Deportacions en calent a la frontera francesa

Fa tan sols un parell de setmanes vaig tenir ocasió de tornar a Portbou, un indret que m'agrada visitar de tant en tant però on portava una temporada bastant llarga sense acostar-me. L'últim santuari de Walter Benjamin, i també un lloc de pas obligat per als milers de persones refugiades que van fugir de la Guerra Civil espanyola i de la repressió franquista. La frontera entre dos estats, l'espanyol i el francès, que darrerament tornen a creuar desenes –centenars- de persones refugiades, en aquest cas les que han arribat a les costes espanyoles fugint de països que van de Líbia a l'Afganistan.

El que no sabia al moment de passar-hi jo mateix fa un parell de setmanes, era la rebuda amb què es troben totes aquestes persones un cop al costat francès de la frontera, i que ahir destapaven els serveis informatius de TV3. Deportacions en calent executades per unitats policials de paisà, éssers humans abandonats a la frontera en plena nit com si fossin andròmines, i l'absència total d'aquells valors europeus tan predicats però tan poc practicats pels estats membres d'aquesta UE que no té res a veure amb allò que m'havien explicat de petit.

Molt oportú, per cert, que tot plegat sortís a la llum durant la reunió bilateral de Macron i Sánchez a Barcelona. Em pregunto si van tenir temps de parlar-ne, els dos mandataris, d'aquesta vergonya.

El cementiri de Portbou

Un cementiri amb vistes. L'eternitat, literalment, a l'horitzó. La perspectiva des de la làpida de Walter Benjamin. Portbou, gener de 2023.

Dani Karavan (1930-2021)

DANI KARAVAN
(1930-2021)

El memorial d'homenatge a Walter Benjamin és un d'aquells espais de memòria que es perfilen més necessaris que mai en un moment, el present, en què l'amnèsia col·lectiva d'aquesta societat nostra sembla fer rebrotar discursos que haurien d'estar més que extingits. Una obra de l'artista plàstic israelià Dani Karavan titulada "Passatges", que parteix de la figura de Benjamin però evoca la memòria de totes aquelles persones que han hagut d'emprendre la ruta de l'exili, en molts casos sense haver pogut tornar mai més a la seva terra, en d'altres havent patit finals tan tràgics com el del filòsof alemany. Autor d'altres memorials a les víctimes del nazisme en diferents punts d'Europa, Karavan ens ha deixat a l'edat de 90 anys.

Vuit dècades sense Walter Benjamin

Walter Benjamin (1892-1940).

Avui fa 80 anys que Walter Benjamin es va suïcidar a Portbou, atrapat entre la França de Pétain i l'Espanya de Franco, després de resseguir en sentit invers la mateixa ruta que havia portat tants republicans espanyols fins a l'exili. Benjamin va ser una de tantíssimes persones que van haver de fugir de la seva terra en un intent desesperat de trobar un lloc on poder pensar en llibertat i viure amb dignitat. Vuit dècades després, aquesta Europa que es proclama bressol de no se sap ben bé què, segueix donant l'esquena a tantes persones que es juguen la vida al Mediterrani buscant exactament el mateix. La indiferència, una vegada més, esdevé sinònim de complicitat.

Portbou Hot Jazz Festival

The Suitcase Brothers.

The Suitcase Brothers i Chino & The Big Bet + Sax Attack seran aquest cap de setmana els caps de cartell del primer Portbou Hot Jazz Festival. Delícies melòmanes a primera línia de mar, en un dels entorns més singulars de la Costa Brava i amb tot el pes de la memòria històrica com a marc de fons. I una cita que neix amb la vocació de perdurar.

Portbou és un dels indrets més singulars i amb més encant de la Costa Brava. Un poble situat a primera línia de mar, al peu del massís de l'Albera, i envoltat de penya-segats on bufa amb força la tramuntana. Un lloc de pas la història del qual va molt lligada a la de la línia ferroviària que el connecta amb la Catalunya Nord. Un municipi fronterer que va ser testimoni de l'exili durant la Guerra Civil i on Walter Benjamin va acabar els seus dies tot provant de deixar enrere la barbàrie que s'havia fet forta al cor d'Europa. Al seu nucli urbà i a les seves platges hi conviuen les essències mediterrànies i la memòria històrica. I si alguna cosa li faltava, era un festival de música com el que és a punt d'estrenar aquest mes d'agost, ni més ni menys.

