Johnny Tillotson en clau de country crepuscular. I la resta del disc tampoc té cap mena de desperdici. Se'n va la reina del rockabilly amb tots els honors. I la trobarem molt a faltar.

The White Stripes - "Greatest Hits" (2020)

Vist amb perspectiva, el llegat dels White Stripes és el d'un duet que en tan sols quatre anys –els que separen el seu primer àlbum homònim (1999) del totèmic i ja definitiu "Elephant" (2003)- va posar les bases del rock del segle XXI a partir de referents en aquell moment tan pretèrits com el rock'n'roll de garatge més primitivista, el protopunk més corrosiu o les formes més ancestrals i pantanoses del blues. També el de l'última formació que va esdevenir massiva a partir d'unes regles de joc que ben aviat quedarien obsoletes en un negoci musical aleshores en plena transformació cap al model que coneixem a hores d'ara.

No està clar, en aquest sentit, si els White Stripes van ser la primera gran banda del segle XXI o l'última del segle XX. El gust de Jack i Meg White per tot allò que fos analògic contrastava amb els primers cants de sirena del món digital. De la mateixa manera, el misteri que els embolcallava no acabava d'encaixar en un entorn cada cop més propens a confondre la transparència amb l'exhibicionisme –i això que encara no existien les xarxes socials-. S'imaginen vostès alguna banda de masses actual jugant a marejar el personal tal i com ho van arribar a fer aquell parell, fent creure a tothom que eren germans quan en realitat havien estat casats? Doncs això.

Aquell rumor finalment desmentit, el del germà i la germana White, ha estat el que ha inspirat un dels reclams del primer recopilatori dels autors de "White Blood Cells" (2001). Un "Greatest Hits" (2020, Third Man Records) subtitulat "My Sister Thanks You and I Thank You", que repassa els seus gairebé deu anys de producció discogràfica –de forma no cronològica- i on els èxits que van fer història alternen amb talls més obscurs i fins i tot rareses que faran les delícies dels completistes. Destaquen entre aquestes últimes aquell "Let's Shake Hands" que va titular el single de debut del duet, publicat el 1998 en una edició limitadíssima i actualment molt cotitzada. També la terminal lectura de "Jolene" (Dolly Parton) que al seu dia va servir com a cara b del single "Hello Operator".

Al capítol dels títols més reconeixibles, aquest últim va de la mà amb els imprescindibles "Fell in Love with a Girl", "Hotel Yorba", "Blue Orchid", "My Doorbell", "Icky Thump" o "I Just Don't Know What to Do with Myself", el clàssic de Bacharach i David que els de Detroit es van fer seu sense despentinar-se –aquell videoclip de Sofia Coppola amb una atòmica Kate Moss fent pole dance provocaria avui un excés de soroll a les xarxes-. Tampoc hi falta, que ningú s'espanti, l'eterna "Seven Nation Army" que al seu dia va revolucionar la nació indie i a hores d'ara ja es contempla com una de les grans cançons del segle XXI –adoptada fins i tot com a càntic futboler-. La deixen pel final de tot, potser com a cirereta del pastís, potser per posar en valor la resta d'una trajectòria que bé es mereix un repàs com aquest.

Mojo: Let's Shake Hands - A Third Man Anthology

L'edició d'agost de Mojo dedica la portada a un jove Bruce Springsteen i arriba acompanyada d'un sucós recopilatori amb peces del catàleg de Third Man Records -"Let's Shake Hands - A Third Man Anthology" (2019)-. Una quinzena de talls amb el bon gust de Jack White com a fil conductor i entre els quals figuren rareses dels White Stripes però també algunes de les perles enregistrades per Bush Tetras o Alabama Shakes al seu pas per la disquera de Nashville, a més de descobriments de la casa com Lillie Mae o Joshua Hedley. A destacar la inclusió de "Born to Wander", el buscadíssim single de Jack Wood publicat originalment per Lawrence Records l'any 1966 i reeditat per Third Man el 2015.

