Oriol Tramvia i Pau Riba

ORIOL TRAMVIA + PAU RIBA

Festes de la Mercè @ Plaça Catalunya, Barcelona

23 de setembre de 2012

Oriol Tramvia i Pau Riba són uns supervivents a la vegada que uns outsiders en una escena, la catalana, que com al seu bon amic Sisa se'ls va quedar petita ja fa molt de temps. Gairebé mig segle enrere, ja cantaven en català en un context polític que convertia aquesta pràctica en poc menys que un esport de risc. Durant les dècades posteriors, el seu compromís va ser sempre més artístic que polític -malgrat la seva involuntària condició de portaveus socials-, i així els va anar. Mentre grups de festa major desenvolupaven a finals dels anys 80 carreres meteòriques pagades amb diners públics, Tramvia i Riba es mantenien en un segon pla, lluny de l'oficialisme més ranci però mantenint intacta la seva dignitat. Ambdós van compartir escenari la nit passada en el marc de les Festes de la Mercè. El primer presentava "60 Oriols", el disc amb què va commemorar fa dos anys el seu seixantè aniversari. Riba, de la seva banda, tornava a celebrar els 40 anys d'una de les seves obres cabdals, "Jo, la donya i el gripau".

Va trencar el gel Tramvia, amb una posada en escena tan desenfadada com austera. El seu peculiar sentit de l'humor va generar bromes àcides i iròniques clatellades a la classe política, i també li va servir per a homenatjar la manifestació independentista del passat 11 de setembre amb una versió en clau dub d'"Els Segadors". Un detall tan irreverent com el que va tenir al seu dia Serge Gainsbourg amb l'himne francès -al qual va aplicar el mateix tractament-, però a la vegada amb la solemnitat que atorgaven les projeccions d'imatges de la citada mobilització. Si una cosa està clara és que la història no la fan els polítics, sinó la gent, una lliçó que Tramvia té ben apresa després d'haver estat ignorat i menyspreat durant dècades pels arquitectes de la cultura de despatx. De la resta del repertori van destacar una enèrgica "Olivetti Studio" i un "Bèstia!" -amb acompanyament de Rosa Luxemburg- que va tornar a deixar les coses clares: diguin el que diguin els llibres d'història, en aquest país ja hi havia punk a mitjans dels 70. Com a mostra, la integritat amb què Tramvia defensa damunt de l'escenari el fet que menys pot ser molt més: "Porto molts anys fent cançons, però no passo dels dos acords: del do al fa i del fa al do". Geni i figura.

Riba, de la seva banda, va repassar sencer el disc en qüestió. Un dels pilars de la psicodèlia en català, inspirat pel naixement del seu fill Pauet Riba -actualment component de Pastora-. Ho va fer acompanyat d'una banda on militava part de la seva descendència, però també activistes de la Barcelona subterrània com Mau Boada (Les Aus, Esperit!) o membres de De Mortimers. I amb una posada en escena purament teatral que va comptar amb detalls tan propis del mallorquí com l'escenificació del part d'una guitarra. El fruit? Doncs inevitablement, una altra guitarra, en minitatura, però amplificable i amb moltes ganes de fer soroll al connectar-se a un pedal de distorsió. Un dels molts apunts coloristes d'un merescut concert d'homenatge a un àlbum que sonava a acid folk molt abans que ningú s'inventés aquest terme.

Oriol Tramvia.

Oriol Tramvia.

Pau Riba.

Pau Riba.