El Portbou Hot Jazz Festival celebrarà la seva primera edició aquest dissabte, 11 d'agost, a les Barraques dels Pescadors, a tocar de l'aigua del mar i amb la immensitat de les Alberes com a marc de fons. Una valenta iniciativa que neix amb l'ànim de situar Portbou al mapa de festivals d'estiu de casa nostra, però també de potenciar i difondre el talent i la creació autòctons. Enguany, sense anar més lluny, hi actuaran The Suitcase Brothers i Chino & The Big Bet + Sax Attack. Dues formacions barcelonines que si bé no s'emmarquen exclusivament en l'àmbit del jazz, acumulen trajectòries prou contrastades i conformen un cartell d'allò més llaminer.

Els primers són un duet de blues amb un discurs que beu d'aliances tan totèmiques com la de Sonny Terry amb Brownie McGhee. Guitarra acústica, veu i harmònica com a ingredients essencials d'una fórmula que els ha obert les portes de certàmens de renom en ambdós costats de l'Atlàntic. Pel que fa a Chino & The Big Bet + Sax Attack, és una de les maquinàries més solvents i ben engreixades del rhythm & blues i el swing facturats a dia d'avui a la Ciutat Comtal. Els seus components també s'han fet un tip de girar tant a dins com a fora de les nostres fronteres, i no hi ha escenari (i encara menys pista de ball) que se'ls resisteixi. El cartell es complementarà amb activitats per als més petits, classes de ball swing i música enllaunada per ballar fins que surti el sol. I tot plegat amb entrada lliure perquè no s'hi valgui cap excusa. Més informació al web del festival.

Tramuntana a Portbou

Portbou vist des del coll dels Belitres, novembre de 2017.

L'encant dels indrets turístics un cop finalitzada la temporada turística. L'encant dels pobles de platja un cop les marees de turistes han tornat als seus respectius llocs d'origen i als seus nuclis urbans hi resten tan sols aquells que hi habiten durant tot l'any. L'entranyable i contagiosa decadència d'aquells llocs que literalment es buiden un cop la bonança meteorològica ha deixat pas a climes menys agraïts, com és el cas de Portbou. Visitar en aquesta època de l'any municipis com aquesta població fronterera de l'Alt Empordà pot arribar a ser tota una experiència. Acostar-se al monument a Walter Benjamin mentre les ratxes de vent escombren el mar i les onades castiguen els penya segats, fa que la visita adquireixi una aurèola difícil d'assolir durant els mesos d'estiu. I enfilar-se als colls dels Belitres o del Frare -molt recomanable visitar-ne els búnquers que ens recorden un passat tan fosc com proper- pot suposar un apassionant cara a cara amb la tramuntana en el seu estat més desbocat. Quan estudiava Literatura a l'institut em van ensenyar que el romanticisme era això, ni més ni menys.

Graffiti a Cerbère

Estació de Cerbère, agost de 2017.

El municipi de Cerbère (Cervera de la Marenda en català) suposa la porta d'entrada a França un cop deixat enrere el terme municipal de Portbou i superat l'antic pas fronterer del Coll dels Belitres o el túnel que enllaça els territoris francès i espanyol per transport ferroviari. Precisament en aquest últim àmbit i de la mateixa manera que la de Portbou, l'estació de trens de Cerbère era un important punt de connexió a escala internacional dècades enrere, abans de l'entrada en funcionament dels trens d'alta velocitat i de vies de comunicació com l'Autopista de la Mediterrània. I també com la de Portbou, l'estació de Cerbère presenta avui un aspecte entre decadent i misteriós on els turistes ocasionals conviuen amb estudiosos de la Guerra Civil espanyola. Sigui com sigui, el túnel peatonal que connecta el seu vestíbul amb la resta del municipi ha esdevingut al llarg dels anys una petita meca de l'art urbà al sud de França. Un passatge que grafiters i artistes d'arreu del món han decorat i segueixen decorant constantment amb les seves respectives obres, transformant una estructura purament funcional en un passadís d'allò més viu i colorista.

