Sempre he estat més de sortir a fer una copa que de quedar-me a casa mirant la tele. Però hi ha una nit a l'any en què sí que prefereixo tancar-me a casa -i quan dic tancar-me, vull dir tancar-me en sentit literal: amb pany i clau i ignorant tot allò que passi més enllà de la porta d'entrada-, asseure'm al sofà i enganxar-me a la petita pantalla, a poder ser tot menjant la primera porqueria que trobi a la cuina. Sí, ho han endevinat, parlo de la nit de Cap d'Any. Una nit en què sembla que tothom estigui obligat a sortir i passar-s'ho bé, i si pot ser agafar en qüestió d'hores totes les borratxeres que no ha agafat durant la resta de l'any -i, segons on les agafi, pagar-ne tres vegades més i passar-les més apretat que una sardina-. Doncs sí, aquesta és la nit en què jo prefereixo aïllar-me del món davant del televisor. Només hi ha un problema: també és aquesta la nit de tot l'any en què la programació televisiva resulta més lamentable -cosa que, segons en quina cadena, és tot un mèrit-. Per sort, existeixen els reproductors de dvd i les pel·lícules psicodèliques dels Beatles ("Magical Mystery Tour" i "Yellow Submarine", per ser exactes), que sumades a les dècimes de febre que arrossegava un servidor després de sopar, suposen la porta d'entrada a un trip lisèrgic dels que et deixen content i amb ganes de més. I la passada mitjanit, mentre al meu voltant sonaven petards i alguns encara provaven d'engolir els últims grans de raïm, jo entrava a l'any 2013 gairebé sense adonar-me'n, amb el cap a punt d'explotar però amb la felicitat que dóna viatjar a bord d'un submarí groc amb els Blue Meanies, el Nowhere Man i la Banda de Cors Solitaris del Sgt. Pepper. Bé, i un Four Roses amb cola, que un dia és un dia, una nit és una nit i val més no deixar per demà el que puguis fer avui. Bon any a tothom.
Estuve viendo con mi abuela el programa de Tve de fin de año y la verdad es que me produjo urticaria. Todavía seguimos estancados en la música ligera de tradición franquista. Las Nancy Rubias fueron las únicas que me hicieron gracia pero...no tenían batería y salía una tipa tocando el triángulo. El resto de intérpretes...pues eso, baladistas, unos cantando coplas, otros boleros. Todos compartían los mismos instrumentos. Ví la misma batería, guitarra y bajo toda la gala. Los números cómicos eran deplorables. Luego dieron otro programa en plan revival que estuvo mucho mejor. En las otras cadenas directamente pusieron una peli y luego el concurso telefónico de rigor o la televidencia.
ResponElimina