THE JAYHAWKS

Apolo, Barcelona

25 de setembre de 2012

Recordo el concert que els Jayhawks van oferir a la sala Bikini el març de 2004, en el marc de la seva gira de comiat, com un dels millors que vaig presenciar durant la passada dècada. La imatge era la d'un grup els components del qual se situaven en línia, cap d'ells per davant ni per darrere de la resta -a excepció de la bateria de Tim O'Reagan-, i ho donaven tot damunt l'escenari. L'escena definitiva, la d'un espectador que, contagiat per l'adrenalina que es cremava en aquell escenari, hi pujava i se situava al costat de Marc Perlman (baix), que a la vegada s'interposava entre el fan en qüestió i un vigilant de seguretat per evitar que el segon expulsés el primer amb males maneres. Vuit anys i mig després, la imatge que van oferir la nit passada a la sala Apolo era una altra. Gary Louris i el recuperat Mark Olson (ambdós, guitarra i veu) com a amos absoluts d'un escenari on la resta -inclòs Perlman, únic component juntament amb Louris que ha estat en totes les encarnacions de la banda- se situaven en un segon pla. Tampoc es van donar escenes com la de l'espectador que pujava a l'escenari i rebia tal nivell de complicitat de part del grup, la cosa es va limitar a una successió de temes interpretats impecablement i sense fissures, però també sense sorpreses ni aquell grau d'imprevisibilitat.

Que ningú em malinterpreti, el d'ahir no va ser un mal concert de cap de les maneres. Parlem d'una gent amb una trajectòria prou sòlida -tan dins com fora dels Jayhawks-, músics que saben estar en un escenari i defensar el seu repertori sonant sempre més orgànics que mecànics. Ahir ho van tornar a demostrar, i si mai els hagués vist abans possiblement ara mateix em trobaria en un núvol, però la veritat és que si comparo el passi d'ahir amb el d'aquella gira de comiat de 2004, crec que la nit passada va faltar alguna cosa. Possiblement el mateix que li falta al seu darrer disc, "Mockingbird Time" (2011) -novament, un bon disc, però a la vegada un treball menor si tenim en compte que el firmen els autors de "Hollywood Town Hall" (1992) i "Tomorrow the Green Grass" (1995)-. Aquella espurna brillant que va treure el nas quan els de Minneapolis van accelerar-se amb "I'd Run Away" o amb el to solemne de "Waiting for the Sun", i que esclataria definitivament amb la celebració de "Miss Williams' Guitar" i el final amb la seva eterna revisió de "Bad Time" (Grand Funk). Moments que, juntament amb el vigor que els temes recents adquireixen damunt les taules, certifiquen que aquest quintet encara té corda per estona. Perquè quan volen, l'espurna encara brilla.

L'ANÈCDOTA

Amb "Bad Time", els Jayhawks tenien previst tancar el set list. Però, fins i tot havent-ne rascat el primer acord, Louris va dubtar, va mirar a un lateral de l'escenari i es va acomiadar del respectable, disculpant-se perquè no podien tocar més estona a causa del límit horari de la sala. Acte seguit, algú li va dir que tenia temps per a un altre tema, "Bad Time" va sonar i els nord-americans van poder completar la seva hora i mitja de concert. Però el fet és que una banda de la talla d'uns Jayhawks va estar a punt de no poder acabar el concert per qüestions horàries. Una situació denunciada moltes vegades perquè ja s'ha tornat habitual en moltes sales de Barcelona que sovint tenen molta pressa per a preparar la posterior sessió de discoteca. La qual cosa ha donat lloc a escenes com la d'ahir, o la d'un tècnic de so que mesos enrere va pujar la música de fons mentre tot un Elliott Murphy encara s'acomiadava del públic de la sala Bikini.

Suposo que cada sala té dret a seguir la seva pròpia política i un contracte a la mà que li donarà la raó en termes legals, però menysprear d'aquesta manera la música en directe en favor d'activitats inequívocament més lucratives em sembla una falta de respecte no només cap al propi artista, sinó (i possiblement sobretot) cap al públic que ha pagat una entrada. El mateix públic al qual aquestes mateixes sales li diuen ara que amb la pujada de l'IVA li estan retallant drets com a espectador. Doncs què volen que els digui: la meva postura sobre l'increment de l'IVA en el consum cultural ja la vaig deixar clara al seu moment, però posats a triar, prefereixo pagar uns quants cèntims o euros de més per una entrada -després del que he arribat i arribo a pagar, no serà per això que deixi de comprar-la-, que veure com s'interromp per les bones el concert pel qual he pagat aquella mateixa entrada. Perquè això últim, per molt que ho dicti una sala de concerts i no un ministre d'Economia, també ataca els meus drets com a espectador.

Audio: "I'd Run Away" - The Jayhawks