Parlava l'altre dia amb un economista que m'exposava una de les moltes diferències entre Alemanya i Espanya. A Alemanya, em deia, en temps de recessió les empreses que havien de retallar despeses de personal "duien a terme reduccions de jornada, de manera que s'estalviaven part del sou dels treballadors afectats". Uns treballadors que, a la vegada, "complementaven temporalment els seus ingressos amb un subsidi del govern alemany en concepte de formació". Eren les pròpies empreses qui s'encarregava de definir quina formació rebria cada treballador, que en molts casos ja havia estat abans format per la pròpia empresa. D'aquesta manera, quan passés el tsunami, l'empresa podria mantenir en plantilla els treballadors que ella mateixa havia format, i més ben preparats que abans. I el més important: s'evitava la fuga de talents. En canvi, a Espanya "en fem fora la meitat, i si cal també fem reducció de jornada però mantenim personal treballant en negre, i de formació ni parlar-ne". Per això, la gent amb talent està marxant en massa d'un país que s'enfonsa per moments. I això és el pitjor que li pot passar a qualsevol societat, perquè sense la gent amb talent es queda a mans de mediocres com els que ens governen.
He recordat aquesta conversa al llegir un article publicat el passat dimecres 26 de setembre pel diari El Periódico de Catalunya, en què una persona amb talent explica per què ha fet el procés invers: deixar una bona feina a la Xina per a treballar en un restaurant familiar a Barcelona. Raquel Blasco, una cap de cuina de 26 anys a qui probablement mai coneixeré però a qui admiro pels seus principis, la seva determinació, el seu compromís i la seva aposta per valors com el consum de proximitat. La periodista Gemma Tramullas li pregunta per què ha tornat, si suposadament el futur es troba al gegant asiàtic. Raquel ho té clar: "Em fa por pensar que la Xina sigui el futur. No tot es mesura amb el barem dels diners. Tenia ofertes de treball a Tailàndia, Bali i Cambodja, però necessitava tornar a casa i respirar. Aquí em vaig adonar que la meva família també em necessita. Si el meu pare està preocupat perquè no sap si cobrarà la jubilació, vull que sàpiga que em té a mi, encara que sigui amb un sou molt més baix que a la Xina".
Més interessant és encara el que afegeix a continuació: "M'agrada plantejar-me cada dia què puc fer perquè jo i el meu entorn tinguem un component de felicitat i, més enllà de la meva família, el meu entorn és la meva cultura, el meu poble. Si tots els joves amb ganes i formació marxem, com tirarem endavant? Quan van mal dades, ¿ens hi girem d'esquena i adéu-siau? És injust. Si estimes casa teva i la teva terra, hauries d'aportar alguna cosa". Més endavant, Tramullas li pregunta com es pot canviar un país des d'una cuina. "Sense fer grans innovacions", explica Raquel, "es tracta de deixar enrere certes floritures i fusions als plats i tornar a la base del que som i serem, buscar el producte de proximitat, comprar a aquest senyor que potser no et fa el descompte que et fa un altre però que saps que fa les coses bé". Saben? Crec realment que si entre la gran massa anònima d'aquest país hi hagués més Raquels, les coses ens anirien millor a tots plegats. I no hauríem de patir per si el futur és xinès, nord-americà o marcià. Ni per si el president del Govern parla o no parla anglès. Ni tan sols per això que anomenem dictadura dels mercats.
Oriol, És molt bonic dir que cal quedar-se aquí per ajudar el país a tirar endavant... però com ho farem quan no hi ha feina? Quan tenim 30 anys i no hem pogut marxar de casa perquè mai hem passat de mileuristes, quan tenir fills és un luxe? És tan dolent marxar a fora per poder tenir una vida, per no dependre dels pares, per poder treballar i guanyar-te la vida dignament?
