Pussy Riot: "Rússia és casa nostra"

Quan dues integrants de Pussy Riot van visitar mesos enrere Nova York, amb motiu de l'estrena del documental "Pussy Riot: A Punk Prayer", van haver d'amagar les seves identitats durant cada intervenció pública -inclosa una trobada amb el periodista Mark Binelli, que posteriorment explicaria el pas de les activistes per la Big Apple a l'edició nord-americana de Rolling Stone-. El motiu és evident: d'haver-se desvetllat les seves identitats, haurien pogut tenir molts problemes de tornada a Rússia. Considerant, doncs, que els Estats Units són ara mateix un lloc segur per a elles, i que Rússia no ho és, un dels assistents a l'acte de presentació del documental els va preguntar per què no es quedaven a Amèrica en comptes d'arriscar-se a tornar al seu país. Una d'elles va respondre, amb indignació, "Perquè Rússia és casa nostra". Ho podia haver dit més alt, però no més clar.

Pussy Riot han anat a totes. Descontentes -com bona part de la societat russa- amb l'administració Putin, l'han desafiat públicament. I, malgrat la mà de ferro del govern rus, es neguen a fugir del seu país. Es neguen a buscar una vida millor a fora. Perquè Rússia és casa seva i és aquesta casa la que volen millorar. Per a elles i per a tota la resta de gent que hi viu. I això, si m'ho permeten, contrasta amb l'actitud de molta gent d'un altre país on les coses tampoc són per tirar coets, l'Estat Espanyol. Parlo de tota aquella gent que no para de queixar-se, però no mou un dit per a millorar res. I no, no els demano que irrompin en cap catedral a l'estil Pussy Riot, però sí que de tant en tant apaguin el televisor i surtin al carrer a defensar el que és de tots. I parlo també de tota aquella gent que, quan van mal dades, decideix marxar a l'estranger no pas a la recerca d'una vida millor, sinó d'un sou millor. La qual cosa m'ha fet recordar una entrada publicada temps enrere en aquest mateix blog.

El Concert de l'Any

Pussy Riot. Situacionisme 2.0.

No m’agraden les llistes del millor de l’any. Aquell tràmit amb què ens bombardegen pels voltants d'aquestes dates tots els mitjans de comunicació -blogs inclosos- vinculats amb l’àmbit musical. Bombardejos tan desproporcionats en determinats casos, que sembla fins i tot que el gruix de feina realitzat al llarg de dotze mesos vagi enfocat exclusivament a confeccionar els rankings de torn. Anys enrere, jo també elaborava les meves pròpies llistes i les penjava en un blog, però vaig deixar de fer-ho quan em vaig adonar que la música, com el cinema, la literatura o les arts plàstiques, no es pot reduir a la fredor de les xifres i les posicions en un ranking. Perquè l’art, al meu entendre, és creació i expressió, no pas competició.

No obstant, m’agradaria referir-me avui al que, crec, ha estat el Concert de l’Any -sí, en majúscules-. Ni Springsteen, ni Wilco, ni els caps de cartell del festival de torn, ni aquell secret tan ben guardat que només vam degustar una selecta minoria -la qual cosa, en un país on només sabem combatre la ignorància i la indiferència a base d’esnobisme, sol donar molts més punts que el discurs artístic en si-. Al Concert de l’Any, jo no hi vaig ser. De fet, va tenir lloc a mil·lers de quilòmetres de distància del meu entorn més immediat, i en una ciutat i un país que no he trepitjat mai ni crec poder-ho fer a curt termini. Parlo de la irrupció de Pussy Riot a la catedral del Crist Salvador de Moscou, tot desafiant l’autoritarisme de Putin i la fèrria moral ortodoxa.

El Concert de l’Any, sí, perquè malgrat el caràcter fugaç de l’esdeveniment, el seu ressò -i el de tot el que ha vingut després, judici inclòs- ha estat massiu i global -fins i tot Sting ha acumulat més titulars aquest 2012 pel seu suport a Pussy Riot que no pas per la seva pròpia activitat artística-. Perquè ha donat més sentit que mai al terme riot grrrl. Perquè ens ha recordat en què consistia allò que anomenem punk, indie o alternatiu abans d’esdevenir un reclam per a vendre refrescs, telèfons mòbils i perfums de marca. Però sobretot perquè ha refermat el potencial catalitzador de la música i l’art en general en contextos socials tan miserables com la Rússia de Putin.

Un potencial, si m’ho permeten, que augmenta proporcionalment al grau de misèria i frustració provocats pel context de torn -com a mostra, l’onada de creativitat que el thatcherisme va desencadenar a la Gran Bretanya dels 80-. Suposo que per això, perquè per molt que ens queixem aquí encara vivim millor que sota la mà de ferro d’un ex alt càrrec del KGB, i perquè surt més gent al carrer quan guanya un equip de futbol que quan es retallen els serveis públics, la tan nostrada i autoproclamada escena indie segueix més interessada en obtenir guardons i aparèixer en rankings, que en adoptar postures crítiques i compromeses com la de Pussy Riot. Unes Pussy Riot que van fer en qüestió de minuts el que a casa nostra no aconsegueix un festival sencer. El Concert de l’Any, sí senyor.

Pussy Riot. Situacionisme 2.0

El Situacionisme proposava transformar la societat mitjançant allò que els seus teòrics anomenaven Creació de situacions. Generar situacions no quotidianes de vocació col·lectiva perquè el màxim nombre de persones analitzés el seu entorn i reflexionés. En són exemples accions com les que l’organització radical King Mob va dur a terme en galeries d’art i estacions de metro del nord de Londres. O els Sex Pistols tocant “God Save the Queen” al Tàmesi durant el vint-i-cinquè aniversari de la coronació d’Isabel II perquè no se’ls permetia tocar en terra britànica.

L’exemple més recent és sens dubte Pussy Riot. Un grup musical format per noies russes emprenyades arrel dels opacs resultats electorals que el 2011 van donar una nova victòria a Vladimir Putin. Aquests dies han donat la volta al món les imatges del judici a què estan essent sotmeses tres de les seves integrants. Els poden caure fins a set anys de presó pel simple fet d'haver pujat a un altar i haver qüestionat uns resultats electorals, a més de la rígida moral del cristianisme ortodox. Sigui quin sigui el resultat del judici -i aprofito per desitjar-los el millor-, el que volien aconseguir ja ho han aconseguit. Situacionisme 2.0.

La veritat és que admiro profundament el que han fet aquestes noies. Han posat la seva música al servei d'una causa per la qual s'estan jugant molt més que sortir destacades a la revista de torn. És una llàstima que a l'Estat Espanyol, on la situació no és que sigui per tirar coets, l'autoproclamada escena indie -salvant honorables excepcions- segueixi més interessada a omplir llistes de finals d'any i blogs de tendències que a fer de la seva música l'instrument social que sempre ha estat i hauria de seguir essent l'art. Molt irònic, per tant, que una component de Pussy Riot hagi aparegut en públic amb una samarreta on es llegeix "No pasarán!". Perquè mentre a Rússia se la juguen perquè no passin, aquí cada dia els obrim la porta més de bat a bat.