Deportacions en calent a la frontera francesa

Fa tan sols un parell de setmanes vaig tenir ocasió de tornar a Portbou, un indret que m'agrada visitar de tant en tant però on portava una temporada bastant llarga sense acostar-me. L'últim santuari de Walter Benjamin, i també un lloc de pas obligat per als milers de persones refugiades que van fugir de la Guerra Civil espanyola i de la repressió franquista. La frontera entre dos estats, l'espanyol i el francès, que darrerament tornen a creuar desenes –centenars- de persones refugiades, en aquest cas les que han arribat a les costes espanyoles fugint de països que van de Líbia a l'Afganistan.

El que no sabia al moment de passar-hi jo mateix fa un parell de setmanes, era la rebuda amb què es troben totes aquestes persones un cop al costat francès de la frontera, i que ahir destapaven els serveis informatius de TV3. Deportacions en calent executades per unitats policials de paisà, éssers humans abandonats a la frontera en plena nit com si fossin andròmines, i l'absència total d'aquells valors europeus tan predicats però tan poc practicats pels estats membres d'aquesta UE que no té res a veure amb allò que m'havien explicat de petit.

Molt oportú, per cert, que tot plegat sortís a la llum durant la reunió bilateral de Macron i Sánchez a Barcelona. Em pregunto si van tenir temps de parlar-ne, els dos mandataris, d'aquesta vergonya.

El cementiri de Portbou

Un cementiri amb vistes. L'eternitat, literalment, a l'horitzó. La perspectiva des de la làpida de Walter Benjamin. Portbou, gener de 2023.

Dani Karavan (1930-2021)

DANI KARAVAN
(1930-2021)

El memorial d'homenatge a Walter Benjamin és un d'aquells espais de memòria que es perfilen més necessaris que mai en un moment, el present, en què l'amnèsia col·lectiva d'aquesta societat nostra sembla fer rebrotar discursos que haurien d'estar més que extingits. Una obra de l'artista plàstic israelià Dani Karavan titulada "Passatges", que parteix de la figura de Benjamin però evoca la memòria de totes aquelles persones que han hagut d'emprendre la ruta de l'exili, en molts casos sense haver pogut tornar mai més a la seva terra, en d'altres havent patit finals tan tràgics com el del filòsof alemany. Autor d'altres memorials a les víctimes del nazisme en diferents punts d'Europa, Karavan ens ha deixat a l'edat de 90 anys.

Vuit dècades sense Walter Benjamin

Walter Benjamin (1892-1940).

Avui fa 80 anys que Walter Benjamin es va suïcidar a Portbou, atrapat entre la França de Pétain i l'Espanya de Franco, després de resseguir en sentit invers la mateixa ruta que havia portat tants republicans espanyols fins a l'exili. Benjamin va ser una de tantíssimes persones que van haver de fugir de la seva terra en un intent desesperat de trobar un lloc on poder pensar en llibertat i viure amb dignitat. Vuit dècades després, aquesta Europa que es proclama bressol de no se sap ben bé què, segueix donant l'esquena a tantes persones que es juguen la vida al Mediterrani buscant exactament el mateix. La indiferència, una vegada més, esdevé sinònim de complicitat.

Fronteres (1)

Portbou i el massís de l'Albera, vistos des de la Punta del Frare, agost de 2015.