ResponEliminaFrancament, si tingués casa i feina no em plantejaria marxar... però no és el cas i no vull arribar als quaranta encadenant contractes temporals en condicions miserables, amb caps que es pensen que soc tonta i em paguen com una becària i a on voler créixer i avançar professionalment sembla més una utopia que un somni...
Així que tan aviat com pugui, me n'aniré amb els estudis, la formació, l'experiència i tot el dolor al cor. Perquè si no puc treballar per ajudar els meus pares aquí (que em mantinguin a canvi de col·laboració en les feines de casa no vindria a ser la manera de solucionar el país), ho faré des de l'estranger!
Ningú ha dit que aixecar el país des d'aquí sigui fàcil, perquè no ho és en absolut. El que està clar és que no l'arreglarem marxant ni tancant-nos a casa instal·lats en la queixa permanent. Quina és la solució? No ho sé, no crec que ningú ho sàpiga, però dubto que n'hi hagi només una. Jo crec que el procés passa per moltes petites solucions.
EliminaLa protagonista de l'article en cita alguna, com el consum de proximitat. D'altres serien plantejar-nos si avançar professionalment vol dir necessàriament tenir una feina que ens permeti guanyar molts diners i tenir un gran prestigi, o arremangar-nos si cal en nom d'un compromís personal i col·lectiu (i sí, ja sé que una cosa no exclou l'altra), encara que això limiti el nostre poder adquisitiu i haguem de deixar caure alguns anells.
Des de la meva modesta posició (la meva situació econòmica tampoc és per tirar coets), miro d'aplicar aquestes petites solucions en la mesura que m'és possible. Si la meva força individual es multipliqués per un milió i mig (la xifra no l'he escollit a l'atzar) de forces individuals, aleshores es crearia una gran força col·lectiva i les petites solucions passarien a ser, com a mínim, solucions mitjanes. Evidentment, la meva actitud no tindrà efectes immediats i possiblement jo no me'n pugui beneficiar a curt termini (en altres paraules, si el que vull és anar-me'n de vacances a l'altra banda del món ho seguiré tenint magre durant una bona temporada), però potser puc contribuir a fer un futur millor. Fixa't sinó el que han aconseguit durant el darrer mes un milió i mig (en xifres oficials) de forces individuals que simplement van sortir al carrer una tarda de setembre.
És allò que la protagonista del text anomena aportar alguna cosa a la teva terra i el teu entorn. Bruce Springsteen ho explicava millor en una cita que vaig reproduir mesos enrere en aquest mateix blog: "Els inversors i banquers de Bear Sterns i Lehman Brothers van oblidar que formen part d'una constant en la història: no es tracta dels diners que facis avui aprofitant-te dels altres. Si no hi ha un sentit de la continuïtat, d'un futur que depèn del que estàs fent ara mateix i del deute que tens amb el passat, acabes esdevenint un fill de puta superficial i avariciós que només mira de fer-se amb tot allò que pot". Òbviament, no podem comparar els rapinyaires de Wall Street amb algú que es veu obligat a marxar del seu país a la recerca d'un futur millor. Però de les paraules d'Springsteen, jo em quedo amb el meu deute amb el passat i la meva responsabilitat de cara al futur.
Havent dit tot això, marxar és una opció totalment legítima, comprensible i justa, faltaria més. L'únic que pretenia amb aquesta entrada era reflexionar (i convidar a reflexionar) sobre com pot acabar la cosa si tots fem les maletes i marxem. Després de la Guerra Civil, molts antifranquistes tenien dues opcions: l'exili o la presó (en el millor dels casos). Hi va haver qui va escollir l'exili (i probablement jo hauria fet el mateix). Però també hi va haver qui va escollir quedar-se aquí, sacrificar-se, malviure i en la mesura que li va ser possible actuar per canviar les coses des de dins. Molts no van viure prou per veure els resultats de tot plegat. Però gràcies a tots ells, ara mateix puc escriure tot això sense cap mena de por.
:-)