20 anys de "No Exit"

Pot semblar absurd en un moment en què el negoci musical no té cap mena de reserva a l'hora de mirar enrere, però fa tan sols dues dècades resultava impensable que un bon dia poguéssim arribar a veure als escenaris tota una sèrie de bandes que havien deixat d'existir abans que molts de nosaltres adquiríssim un mínim ús de raó, i que en les nostres lògiques formaven part únicament dels llibres d'història. En aquest context van trencar Blondie 17 anys de silenci que ara poden semblar anecdòtics però en aquell moment equivalien a una eternitat. I ho van fer amb "No Exit" (1999), un disc de retorn que va veure la llum tal dia com avui de fa 20 anys i que sorprenentment mostrava els novaiorquesos més inspirats que durant els darrers temps de la seva primera etapa.

Produït per un vell conegut de la casa com era Craig Leon i encara amb quatre membres fundacionals a bord -Debbie Harry, Clem Burke, Chris Stein i Jimmy Destri-, "No Exit" sonava exactament tal i com havien de sonar Blondie a les portes del canvi de segle. Conscients de tot el bagatge acumulat, però encara amb vocació de destacar en un negoci que es va rendir als peus de "Maria", el primer single del disc i encara avui un dels títols més celebrats del repertori del grup. Un contagiós exercici de punk pop celestial -la intro de guitarra recorda per moments a l'"Another Girl, Another Planet" dels Only Ones- que va tornar a situar Harry i companyia a les més altes esferes del firmament musical.

No era l'únic argument d'un àlbum que d'alguna manera reciclava (en el millor sentit) diverses fites sonores assolides en el passat pels novaiorquesos, dels motius jamaicans de la inicial "Screaming Skin" al hip hop d'una peça titular que comptava amb la participació de Coolio, del viatge a les arrels que suposava la revisió de l'"Out on the Streets" de les Shangri-Las al sentit homenatge a Jeffrey Lee Pierce en un "Under the Gun" que comptava amb pistes vocals de l'aleshores ja desaparegut músic californià, i dels ressons New Wave de "Forgive and Forget" al rock'n'roll desacomplexat de "Nothing Is Real but the Girl". Paradoxalment, "No Exit" va suposar l'inici d'una segona etapa marcada per discos poc inspirats i concerts tan insulsos com el que van oferir a Barcelona en el marc del Summercase 2008, i que no tonraria a alçar el vol fins a l'encara recent "Pollinator" (2017), un plàstic que recupera per fi els millors Blondie.

Chris Stein, Nova York i l'escena punk

Debbie Harry, fotografiada per Stein en una de les torres del World Trade Center.

Chris Stein va ser un dels actors i testimonis clau del punk i la New Wave a la Nova York de finals dels 70 i principis dels 80. Com a guitarrista de Blondie va escriure algunes de les pàgines més memorables d'aquella fèrtil etapa i va signar una sèrie d'obres absolutament canòniques. El que tenia una mica més amagat era la seva afició a la fotografia, que el va portar a documentar tant el seu dia a dia com el de la pròpia banda durant l'esclat del punk. Tot un arxiu fotogràfic que recentment li ha servit per confeccionar el llibre "Point of View: Me, New York City, and the Punk Scene" (2018), un recull d'imatges que mostren l'evolució dels primers Blondie, la irrupció del punk al Lower Manhattan i, per descomptat, l'essència d'una ciutat perillosa però molt excitant.

Blondie - "Pollinator" (2017)

