Jon Savage a Ruta 66

Jon Savage.

Atenció a les paraules de Jon Savage, crític musical de referència al Regne Unit, testimoni directe de l'explosió punk de 1977 i autor d'un dels estudis definitius sobre la matèria en qüestió, "England's Dreaming". Així de contundent es mostra a l'edició de setembre de la revista Ruta 66, durant una entrevista concedida al periodista Ignacio Julià: "El punk-rock va aparèixer al final d'una època en què encara existia una forta cultura verbal, una cultura de llibres, les restes de la cultura underground dels seixanta. No m'agrada establir diferències clares entre hippies i punks, ja que es va produir una barreja en aquest sentit, molts punks havien estat hippies o havien volgut ser-ho. Moltes de les idees punks es van formar a partir d'aquell material radical i agnòstic que es podia aconseguir a les 'headshops', estranyes llibreries que oferien llibres estranys, tots aquells llibres de supervivència publicats per Paladin, cultura fumeta però també contracultural". Una de les moltes perles d'una conversa imprescindible en què Savage torna a insistir en les arrels situacionistes del punk britànic -Malcolm McLaren tenia fortes vinculacions amb aquest moviment, fins al punt que va fundar els Sex Pistols a partir d'alguns dels seus principis, i el propi John Lydon en prendria bona nota-. Puntualitzacions que ajudaran a entendre no només les arrels del punk britànic, sinó també els motius pels quals aquest va esdevenir el catalitzador de múltiples corrents tant a nivell artístic com filosòfic, mentre a l'Estat Espanyol encara a dia d'avui confonem el concepte de punk amb una cresta mal feta i acudits dolents sobre hippies. Per què el punk va traduir-se al Regne Unit en obres majúscules i tan variades com "Never Mind the Bollocks", "London Calling" o "Unknown Pleasures", mentre a casa nostra era simplement una excusa per a donar sortida a bromes de mal gust del nivell de "Matar hippies en las Cíes". Per què a la resta del món la música és una evolució, cada episodi de la qual parteix d'una abans per a avançar cap a un després, mentre al nostre país no paren de sortir músics de rock que basen els seus discursos en la negació o el menyspreu cap a tot el que havia passat abans d'ells. Suposo que la clau més important de totes la dóna el propi Savaje al parlar d'una cultura de llibres. En ple 1977 hi havia països on es llegia més que en d'altres. I en aquest sentit poc han canviat les coses a dia d'avui, per desgràcia.