Jack White amb Charley Patton

Si haver escoltat música és un requisit indispensable a l'hora de crear-ne de nova, no resulta cap disbarat afirmar que un músic es fa en gran part a través de la seva col·lecció de discos. Ho sap prou bé Jack White, reconegut col·leccionista i estudiós de gèneres com el blues i de segells com Vocalion, que ahir apareixia així de content -és una forma de parlar- al compte de Facebook de la seva pròpia discogràfica, Third Man Records. El motiu, ni més ni menys que la seva última adquisició. Una de les poques còpies que es conserven de "High Sheriff Blues" (1934), un dels discos a 78rpm que tot un pioner com Charley Patton va enregistrar durant la seva etapa a Vocalion. El cas és que White no tan sols ha aconseguit un exemplar de la peça en qüestió, sinó el que es considera conservat en més bon estat. Hi haurà qui no ho acabi d'entendre en un món on tot sembla moure's a cop de clics i on informació cada vegada equival menys a coneixement, però qui hagi seguit de prop la trajectòria de White sabrà que són detalls com aquest els que l'han fet tal i com és.

Ann Arbor Blues Festival 1969

El cartell del festival.

El proper mes d'agost no es commemorarà tan sols el 50è aniversari del primer festival de Woodstock, sinó també el d'un altre esdeveniment musical de dimensions molt més discretes però igualment històric. Ni més ni menys que l'Ann Arbor Blues Festival, que va tenir lloc en aquesta localitat de l'estat de Michigan entre els dies 1 i 3 d'agost de 1969. Se'l considera com el primer festival nord-americà dedicat exclusivament a programar artistes de blues -o el que és el mateix, a deslligar aquest estil del jazz i el folk, els gèneres amb els quals solia compartir certàmens fins aleshores-, i el seu cartell va aplegar figures de la talla de B.B. King, T-Bone Walker, Son House, Arthur Crudup, Sleepy John Estes, Muddy Waters, Howlin' Wolf, John Lee Hooker o Big Mama Thornton, entre molts altres. Mig segle després, la gent de Third Man Records -el segell discogràfic impulsat per Jack White- està realitzant tota una tasca d'arqueologia rescatant-ne les gravacions i posant-les a punt per a editar-les a temps de celebrar-ne el 50è aniversari. El resultat de tot plegat promet ser tot un document d'un esdeveniment històric i literalment irrepetible.

La idea més punk de Jack White

Jack White.

L'edició de novembre de Mojo era un especial que commemorava els primers 300 exemplars de la revista britànica. Entre els seus continguts, una entrevista a Jack White, a qui la gran majoria hem conegut a través d'un projecte, The White Stripes, que semblava fet a mida d'aquesta publicació. En el marc d'una conversa amb el periodista Andrew Male, l'autor de "Seven Nation Army" explicava què havia significat Mojo no tan sols per a ell sinó per a tots els grups de l'escena garatgera gestada a Detroit durant el canvi de segle. "Ens agradava perquè reverenciava la història, la bona música obscura del passat i la bona música del present", recordava. També feia referència a la seva rebel·lió personal contra determinades tendències d'aquell moment. "La idea més punk que em rondava pel cap era rebel·lar-me contra aquell nou món digital on tot estava fet de plàstic i tot semblava tan fals i caduc", apuntava.

Eren els dies en què determinats gurús donaven el rock per mort sense imaginar-se que en qüestió d'anys veuríem alguns dels grans noms d'aquest gènere convivint amb pilars d'àmbits com l'electrònica o el hip hop als principals festivals d'arreu del món. Els dies en què un jove White va fer allò que els anglosaxons anomenen back to basics reinventant el blues des dels seus mateixos fonaments i esdevenint pel camí un dels músics més influents del segle XXI. Sigui com sigui, les paraules de White m'han fet pensar en tots aquells altres gurús que avui comparen alegrement el trap amb el punk com si els contextos socials i històrics d'ambdós gèneres permetessin establir paral·lelismes. En un context com el de la música pop de principis del present segle, el més punk que podia fer White era passar de tot i tocar blues a la seva manera. En un context com l'actual, el més punk que pot fer un adolescent probablement sigui passar també de tot i aprendre a tocar el violoncel.

"One Way or Another" segons Jack White

Ha sortit a la llum un curiós document que ens transporta a la prehistòria musical de Jack White. La gent de Third Man Records, el segell discogràfic impulsat pel propi White, ha localitzat una demo gravada l'any 1997 per 400 Pounds Of Punk, una d'aquelles bandes que han desaparegut al túnel del temps sense que mai més se n'hagi sabut res. El cas és que el futur líder dels White Stripes va participar com a vocalista convidat en una de les peces de la cinta en qüestió, una frenètica versió del clàssic de Blondie "One Way or Another". El resultat de la col·laboració s'acosta més a Moldy Peaches que no pas a White Stripes o als propis Blondie, la qual cosa òbviament no és cap crítica negativa. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube.

