Tom Verlaine (1949-2023)

TOM VERLAINE
(1949-2023)

En algun moment de 2006 vaig escoltar "Songs and Other Things", l'àlbum en solitari que Tom Verlaine havia publicat aquell mateix any. Em va cridar l'atenció una peça, "The Earth Is in the Sky", que em recordava als discos que estava fent aleshores Elliott Murphy però també a certes obres de Lou Reed. Fixin-se vostès que els tres noms que he citat fins ara tenen com a comú denominador l'essència novaiorquesa –per molt que Verlaine fos nascut a Nova Jersey, és part definitòria del so de Nova York-, però també la línia directa amb les arrels d'un moviment, el punk, al qual mai van acabar de militar.

A Verlaine –de nom civil Thomas Miller, el nom artístic volia ser un homenatge a Paul Verlaine- se'l recordarà sobretot com a cantant i guitarrista de Television, aquella banda que va posar algunes de les bases del punk a la Big Apple –i de bona part del rock amb accent novaiorquès de les passades quatre dècades i mitja- sense arribar a ser estrictament punk –tot i haver estat el primer grup en tocar a l'escenari del CBGB, el 1973-. Una formació que bevia del jazz, de les avantguardes i també de les formes més avançades del rock –diguem-ho clar: els agradava la psicodèlia i feien cançons de 10 minuts en un moment en què això no estava gens a l'ordre del dia-.

Venien d'on venien, però eren tan avançats al seu temps que van arribar a facturar algunes obres capitals del post-punk quan aquest terme encara no s'havia inventat. Quan el mateix punk tot just havia sortit de la seva pròpia rampa de llançament, de fet. Penso sense anar més lluny en aquell apoteòsic debut que es van marcar amb el totèmic "Marquee Moon", publicat el mes de febrer de 1977 –abans que els primers àlbums dels Damned, els Clash, els Sex Pistols o Talking Heads-. Una col·lecció de cançons –sí, cançons- que bevien de fonts clàssiques però miraven (molt) endavant, i on Verlaine i Richard Lloyd presumien d'una tècnica extraordinària a les sis cordes alhora que eixamplaven les possibilitats del seu instrument.

L'etapa inicial de Television va durar fins al 1978 –en dècades posteriors es reunirien en diverses ocasions, a casa nostra els vam poder veure l'any 2014 al Primavera Sound-. Va ser aleshores quan Verlaine va seguir nodrint-se de referents més o menys pretèrits per caminar sempre endavant amb una trajectòria que va tenir com a punt de partida un monumental àlbum homònim publicat el 1979. Un plàstic que saludava la New Wave i mostrava a Sonic Youth i companyia part del camí a seguir, però alhora recordava a Lou Reed, la Velvet Underground o fins i tot el Bob Dylan iconoclasta i elèctric dels 60.

I parlant de Dylan, tampoc té desperdici la claustrofòbica lectura que Verlaine va fer de "Cold Irons Bound" per la banda sonora d'"I'm Not There" (2007), la pel·lícula de Todd Haynes inspirada en el de Duluth. De fet, ell mateix era un dels components de The Million Dollar Bashers, supergrup de ments inquietes –John Medeski, Lee Ranaldo, Nels Cline, Smokey Hormel, Steve Shelley, Tony Garnier i el mateix Verlaine- format expressament per gravar diverses peces d'aquella banda sonora –acompanyant a Stephen Malkmus, Eddie Vedder i Karen O, ni més ni menys-. Ens ha deixat Verlaine a l'edat de 73 anys. Una gran pèrdua per la música, un llegat que perdurarà, i un buit que ningú més podrà omplir.

Confinats amb Sonic Youth

Sonic Youth.

Ja fa gairebé una dècada que Sonic Youth van implosionar d'una forma tan contundent com inesperada, però els seus arxius segueixen essent font de nombroses alegries per als seguidors d'una de les bandes que van definir el rock alternatiu nord-americà. Aprofitant aquestes dates complicades i per allò de fer-nos el confinament una mica més suportable, el grup –o qui sigui que en gestioni el llegat- ha decidit fer públics tota una sèrie concerts duts a terme pels novaiorquesos entre els anys 1987 i 2011.

No falten a la col·lecció capítols tan emocionants com el seu pas pel llegendari CBGB el 1988, la seva visita a Moscou el 1989 o la que va esdevenir la seva última actuació, el 12 d'agost de 2011 al Williamsburg Waterfront de Brooklyn. Disponibles a Bandcamp per descarregar o escoltar en streaming –tots ells amb les seves corresponents caràtules al més pur estil dels bootlegs de tota la vida-, i en qualsevol cas recordar una vegada més una formació irrepetible que va jugar sempre a la seva pròpia lliga.