Fronteres (1)

Portbou i el massís de l'Albera, vistos des de la Punta del Frare, agost de 2015.

La Punta del Frare és el punt més elevat del penya-segat que separa Portbou de Colera -i, a la pràctica, de tot el que hi ha més avall-, i les vistes que ofereix en un dia assolellat són d'allò més privilegiades. Al sud s'hi poden contemplar Colera, Llançà, el Port de la Selva i el Cap de Creus. Al nord, Portbou i l'extrem oriental del massís de l'Albera. El punt en què la serralada pirinenca deixa lloc al mar. I també la frontera natural entre França i l'Estat espanyol. En un dia assolellat, deia, fins i tot es pot veure el mar darrere l'Albera, banyant la costa francesa. Si mai en tenen temps i ganes, els recomano que entrin a França per Le Perthus, recorrin el trajecte que separa Le Boulou d'Argelès-sur-Mer, ressegueixin la costa fins a Cerbère i tornin al territori espanyol a través de Portbou. També els recomano que observin els paisatges que trobaran al seu pas durant el trajecte. Les plantacions de vinyes -al costat nord de la frontera-, els accidents naturals i el mar, però també els traçats urbans, l'arquitectura i fins i tot les façanes i terrasses dels restaurants. El penya-segat que hi ha entre Cerbère i Portbou separa quelcom més que dos socis de la Unió Europea. Separa dues maneres d'entendre el territori, el paisatge i els costums. Com en els temps de Walter Benjamin i malgrat els tractats d'unió i lliure circulació, aquell tros de terra separa Espanya de la resta d'Europa. Ho evidencia un cop d'ull a banda i banda de la frontera. I sembla increïble com poden arribar a canviar les coses en tan sols uns metres.

El Foraster a Portbou

Quim Masferrer, durant el rodatge a Portbou - Foto El Periódico de Catalunya.

No sóc seguidor habitual d'El Foraster, però ahir no em vaig voler perdre aquest simpàtic programa de TV3. El motiu? Doncs l'escenari retratat en aquesta ocasió per Quim Masferrer. Portbou, un poble que sempre m'ha cridat l'atenció i que visito tan sovint com puc -que no és tan sovint com m'agradaria, és clar-. El presentador ho va repassar tot: la platja, els penya-segats, la frontera francesa, el monument a Walter Benjamin, l'estació, les licoreries i fins i tot aquella barca que -segons una llegenda urbana mai provada- va pertànyer a John Wayne. Però, com sol passar en aquests casos, el més interessant del programa van ser els autèntics protagonistes. Aquells que fan un indret tal i com és, els seus habitants.

A mi personalment em van cridar l'atenció tres dels entrevistats, dels quals lamentablement no recordo els noms. Els dos primers anaven junts. Eren dos nens de deu i onze anys que, explicaven, es volen dedicar al cinema quan siguin grans. De fet, ja s'hi han dedicat. Quatre curtmetratges, ni més ni menys, ja han rodat a les seves curtes edats i amb uns mitjans casolans que fan petit el concepte lo-fi. Amb una colla de ninots, un drap on ells mateixos havien dibuixat els fons dels escenaris i cap més efecte d'il·luminació que l'encesa i l'apagada dels llums d'un dormitori, han rodat els quatre lliuraments d'una nissaga de ciència-ficció que promet tenir continuïtat. Insisteixo, el concepte lo-fi es queda petit per a definir el producte final. Un producte fruit d'una imaginació prodigiosa. La de qui, malgrat viure en plena era digital, ha crescut en un poble aïllat entre penya-segats, vies de tren, cops de tramuntana i aquell túnel que porta a França però sembla conduir a la fi del món. Un entorn francament inspirador, els ho ben asseguro.