Jack White - "Boarding House Reach" (2018)

La història diu que Jack White es va tancar en un apartament de Nashville per a compondre unes cançons que posteriorment va enregistrar en un estudi amb alguns dels músics de sessió més reclamats de l'àmbit del hip hop i l'r&b. Una col·lisió de dos móns paral·lels que sobre el paper prometia eixamplar els horitzons discursius de White retroalimentant-los amb elements totalment aliens al seu cànon, però que sobre el terreny es queda una mica a mitges. I no pas per manca de sintonia entre ambdues parts, sinó perquè la inspiració no sembla haver acompanyat White en aquell apartament de Nashville tal i com ho havia fet altres vegades. Ens trobem potser davant del seu disc menys inspirat a nivell compositiu -si bé títols com "Corporation" són perfectament reivindicables-, però l'experiment resulta interessant i obre la porta a possibles encerts futurs.

Elton John amb Jack White

Elton John amb Jack White a American Epic.

Visionava dies enrere el duet que es marquen Elton John i Jack White en el marc d'American Epic, el projecte de sèrie documental amb les seves múltiples bandes sonores on el propi White -associat amb T Bone Burnett i Robert Redford- ret homenatge i recupera les arrels de la música popular nord-americana, així com els aparells i les metodologies amb què aquesta s'enregistrava ara fa gairebé cent anys. El cas és que el britànic (piano i veu) i el nord-americà (guitarra elèctrica) es treuen de la màniga un blues titulat "Two Fingers of Whiskey". Una composició pròpia de regust tan atemporal que bé podria haver-se transmès de generació en generació com tants estàndards del gènere. I una d'aquelles escenes que porten un a preguntar-se què nassos fa Elton John tancant cada nit amb la maleïda "Candle in the Wind". Ho poden comprovar a Youtube.

El videoclip sorpresa dels White Stripes

The White Stripes.

Doncs resulta que Michel Gondry es va animar i va enviar per sorpresa a Jack White un nou videoclip que acabava de realitzar per a un tema fins ara inèdit dels White Stripes. Un "City Lights" que el duet de Detroit va enregistrar durant les sessions de "Get Behind Me Satan" (2005) i que el propi White recupera ara en el marc d'un recopilatori, "Acoustic Recordings 1998-2016" (2016), on repassa la seva trajectòria mitjançant preses acústiques i mai abans publicades de temes enregistrats per tots els seus projectes. El vídeo, d'estètica minimalista, mostra una mà dibuixant formes en una mampara de bany. El poden veure aquí.

Trending topic

Jack White.

"Vaig quedar-me contrariat i preocupat per l'estat de la música en directe durant l'anterior gira. Quan vam arribar a Escòcia i la gent no aplaudia, jo pensava: 'Així és ara Escòcia?'. Aquella gent havia estat la més revoltosa del món! Vaig donar voltes al tema després de la gira i crec haver trobat la resposta. La gent ja no pot aplaudir perquè tenen una puta cosa per a enviar missatges en una mà i probablement una beguda a l'altra. A determinats músics no els preocupa aquest tema, però jo em deixo guiar pel públic. No porto set-list. No em limito a dir avui el mateix que ahir a Cleveland. És una experiència única. I si no poden tornar-me aquesta energia? Aleshores potser estic perdent el temps". Jack White en declaracions a Rolling Stone -l'edició espanyola de la revista les publica aquest mes de juny-.

Des de fa algunes setmanes circula per televisió un anunci de telefonia mòbil ambientat en un macroconcert. La protagonista és una d'aquestes persones que porten a la mà una cosa per a enviar missatges. Un terminal amb el qual fotografia el concert i posteriorment el mostra en alguna xarxa social. El mateix fan els centenars d'ànimes que l'envolten, tal i com reconeix ella mateixa mitjançant una veu en off. Això sí, com que el seu mòbil és millor que els de la resta, quan els centenars d'ànimes tot just acabin de fer les seves respectives fotografies, la de la nostra protagonista "ja serà trending topic". En altres paraules, Jack White té tota la raó. I el més preocupant no és que el públic d'un concert aplaudeixi més o menys, sinó que assisteixi a l'esdeveniment per a generar trending topics en comptes de gaudir de la música.