"Enteníem els instruments com a eines per fer soroll"

Sonic Youth (Lee Ranaldo, segon per l'esquerra).

"La No Wave era el més radical que passava aleshores. Grups com DNA no havien après a tocar instruments. Per tant, el seu so era primitiu i d'alguna manera actualitzava les primeres formes del rock'n'roll. Si volies fer alguna cosa, les idees eren més importants que les habilitats tècniques. Amb Sonic Youth vam seguir aquesta filosofia al llarg de tota la nostra carrera. Vam desenvolupar la nostra pròpia tècnica per tal de donar sortida a les inquietuds que teníem. Tot era possible: colpejar les guitarres amb les baquetes de la bateria, o el Glenn (Branca) afinant les seves guitarres com si fossin un cor. Era molt alliberador. Teníem guitarres barates, era molt difícil mantenir-les afinades, per això les utilitzàvem d'altres maneres, inspirats en part per les afinacions que feia servir gent com Lou Reed o el Glenn. Jo havia après afinacions obertes i alternatives a través de Reverend Gary Davis, Joni Mitchell, David Crosby i Neil Young o Keith Richards. Per tant, moltes d'aquelles coses ens semblaven naturals. No teníem cap intenció de tocar de forma 'normal'; enteníem els instruments com a eines per fer soroll. Tothom qui coneixia estava experimentant. Ningú volia tocar en una banda normal".

Lee Ranaldo recorda els inicis de Sonic Youth, però sobretot l'efervescència i la llibertat creativa que es respiraven a la Nova York de finals dels 70 i principis dels 80, en una entrevista publicada a l'edició de març d'Uncut. El guitarrista acaba de publicar "Names of North End Women" (2020), un àlbum signat a mitges amb Raül Fernández Miró aka Raül Refree. La comunió gairebé perfecta de dos exploradors nats a partir de vuit pistes que eleven el format cançó fins a elevades cotes de misteri metafísic. El presentaran en directe el proper 17 d'abril a l'Auditori de Girona.

Thurston Moore - "Trees Outside the Academy" (2007)

Estic tornant a escoltar aquests dies el segon disc en solitari de Thurston Moore. Un "Trees Outside the Academy" (2007) que donava literalment la volta al discurs de Sonic Youth i en determinats passatges permetia fins i tot imaginar-se com hauria sonat la banda mare d'haver-se arribat a despenjar amb un set acústic -com a mostra, un "Silver>Blue" que tampoc hauria desentonat en un disc de Nick Drake-. L'acompanyaven Steve Shelley -aleshores també a Sonic Youth- i Samara Lubelski -amb qui Moore seguiria comptant tant als seus discos en solitari com a Chelsea Light Moving- a la bateria i al violí, respectivament. I era precisament aquest últim instrument, el violí de Lubelski, un dels principals trets d'identitat d'un àlbum que destapava la vessant més orgànica i menys sorollista del novaiorquès. Un plàstic que partia de les melodies i la urgència rítmica marca de la casa per a explorar llenguatges com els del folk i despenjar-se amb perles de naturalesa tan heterogènia com "The Shape Is in a Trance", "Wonderful Witches + Language Meanies", "Never Day" o la peça titular. L'àlbum el van produir John Agnello i el propi Moore a l'estudi de J Mascis (Dinosaur Jr.), que també va tocar la guitarra en alguns temes. La posterior gira de presentació va fer escala a l'Auditori Fòrum de Barcelona en el marc del Primavera Club 2007. L'única ocasió en què he arribat a veure Moore en directe al marge de Sonic Youth, i un passi tan intens, emocionant i sorprenent com l'àlbum que ens ocupa.

Thurston Moore, fascinat pel black metal norueg

"Durant anys em va fascinar el black metal norueg, com a músic m'interessava perquè sonava diferent de tota la resta de música que havia escoltat abans, fins i tot el propi metal. I la seva subcultura era tota una bogeria". Thurston Moore, antigament cara visible de Sonic Youth i actualment icona indiscutible del rock independent, insisteix en la seva passió per la variant més extrema del metal per a desesperació de tots aquells que encara no han paït la presència de Mayhem en una de les passades edicions del Primavera Sound. Moore és el responsable juntament amb Eva Prinz d'Ecstatic Peace Library, un interessant projecte editorial que acaba de publicar en anglès la biografia d'un dels fundadors dels mateixos Mayhem, Necrobutcher. D'experiències com editar el llibre o assistir a un festival de black metal a Noruega, així com de la seva passió pel gènere, parlen els propis Moore i Prinz en una entrevista publicada a la primera edició del magazine de Rough Trade (abril 2016). Un article tan profund com revelador, i és que si bé Moore es desmarca reiteradament dels corrents ideològics imperants al black metal norueg, no es poden negar els paral·lelismes entre els inicis d'aquell gènere i els de Sonic Youth: esperit aventurer, terrorisme sònic, vocació subterrània, discursos tan singulars com extrems, i circuits minoritaris i aliens als radars més convencionalistes. No era precisament això l'indie?

