Independència

Barcelona, 11 de setembre de 2012

Fa cosa de quatre o cinc anys, vaig llegir que el govern del Canadà havia pres una mesura per a donar suport a un poble indígena que es trobava immers en la més absoluta misèria. Concretament, es va modificar la constitució per a explicitar mitjançant un article que cap nació del Canadà podia trobar-se per sota del llindar de la pobresa. Repeteixo: cap de les nacions canadenques. El Canadà, per tant, reconeix sense problemes ni complexes que al seu territori hi conviuen diferents nacions. Parlem d'un país més modern i desenvolupat que Espanya en molts sentits: transparència política, educació, gestió econòmica i, com il·lustra aquest exemple, amplitud de mires i acceptació de la seva realitat plurinacional. En altres paraules, un ciutadà del Canadà no té per què sentir-se identificat amb la nació canadenca, i així ho entén el seu govern.

Nació. Un concepte abstracte. És fàcil assenyalar una taula o una cadira. Però una nació? L'únic factor que pot indicar si una nació existeix o no és el fet que hi hagi un grup de persones amb vincles culturals (i/o ètnics) que se'n sentin part. Saben? Jo mai he estat molt amic d'aquesta mena de debats, i m'agrada relacionar-me amb tothom al marge d'idiomes, idees i sentiments identitaris. Però una cosa la tinc clara: si la nació espanyola existeix, la catalana també. Per molt que un tribunal de Madrid digui el contrari. Perquè de la mateixa manera que hi ha qui se sent part de l'una, també hi ha qui se sent part de l'altra. I no passa absolutament res. Repeteixo: no passa absolutament res. Un es pot sentir espanyol i el seu veí català, i no veig cap motiu perquè no puguin ser amics i conviure al mateix estat, només cal que s'entenguin i es respectin mútuament. I si els poders polític i judicial de l'Estat Espanyol fossin prou oberts de mires com per a considerar un detall tan simple com aquest, possiblement avui no hauria sortit tanta gent al carrer.

He escrit tot això perquè jo també he anat a la manifestació a favor de la independència de Catalunya. La qual cosa vol dir -i en això han insistit molt els propis organitzadors- que ara mateix sóc independentista, és cert. Però també ho és que m'agradaria no ser-ho i que si he arribat fins a aquesta postura és pel cúmul de circumstàncies generades durant els darrers anys. Perquè sempre he cregut en la cooperació, la suma d'esforços i la unió davant les adversitats. Però és clar, poca cosa puc aportar jo a un model d'estat que no em vol acceptar tal i com sóc. Un model d'estat uniforme que es nega a reconèixer el caràcter plural del seu territori i que vol imposar una identitat nacional a tots els seus ciutadans, els agradi o no, al mateix temps que els nega aquella amb la qual realment es poden sentir identificats.

Un model d'estat on es titlla de nacionalista a qui vol preservar l'ús de la seva llengua materna, però no a qui subscriu el Manifiesto por la lengua común. A qui defensa la creació d'un estat propi per a una autonomia, però no a qui es passa el dia avisant que perilla la unidad de la patria com qui parla de l'apocalipsi -o a certs membres de les Forces Armades disposats a defensar aquesta unitat militarment i a qualsevol preu, com ja van fer l'any 1936-. A qui penja una estelada o una senyera al balcó de casa seva, però no al polític que penja una bandera espanyola gegant en plena Plaza Colón de Madrid només per demostrar que ell la té més grossa -la bandera-. Un model d'estat que m'ofega econòmica i socialment, i a sobre em titlla d'insolidari si se m'acut queixar-me -això per no parlar de les recents declaracions del senyor Monago-.

Un model d'estat on fins i tot es multa a un seguidor de la Selecció Espanyola que anima el seu equip amb una bandera republicana, símbol de l'únic període de la història recent en què Espanya ha estat a les portes de la modernitat. Aquell que es van carregar per la força de les armes els mateixos que ara difonen mentides amb l'únic objectiu de generar odi, els mateixos que van presentar un recurs contra un Estatut d'Autonomia votat per la ciutadania de Catalunya i aprovat per un Parlament escollit democràticament, els mateixos que busquen tres peus al gat per tal d'encendre conflictes lingüístics on no hi ha hagut mai cap problema, els mateixos que només es proclamen defensors de la vida quan es tracta de qüestionar els drets d'una embarassada, els mateixos que tant parlen de la família i volen negar a dues persones del mateix sexe el dret de formar-ne una. Els mateixos que ens estan fent retrocedir de l'Espanya oberta de la Transició a l'Espanya grisa de la gran nación i els militars amb la pell massa fina.

Insisteixo. Voldria no ser independentista. Voldria formar part d'un projecte d'Estat integrador i plural, que mirés endavant i acceptés les diferents realitats que el conformen, i que podrien enriquir-lo si els deixés desenvolupar-se lliurement. Però aquest projecte no és així. És un projecte obstinat a negar la seva pluralitat en nom d'una idea caduca de pàtria. Estancat en una muntanya de porqueria que han aixecat polítics ineptes i amb les mans molt llargues, salvapàtries de pandereta i caps d'Estat que cacen elefants a l'Àfrica mentre el seu regne s'enfonsa. I que en comptes de reflexionar sobre el que ha passat aquesta tarda als carrers de Barcelona i buscar un punt d'entesa amb tota aquesta gent, es limitarà a ignorar-la i menysprear-la. De la mateixa manera que menysprea també als ciutadans de la resta de l'Estat des del mateix moment en què un tribunal pot invalidar un Estatut votat democràticament, sigui on sigui. D'una Espanya així, jo no puc formar-ne part. Per això he sortit al carrer.

"Yo soy español integral y me sería imposible vivir fuera de mis límites geográficos, pero odio al que es español por ser español nada más, yo soy hermano de todos y execro al hombre que se sacrifica por una idea nacionalista, abstracta, por el solo hecho de que ama a su patria con una venda en los ojos". (Federico García Lorca)