Em diran que l'anunci de torn, com qualsevol maniobra publicitària, fa servir l'exageració. I tindran raó, però tota exageració parteix d'un fet real i, en aquest cas, contrastat. Només cal que busquin el nom de qualsevol estrella del rock a Youtube i s'adonaran que hi ha gent que paga autèntiques fortunes per situar-se a peu d'escenari i acabar veient l'actuació a través de la pantalla d'un mòbil. Facebook i Twitter també van plens de fotografies que els seus usuaris han fet en concerts o festivals. Memòries cibernètiques d'esdeveniments que aquells assistents no recordaran de cap altra manera. Perquè a la pràctica no els van viure. Perquè estaven massa enfeinats fent fotografies i els corria moltíssima pressa per transmetre la bona nova als seus contactes de Facebook i Twitter. Perquè satisfer l'ego amb total immediatesa era més important que gaudir del moment pel qual havien pagat una entrada.

Un fenomen que òbviament no és exclusiu de la música en directe i que és extrapolable a les vacances, les excursions o fins i tot els sopars amb amics -els de veritat, no els de Facebook-. Sí, el plaer segueix essent la motivació que ens porta a viatjar, sortir a sopar o anar a un concert. Però aquest plaer ja no l'obtenim de la pròpia experiència sinó de la satisfacció dels nostres instints més narcisistes i vanitosos. D'esdevenir trending topics i acumular visites, amics i seguidors, esclaus com som de hashtags, tweets i aquells petits aparells que no som capaços d'abandonar ni durant un dinar familiar. I és aquest comportament, probablement, el que explica per què cada vegada tenim més amics a Facebook que a la vida real. És la tecnologia o és que tots plegats ens hem tornat bojos?

Wanda Jackson - Unfinished Business (2012)

A "The Party Ain't Over" (2011), Jack White va augmentar les revolucions per minut de Wanda Jackson fins a cotes aleshores inèdites. Per a la seva continuació, Justin Townes Earle agafa el timó i torna a fer baixar les revolucions. La tenyeix de blues urbà i soul pantanós, sense oblidar-se de les dosis necessàries de gospel i honky tonk. Li fa cantar temes de Sonny Thompson, Steve Earle, Townes Van Zandt i, fins i tot, un dels originals de Woody Guthrie musicats per Wilco. El resultat no és tan sorprenent ni farà córrer tanta tinta com l'experiment de White -un discàs, es miri per on es miri-, però és més fidel a la tradició discogràfica d'una Reina del Rockabilly que segueix sonant més fresca que mai als seus 75 anys. I la caràtula és total.

Audio: "Tore Down" - Wanda Jackson

Jack White a Razzmatazz

Agradi o no, Jack White és un dels pilars de la cultura contemporània. Seva és com a mínim una part de la culpa que durant la darrera dècada tant la música com la moda, el cinema i fins i tot part de la literatura i les arts plàstiques, es tenyíssin d’aquella estètica retro que remetia a temps no viscuts pels seus protagonistes. White va sorgir de la fèrtil escena de garatge de la Detroit del canvi de segle amb un projecte, els White Stripes, que tenia un peu en el punk i l’altre en el blues més primitiu. Una posada en escena efectiva -basada tant en el format guitarra-bateria com en la combinació de vermell, blanc i negre que definia el seu discurs visual-, un repertori més potent que una bomba d’hidrògen i el fet de trobar-se al lloc i al moment adequats, van permetre a White infiltrar-se com un cavall de Troia en una escena indie que aleshores mirava cap a una electrònica cada vegada més saturada o bé cap a un pop de guitarres en hores cada cop més baixes.

Un panorama en el qual el primitivisme dels White Stripes no només va suposar una ràfega d’aire fresquíssim, sinó que va marcar bona part de les directrius a seguir durant els anys posteriors -amb una ombra que s’estén fins a dia d’avui-. Les normes havien canviat, i ara ser modern volia dir agafar qualsevol cosa que s’hagués fet com a mínim vint anys abans i posar-la al dia. I és clar, de sota les pedres van començar a sortir grups que van revitalitzar el rock de guitarres amb discursos que no feien sinó renovar fórmules arcaiques, ja fossin els Strokes amb la Nova York de finals dels 70, els Hives amb el garatge dels 60 o els Black Keys amb un registre i un format més propers als dels White Stripes. Acabava de néixer el nou rock, una de les etiquetes més absurdes -i justament enterrades- de la història. Un nou invent de la indústria que tenia a grups com els anteriorment citats -especialment White Stripes i Strokes- com a involuntaris portaveus. 