Horses

Sonic Youth

Minutemen, Sonic Youth, Meat Puppets, Hüsker Dü o Dinosaur Jr. Bandes de procedència i sonoritat diverses però amb un comú denominador: els Estats Units a l'equador de la dècada dels 80. Formacions que van deixar enrere els postulats del punk per a mantenir-ne viu l'esperit i de passada donar forma a corrents com el noise o el post-hardcore. El pont de múltiples carrils que enllaça Black Flag amb Nirvana. La revista britànica Mojo dedica deu pàgines de la seva edició d'octubre a analitzar aquell moment clau en el naixement del rock alternatiu tal i com l'hem acabat coneixent. Entre les aportacions més destacades s'hi troba el relat en primera persona d'un dels grans protagonistes de tot allò, Thurston Moore. "No existia internet i per tant havies de descobrir les bandes a través dels Fanzines i les botigues de discos, que eren molt importants", recorda l'aleshores component de Sonic Youth, "Pier Platters, de Hoboken, era l'única botiga de discos de l'àrea de Nova York on podies escoltar aquella nova música, hi anàvem per trobar-nos els uns amb els altres, escoltar discos i descobrir qui era qui". La botiga de discos com a epicentre del procés de gestació d'una escena musical. Potser per això -perquè actualment sí que existeix internet, perquè tots ho sabem tot o com a mínim ens ho pensem i perquè de disqueries cada vegada n'hi ha menys- el més semblant que trobem ara a una escena són likes en un perfil de Facebook i grups tocant per als seus amics en sales de concerts pràcticament buides.

Lenny Kaye i Patti Smith.

Abans del noise, el post-hardcore i el rock alternatiu hi havia hagut el hardcore, i abans del hardcore el punk, que tenia i segueix tenint entre els seus pilars fundacionals el primer àlbum de Patti Smith, "Horses" (1975). Enguany se'n commemora el quarantè aniversari, i tant la pròpia Smith com el seu inseparable Lenny Kaye en parlen en un altre article publicat a la mateixa revista. "El que més m'alegra", diu el guitarrista, "és que aquells que veritablement van escoltar 'Horses', aquells que hi van trobar inspiració i un camí a seguir, no sonen com nosaltres en absolut". "Quan escolto les lletres de Michael Stipe li tinc enveja", afegeix Smith, "'It's the end of the world as we know it and I feel fine' és un dels grans versos del rock'n'roll. Em fixo en aquesta gent a qui suposadament hem influït i els veig extremadament independents. Jo més aviat diria que hem inspirat la gent a ser ells mateixos". Ser ells mateixos, aquesta és la clau. Aquest món nostre està ple de grups que no són ells mateixos sinó recreacions de discursos pretèrits -algunes amb més gràcia que d'altres, és clar-. I això ens torna al principi d'aquestes línies, a artistes que sí van ser ells mateixos -i en algun cas encara ho són-. Minutemen, Sonic Youth, Meat Puppets, Hüsker Dü o Dinosaur Jr. Bandes de procedència i sonoritat diversa però amb un comú denominador: cap d'elles hauria existit de no haver estat per "Horses".

La lliçó de Ranaldo

Anys enrere, era habitual que determinades publicacions musicals enfocades a àmbits com el metal o el rock clàssic editessin dossiers o fins i tot volums especials dedicats a repassar els que la revista de torn considerava els millors guitarristes de la història. Dossiers i volums on monstres (en el millor dels sentits) com Pete Townshend o Jimi Hendrix convivien amb altres monstres (en un sentit no tan bo) com Yngwie Malmsteen. No entraré a discutir si les 10.000 notes per mil·lèsima de segon que és capaç de tocar aquest últim tenen res a veure amb un Townshend o un Hendrix descobrint noves possibilitats a les sis cordes. Però sí que constataré que, si aquelles publicacions haguessin estat una mica més obertes de mires, probablement haguessin inclòs a les seves respectives llistes noms com els de Lee Ranaldo.

Ranaldo, el 28 d'octubre a Other Music.