El tercer entrevistat era un home d'edat més aviat avançada, fill de qui havia treballat com a projector en un cinema de poble llargament desaparegut. Va ser el seu pare qui li va contagiar un amor pel setè art que es manté intacte a dia d'avui. L'home posseeix una farcida col·lecció d'articles cinèfils on destaquen més de 4.000 títols en dvd. I això no és tot, com que no pot anar al cinema se'l porta a casa: cada setmana programa la seva pròpia cartellera -horaris inclosos- amb títols del seu catàleg personal que visiona a diari amb les corresponents crispetes. Diguin-me romàntic, però l'admiro i l'aplaudeixo. I si visqués a Portbou m'agradaria anar cada vespre a casa seva a gaudir d'una bona sessió de cinema -és que, a més, l'home és tota una autoritat en la matèria-. Perquè a sobre semblava un tros de pa. Vaja, que si mai arribo a la seva edat m'agradaria ser com ell.

Del Rosselló a l'Empordà

Cerbère.

Portbou.

Colera en primer terme. Al fons, el Cap de Creus, el Port de la Selva i Llançà.

Un passeig per l'antiga frontera. 21 d'agost de 2014.

Recordant a Walter Benjamin

Llum a la sortida.

Portbou, agost de 2013.

Recordant a Walter Benjamin.

Un graffiti a Portbou

Color enmig de les runes.

Dins de l'abisme

Passatges. L'obra de Dani Karavan. Un salt al no res. La llum al final del túnel i les pedres que trenquen el mar. Els penya-segats i les restes de l'incendi. Visions extremes i el record de Walter Benjamin que tot ho inunda.

El Portbou de Walter Benjamin

Amb els seus penya-segats i la seva geografia extrema, Portbou és l'escenari perfecte per a la concepció romàntica del suïcidi. Però el suïcidi de Walter Benjamin no va tenir res de romàntic. Va arribar a l'estació de Portbou fugint de l'Alemanya nazi i de la França col·laboracionista de Vichy. Però entrar a Portbou el setembre de 1940 era sortir del foc per caure a les brases de l'Espanya franquista. Els agents que el van identificar tenien ordres de deportar-lo, però li van permetre fer nit al poble degut al seu complicat estat de salut. Era la nit del 26 de setembre i Benjamin, jueu i comunista a l'Europa més fosca, sabia que no hi havia res pitjor que la deportació. Per això va optar per a un suïcidi que va comentre a l'habitació número 4, a la segona planta de l'Hotel de Francia, un edifici convertit actualment en una finca particular. Les seves restes descansarien durant tot el decurs de la II Guerra Mundial al nínxol número 563 del cementiri de Portbou. Un cop finalitzat el conflicte, les autoritats franquistes van dipositar-les a la fossa comuna del propi cementiri. Dècades després, amb la democràcia ja recuperada i davant la impossibilitat d'identificar les restes de Benjamin, el consistori va erigir una làpida a mode de monument funerari. Des de 1994, el monument Passatges, de l'escultor israelià Dani Karavan, recorda la figura de Benjamin al mateix penya-segat sobre el qual es troba el cementiri.

L'antic Hotel de Francia, on va morir Benjamin, al número 5 del carrer del Mar.

El nínxol 563 (detalls obviats per respecte a la família que l'ocupa actualment).

La làpida de Walter Benjamin.

El monument Passatges, erigit el 1994 en memòria de Benjamin.

"La història no és només la dels triomfadors, dels dominadors, dels supervivents, és primàriament la història del sofriment del món" (Walter Benjamin).

La fi del món

Vies, turons, penya-segats, el mar i França a l'altre costat. Costa d'imaginar en plena era Schengen i en uns temps en què Google Maps pot carregar-se en qüestió de segons tot el romanticisme que atribuïm a un lloc determinat, però no fa pas tants anys, anar a Portbou era com anar a la fi del món. Paisatge extrem, un poble perdut i l'última frontera entre l'Estat Espanyol i la República Francesa. Durant gairebé quatre dècades, la porta cap a un lloc millor. Ara mateix, probablement també, tot i que el sentit sigui més metafòric perquè creuar aquesta porta ja no suposi jugar-te la vida. No puc evitar pensar en tot això mentre passejo per aquella silenciosa estació. Un infinit oceà de vies i combois parats amb un túnel a cada banda. Un s'obre a l'Empordà. L'altre connecta amb Europa. Va ser aquell el túnel per on Walter Benjamin va arribar a la població on respiraria per darrer cop.