De tot allò ja fa molt temps, i Jack White se n’ha sabut distanciar molt més dignament que cap altre company generacional -em vénen al cap ara mateix uns Hives amb més vanitat que inspiració o uns Strokes més perduts que un capellà en un prostíbul-. Ho ha fet amb una multitud de projectes al marge de la banda mare. Creant un univers propi a partir d’un entorn estètic perdut en algun punt de l’espai-temps que separa els anys 20 dels inicis dels 70, el hillbilly i el Delta blues dels primers discos de Led Zeppelin i els Stooges. Amb unes arrels tan heterogènies com definides, però sense caure mai en les forçades maneres dels revivals i tendències retro gestats durant els darrers deu anys. Un univers del qual han format part figures com Loretta Lynn o Wanda Jackson, que compta amb la benedicció de gegants com Bob Dylan o els Rolling Stones i que segueix essent una referència per a grups que comencen. I on hi tenen cabuda rockers, punks, mods i fins i tot algun heavy despistat, però també melòmans que gaudeixen l’experiència musical al marge d’etiquetes. 

Per tots aquests motius, no entenc que una figura de tal magnitud no fos reclam suficient per a omplir la sala Razzmatazz de Barcelona la nit passada -i menys quan el concert s’havia programat inicialment al Sant Jordi Club-. Un Razz que es va tenyir des del principi d’aquest univers personal de White en la seva primera visita en solitari. Per començar, el fil musical previ i posterior al concert. És d’agrair que un músic cuidi personalment aquest detall, i en aquest cas ho va fer amb una deliciosa selecció de nuggets de blues, garatge i rock’n’roll primitiu. El següent pas era el propi personal de la gira: un tècnic de so amb barret de cowboy i una extensa barba blanca -senyal inequívoc d'una experiència vital igual d'extensa- que semblava un híbrid de Willie Nelson i Josh T. Pearson, i un equip de roadies vestits com si es trobessin en algun club de jazz de Chicago entre els anys 30 i 40. 

I finalment, el concert en sí. Un dels esdeveniments de l’any des del moment en què es van apagar les llums i es va resoldre la incògnita que rondava entre el respectable des que les entrades s’havien posat a la venda: amb quina formació tocaria Mr. White? Dues bandes d’acompanyament viatgen amb ell durant tota la gira, una formada íntegrament per homes i una altra per dones, i ell mateix tria cada dia amb quina li ve més de gust sortir a l’escenari. A Barcelona va triar la femenina. Probablement la millor banda d’acompanyament que he vist mai, i el que és més important: una de les millors que he arribat a escoltar -sí, el joc de paraules anava amb segones-. Sis noies -bateria, contrabaix, steel guitar, violí, teclats i cors- vestides per a matar, amb un so compacte com pocs i total compenetració amb un White que es va mostrar en tot moment pletòric i fins i tot més simpàtic del que és habitual en ell. Motius no n'hi faltaven: el concert d'ahir deixaria en ridícul fins i tot aquell tour de force que els White Stripes van oferir en la seva darrera visita a Barcelona (Primavera Sound 2007).

Van començar forts, amb una bateria que treia fum, un teclat amb presència i White encenent l'ambient amb una guitarra atòmica i la seva veu luxuriosament aguda. Els temes de "Blunderbuss" (2012) van marcar el ritme del concert, guanyant en directe -i a mans de les sis acompanyants- tot el vigor i frescor que els manca en disc. Tampoc van faltar mirades als repertoris dels White Stripes ("Hotel Yorba", "My Doorbell" o la celebradíssima "Seven Nation Army") i els Raconteurs ("Broken Boy Soldier"). Mirades sense cap mena de nostàlgia sinó, ben al contrari, més que justificades per l'esperit renovador i vital amb què les afronta aquest nou projecte. Al cap d'una hora i 25 minuts de tempesta elèctrica només interrompuda per les incursions eventuals en territoris com el folk o el hillbilly -els temes s'encadenaven l'un darrere l'altre, sense deixar treva ni temps per a presentacions innecessàries-, White i la banda es van acomiadar amb una reverència cap al respectable. Com es feia abans. Com ja només ho fan els més grans. Sis dames i un cavaller.