Pensava en tot això el passat dissabte al vespre, mentre al·lucinava amb l'actuació que l'exguitarrista de Sonic Youth oferia a la barcelonina sala BARTS en el marc del Primavera Sound Touring Party. Durant una hora, el novaiorquès va alternar melodia amb sorollismes diversos i el seu etern gust pel risc i l'experimentació, arribant a castigar el seu instrument -ja fos a cops de mà o d'arc de violí- per a extreure'n tota mena de sonoritats. Oferint un concert d'aquells que deixen empremta i recordant que, com Townshend i Hendrix al seu moment, ell també ha obert nous camins i descobert noves possibilitats amb la guitarra. I el més important de tot, que ho segueix fent.

Setmanes abans de sortir de gira, Ranaldo va oferir una lliçó gratuïta de guitarra a la botiga d'instruments Other Music, a Nova York. El passat 9 de novembre se'n feia ressò la revista britànica NME, que reproduïa cinc dels consells que el guitarrista havia ofert als assistents. Un d'ells era, precisament, maltractar l'instrument si fa falta, veure'l simplement com una eina. "No plores pas quan deixes caure un martell", explicava, "si no et preocupes per la possibilitat de fer-la malbé, la guitarra ofereix moltes possibilitats". Un altre consell era prioritzar la personalitat per damunt de la tècnica. "Jo no sé tocar els riffs de Clapton, per tant vaig establir-me les meves pròpies regles". "Un cop has aconseguit això", proclamava, "ets el millor en allò que fas, perquè ets l'únic". En efecte, Townshend, Hendrix i Ranaldo han torturat les seves guitarres sense pietat i han esdevingut únics. Els guitar heroes de manual que presumeixen d'instruments milionaris i tècniques impossibles, no.

La pobresa i el punk rock

Thurston Moore.

"Eren els dies gloriosos de la pobresa i el punk rock". D'aquesta manera recorda Thurston Moore, vocalista de Sonic Youth i Chelsea Light Moving, la seva arribada a Nova York a finals dels 70, en una entrevista signada per Keith Cameron i publicada per Mojo a la seva edició de juliol. "Nova York era post-apocalíptica i vivíem entre les ruïnes", afegeix, "mirant enrere allò era bonic, però en aquell moment feia por". La Nova York dels 70, on es podia viure sense haver de ser gairebé milionari. Una ciutat perillosa però a la vegada ideal per a acollir ments inquietes i generar corrents culturals com el punk del Max's Kansas City i el CBGB. Res a veure amb l'actual Big Apple, una ciutat gentrificada i totalment segura on els yuppies han pres el lloc a uns artistes que no es poden permetre pagar els seus preus prohibitius. També ho recorden, a la mateixa edició de Mojo, dos components d'un altre símbol musical de la ciutat com és Blondie. Debbie Harry i Chris Stein parlen amb Will Hodgkinson a la terrassa del cèntric Gramercy Park Hotel. Actualment és un altre dels molts hotels pensats per a un turisme d'elevat poder adquisitiu. Tres dècades i mitja enrere, era un racó bohemi i llar d'artistes com els propis Blondie. "Nova York era com un altre país", recorda Harry, "no era com la resta dels Estats Units. No personificava l'esperit nord-americà i això la feia única i meravellosa. La gent prou valenta com per venir-hi, se la feia seva".

Blondie.

Molt il·lustrativa, aquesta darrera frase de la vocalista. La gent valenta es feia seva la ciutat. Una ciutat que amb el pas dels anys s'han fet seva les classes més acomodades i conformistes. Les que volen una vida segura i sense cap mena de risc. Les que han fet d'una ciutat viva i vibrant una mena de gueto per a grans fortunes i estudiants ben subvencionats. Un procés que, si m'ho permeten, també ha seguit la societat occidental en general. Ja no som valents. Ja no ens atrevim a fer nostres els carrers i ens limitem a deixar-los a mans d'uns dirigents -entenent per dirigents els polítics, però també la banca i les grans empreses- que fan el que volen mentre nosaltres seiem còmodament davant dels nostres ordinadors i televisors amb pantalla de plasma. I fins i tot consentim que ens violin drets fonamentals com el de la privacitat en nom d'aquesta seguretat que tot sembla justificar-ho. Ens hem corporativitzat cedint la nostra intimitat a les xarxes socials i les multinacionals que les gestionen. Hem hipotecat el nostre dia a dia en nom del luxe i d'aquesta falsa sensació de seguretat. I potser per això, en comptes de sortir al carrer i cridar en moments d'emergència com els que corren, preferim esperar en silenci que arribi la recuperació econòmica promesa a tort i a dret pel mateix sistema que ens ha arrossegat fins aquí. Perquè, en comptes de ser valents, hem deixat que aquest sistema es faci seves unes ciutats que haurien de ser nostres.