La Punta del Frare és el punt més elevat del penya-segat que separa Portbou de Colera -i, a la pràctica, de tot el que hi ha més avall-, i les vistes que ofereix en un dia assolellat són d'allò més privilegiades. Al sud s'hi poden contemplar Colera, Llançà, el Port de la Selva i el Cap de Creus. Al nord, Portbou i l'extrem oriental del massís de l'Albera. El punt en què la serralada pirinenca deixa lloc al mar. I també la frontera natural entre França i l'Estat espanyol. En un dia assolellat, deia, fins i tot es pot veure el mar darrere l'Albera, banyant la costa francesa. Si mai en tenen temps i ganes, els recomano que entrin a França per Le Perthus, recorrin el trajecte que separa Le Boulou d'Argelès-sur-Mer, ressegueixin la costa fins a Cerbère i tornin al territori espanyol a través de Portbou. També els recomano que observin els paisatges que trobaran al seu pas durant el trajecte. Les plantacions de vinyes -al costat nord de la frontera-, els accidents naturals i el mar, però també els traçats urbans, l'arquitectura i fins i tot les façanes i terrasses dels restaurants. El penya-segat que hi ha entre Cerbère i Portbou separa quelcom més que dos socis de la Unió Europea. Separa dues maneres d'entendre el territori, el paisatge i els costums. Com en els temps de Walter Benjamin i malgrat els tractats d'unió i lliure circulació, aquell tros de terra separa Espanya de la resta d'Europa. Ho evidencia un cop d'ull a banda i banda de la frontera. I sembla increïble com poden arribar a canviar les coses en tan sols uns metres.

Recordant a Walter Benjamin

Llum a la sortida.

Portbou, agost de 2013.

Recordant a Walter Benjamin.

Dins de l'abisme

Passatges. L'obra de Dani Karavan. Un salt al no res. La llum al final del túnel i les pedres que trenquen el mar. Els penya-segats i les restes de l'incendi. Visions extremes i el record de Walter Benjamin que tot ho inunda.

El Portbou de Walter Benjamin

Amb els seus penya-segats i la seva geografia extrema, Portbou és l'escenari perfecte per a la concepció romàntica del suïcidi. Però el suïcidi de Walter Benjamin no va tenir res de romàntic. Va arribar a l'estació de Portbou fugint de l'Alemanya nazi i de la França col·laboracionista de Vichy. Però entrar a Portbou el setembre de 1940 era sortir del foc per caure a les brases de l'Espanya franquista. Els agents que el van identificar tenien ordres de deportar-lo, però li van permetre fer nit al poble degut al seu complicat estat de salut. Era la nit del 26 de setembre i Benjamin, jueu i comunista a l'Europa més fosca, sabia que no hi havia res pitjor que la deportació. Per això va optar per a un suïcidi que va comentre a l'habitació número 4, a la segona planta de l'Hotel de Francia, un edifici convertit actualment en una finca particular. Les seves restes descansarien durant tot el decurs de la II Guerra Mundial al nínxol número 563 del cementiri de Portbou. Un cop finalitzat el conflicte, les autoritats franquistes van dipositar-les a la fossa comuna del propi cementiri. Dècades després, amb la democràcia ja recuperada i davant la impossibilitat d'identificar les restes de Benjamin, el consistori va erigir una làpida a mode de monument funerari. Des de 1994, el monument Passatges, de l'escultor israelià Dani Karavan, recorda la figura de Benjamin al mateix penya-segat sobre el qual es troba el cementiri.

L'antic Hotel de Francia, on va morir Benjamin, al número 5 del carrer del Mar.

El nínxol 563 (detalls obviats per respecte a la família que l'ocupa actualment).

La làpida de Walter Benjamin.

El monument Passatges, erigit el 1994 en memòria de Benjamin.

"La història no és només la dels triomfadors, dels dominadors, dels supervivents, és primàriament la història del sofriment del món" (Walter Benjamin).

La fi del món

Vies, turons, penya-segats, el mar i França a l'altre costat. Costa d'imaginar en plena era Schengen i en uns temps en què Google Maps pot carregar-se en qüestió de segons tot el romanticisme que atribuïm a un lloc determinat, però no fa pas tants anys, anar a Portbou era com anar a la fi del món. Paisatge extrem, un poble perdut i l'última frontera entre l'Estat Espanyol i la República Francesa. Durant gairebé quatre dècades, la porta cap a un lloc millor. Ara mateix, probablement també, tot i que el sentit sigui més metafòric perquè creuar aquesta porta ja no suposi jugar-te la vida. No puc evitar pensar en tot això mentre passejo per aquella silenciosa estació. Un infinit oceà de vies i combois parats amb un túnel a cada banda. Un s'obre a l'Empordà. L'altre connecta amb Europa. Va ser aquell el túnel per on Walter Benjamin va arribar a la població on respiraria per darrer cop.