L'ANÈCDOTA

Poca estona després del concert d'uns teloners de luxe com són els britànics Peggy Sue i minuts abans que White i la seva banda femenina saltessin a l'escenari, una membre de l'entourage va posar-se al micròfon per a demanar al públic que no fes fotografies ni vídeos de l'actuació. Ho va dir en castellà -amb accent llatinoamericà- i amb un to molt apropiat per a l'esperit que representa l'exWhite Stripes: "Nosaltres creiem que la millor manera de gaudir d'aquest concert és amb els ulls i no a través d'una pantalla". Més enllà del que un servidor pugui pensar sobre l'absurda lluita de certs músics contra un fenòmen tan inevitable en ple segle XXI com el de les fotografies i gravacions mitjançant dispositius mòbils, el que em va sobtar va ser l'actitud d'un públic que primer va aplaudir aquestes paraules però després va inundar la pista de llums de telèfons cel·lulars -amb mode fotogràfic- i càmeres digitals. No es podia esperar menys: molts ja havien fotografiat a la pròpia presentadora durant la seva breu petició (!). Ironies de la vida. Jack White vol mantenir vius uns temps en què l'art es mantenia pur malgrat el seu entorn. Però li ha tocat presentar-se davant un públic que va als concerts -o al teatre, o de vacances- per a exhibir-se a les xarxes socials i ser l'enveja de tot el veïnat. Llàstima.

Seven Nation Army

Dijous nit, Festa Major de Granollers. Acaben de tocar els Nens Eutròfics i els Surfing Sirles i un dj està fent una boníssima sessió d'indie, new wave i electrònica. Sona "Seven Nation Army" dels White Stripes i la plaça embogeix. Hordes de granollerins coregen el clàssic riff de baix com si es tractés d'un d'aquells massius càntics de graderia de futbol. La pregunta no és si tota aquesta gent coneix els White Stripes o simplement li sona el riff d'haver-lo escoltat en qualsevol anunci televisiu o retransmissió esportiva. No, la pregunta és quants d'ells són conscients que l'antiga meitat d'aquella formació -i autor del tema que tant sembla agradar-los-, Jack White, visitarà Barcelona aquest diumenge. I si m'ho pregunto és perquè, ironies de la vida, aquest mateix matí s'ha anunciat que el seu concert ha canviat d'ubicació: del Sant Jordi Club a la sala Razzmatazz, un recinte més petit. En altres paraules, i com en el cas de Rancid fa tan sols un mes, White no deu haver generat a casa nostra la demanda d'entrades que es podia esperar d'algú amb la seva trajectòria. Em pregunto on s'amagaran diumenge tots aquells que corejaven el riff de "Seven Nation Army". Suposo que al mateix lloc on s'amagaven molts dels que ara es passegen pel món amb samarretes dels Who i la diana mod quan aquests van haver de suspendre un concert a Barcelona pel mateix motiu. És possible que en aquest país la música ja només serveixi per a vendre alcohol, samarretes, politons i qualsevol cosa que no siguin discos ni entrades de concerts? Tot plegat, molt trist.

The White Stripes.

Entrevista a Jack White (Uncut)

Tot un exercici de periodisme amb majúscules el que va realitzar John Mulvey tot entrevistant a Jack White, el mes passat en un hotel de Nova York. Un cara a cara que publica a la seva edició de maig la revista britànica Uncut i on el periodista exalta les virtuts de l'entrevistat sense divinitzar-lo, a la vegada que penetra com un bisturí en les interioritats i -especialment- les incomoditats del personatge, sense que el resultat final de l'entrevista acabi semblant un judici sumaríssim. Ho fa buscant -i trobant- aquell equilibri que tant defuig la reverència excessiva com la falta de respecte que massa vegades enterboleix cert periodisme musical. Bon coneixedor de la trajectòria del de Detroit -amb qui ja havia mantingut diverses trobades al llarg dels més de deu anys de carrera dels White Stripes-, Mulvey posa el dit a la llaga en qüestions com la relació del protagonista amb el gènere femení o les seves bones arts a l'hora de confondre al respectable sobre qualsevol aspecte relatiu a la seva vida privada -ambdós capítols inclouen referències, sí, a Meg White-. El músic es defensa com pot, que no és poc, i surt victoriós del duel amb una acidesa i una ironia marca de la casa, sense deixar cap interrogant per respondre però mantenint sempre intacte el misteri -de la mateixa manera que ho ha fet durant dècades el seu col·lega Bob Dylan-. Geni i figura. Tant l'entrevistador com l'entrevistat. Per això el text inclou cites memorables on l'exWhite Stripes desmitifica alguns dels suposats principis del que coneixem com a indie, començant per aquell concepte tan ambigu de l'autenticitat, i carrega contra la burgesia del blues blanc que encara no ha sabut veure les connexions entre Son House i "Seven Nation Army". Per cert, Jack White va publicar ahir el seu debut en solitari, "Blunderbuss". El que n'he pogut escoltar fins ara promet.

Audio: "Love Interruption" - Jack White