Electricitat i trips lisèrgics

Quan tenia catorze anys em vaig comprar en una Fira del Disc un compacte de Sonic Youth, "Evol". Em vaig acostar a la banda novaiorquesa per la seva relació amb Nirvana, aleshores la meva màxima obsessió. L'àlbum em va atrapar, i un dels temes que més em van cridar l'atenció va ser "Bubblegum". Anys després descobriria que la versió original d'aquell tema era un artefacte psicodèlic de primer ordre firmat per Kim Fowley a finals dels 60 i que Sonic Youth havien portat al seu territori. Explico tot això perquè a Barcelona hi ha un grup que ha invertit aquest procés amb resultats molt més que satisfactoris. Una formació psicodèlica que ha sabut portar al seu terreny un tema de Sonic Youth. La formació és Lliri de Foc, i el tema un "Doctor's Orders" que va esdevenir la nit passada al bar Ceferino de Poblenou un trip lisèrgic de grans proporcions. Va ser el clímax d'un concert on també van brillar composicions pròpies com la recent "Lord of the Sea" o la traca final de "Personal Breakdown". Abans havia passat pel mateix escenari Miss Demonios, una altra formació que es dedica a remoure la Barcelona subterrània a base de rock tan potent com refrescant. Però mentre Lliri de Foc parteixen de la psicodèlia -per a escapar-se quan volen cap al post-punk o la new wave-, Miss Demonios miren a la Detroit de finals dels 60 i la fèrtil escena escandinava dels 90. Riffs rocosos, urgents línies de baix i guitarra, poesia urbana i cançons enormes. Un altre nom a tenir molt present.

Miss Demonios

Lliri de Foc

http://www.myspace.com/lliridefoc

http://missdemonios.com/

Thurston Moore i el black metal

Això va per a tots els que es van escandalitzar quan el Primavera Sound va programar grups de metal a la seva passada edició. Però també per a tots els metalheads que no saben veure-hi més enllà dels únics gèneres que ells consideren autèntics -generalment, qualsevol que estigui associat al terme metal-. Thurston Moore, veu i guitarra de Sonic Youth -un dels tòtems del rock alternatiu i també un nom habitual del cartell del Primavera durant els darrers anys-, no perd el temps i aprofita que aquesta banda es troba en una aturada indefinida per a unir-se a un grup de black metal. Els afortunats són Twilight. I dic afortunats perquè el seu líder, Blake Judd, ha estat tota la seva vida un gran admirador de Sonic Youth i, per tant, ha qualificat de "fotudament impressionant" el fet que Moore entri a formar part d'una banda que ell va fundar.

Tot plegat pot sonar estrany en un context en què no es parla de música sinó d'etiquetes, però no deixa de ser un moviment totalment natural si tenim en compte que Moore estima la música i -cosa que sempre ha definit la naturalesa de tots els seus projectes artístics- és un individu inquiet i sense complexes. Per entendre'ns, i per acabar d'emprenyar als sectors més intransigents tant de la parròquia alternativa com de la metàl·lica -un altre cop les maleïdes etiquetes-, diré que l'altre dia vaig tornar a escoltar després de molt de temps el que potser sigui el disc definitiu de la història del black metal. Sí, "De Mysteriis Dom Sathanas" (1994), de Mayhem. I la veritat és que, quan un l'escolta sense prejudicis ni etiquetes en ment, s'adona que atmòsferes denses com les de "Freezing Moon" o "Life Eternal" no disten molt de la intensitat de certs grups de post-rock, krautrock -i derivats- o fins i tot slowcore. Això per no parlar de l'altre projecte que acaba d'encetar Moore i que manté l'esperit de Sonic Youth, els altament recomanables Chelsea Light Moving.

Sí, és cert, que els programadors del Primavera Sound decideixin de cop i volta programar black metal perquè ho escolten als seus respectius ipods, no s'ho creu ningú -i menys ells mateixos-. Però que a la resta del món gèneres com el post-punk, el noise, el post-rock, el folk, la música experimental o el metal en les seves diferents variants, són perfectament compatibles al cartell d'un mateix festival, també ho és. O sigui que, ara que Thurston Moore s'ha incorporat a un grup de black metal, i que un músic de black metal ha expressat la seva admiració cap a Sonic Youth, potser seria bo que tots plegats comencéssim a escoltar música al marge d'etiquetes i sense pensar-nos que el fet d'escoltar X ens fa millors que els que escolten Y. Perquè poques coses tan absurdes s'han vist.

Una imatge val més que mil paraules: Thurston Moore amb un disc de Mercyful Fate.