Només he arribat a veure Blondie en directe en una ocasió. Va ser a l'edició 2008 del festival Summercase i en el marc d'una nit que no recordo precisament com a memorable. Debbie Harry i companyia es van limitar a tocar l'una darrere l'altra totes les cançons amb què han fet història, però ho van fer d'una manera tan freda i mecànica que un no podia evitar veure en la banda novaiorquesa una mena de mena de paròdia d'allò que havia estat. Que la seva producció discogràfica durant el segle XXI hagi estat més aviat irregular tampoc ajudava a reconciliar-se amb ells -si bé els seus clàssics mai han perdut valor-, com a mínim fins ara. I és que "Pollinator" (2017), plàstic on compten amb el suport d'amics i coneguts com Johnny Marr, Sia, Dave Sitek (TV On The Radio) o Nick Valensi (The Strokes), recupera part d'aquella essència que un dia va fer de Blondie un element únic en la seva espècie. La inicial "Doom or Destiny" ja deixa les coses clares de bon principi: power pop immediat, fresc, alegre, amable i amb aquella dosi d'elegància tan pròpia de qui ens ocupa. L'autorreferencial "Long Time" comença invocant els patrons rítmics de "Heart of Glass" per a proclamar-se com un trencapistes que no desentonaria a l'últim disc d'Arcade Fire (que no fa gaire versionaven en directe el citat "Heart..."). I títols com "Fun", "My Monster" o "Gravity" reclamen espai per a Harry i companyia en plena dècada de Metronomy, Vampire Weekend i The XX. Potser no se'n pot dir un retorn, però sigui el que sigui aquesta vegada l'han encertat.

La pobresa i el punk rock

Thurston Moore.

"Eren els dies gloriosos de la pobresa i el punk rock". D'aquesta manera recorda Thurston Moore, vocalista de Sonic Youth i Chelsea Light Moving, la seva arribada a Nova York a finals dels 70, en una entrevista signada per Keith Cameron i publicada per Mojo a la seva edició de juliol. "Nova York era post-apocalíptica i vivíem entre les ruïnes", afegeix, "mirant enrere allò era bonic, però en aquell moment feia por". La Nova York dels 70, on es podia viure sense haver de ser gairebé milionari. Una ciutat perillosa però a la vegada ideal per a acollir ments inquietes i generar corrents culturals com el punk del Max's Kansas City i el CBGB. Res a veure amb l'actual Big Apple, una ciutat gentrificada i totalment segura on els yuppies han pres el lloc a uns artistes que no es poden permetre pagar els seus preus prohibitius. També ho recorden, a la mateixa edició de Mojo, dos components d'un altre símbol musical de la ciutat com és Blondie. Debbie Harry i Chris Stein parlen amb Will Hodgkinson a la terrassa del cèntric Gramercy Park Hotel. Actualment és un altre dels molts hotels pensats per a un turisme d'elevat poder adquisitiu. Tres dècades i mitja enrere, era un racó bohemi i llar d'artistes com els propis Blondie. "Nova York era com un altre país", recorda Harry, "no era com la resta dels Estats Units. No personificava l'esperit nord-americà i això la feia única i meravellosa. La gent prou valenta com per venir-hi, se la feia seva".

Blondie.

Molt il·lustrativa, aquesta darrera frase de la vocalista. La gent valenta es feia seva la ciutat. Una ciutat que amb el pas dels anys s'han fet seva les classes més acomodades i conformistes. Les que volen una vida segura i sense cap mena de risc. Les que han fet d'una ciutat viva i vibrant una mena de gueto per a grans fortunes i estudiants ben subvencionats. Un procés que, si m'ho permeten, també ha seguit la societat occidental en general. Ja no som valents. Ja no ens atrevim a fer nostres els carrers i ens limitem a deixar-los a mans d'uns dirigents -entenent per dirigents els polítics, però també la banca i les grans empreses- que fan el que volen mentre nosaltres seiem còmodament davant dels nostres ordinadors i televisors amb pantalla de plasma. I fins i tot consentim que ens violin drets fonamentals com el de la privacitat en nom d'aquesta seguretat que tot sembla justificar-ho. Ens hem corporativitzat cedint la nostra intimitat a les xarxes socials i les multinacionals que les gestionen. Hem hipotecat el nostre dia a dia en nom del luxe i d'aquesta falsa sensació de seguretat. I potser per això, en comptes de sortir al carrer i cridar en moments d'emergència com els que corren, preferim esperar en silenci que arribi la recuperació econòmica promesa a tort i a dret pel mateix sistema que ens ha arrossegat fins aquí. Perquè, en comptes de ser valents, hem deixat que aquest sistema es faci seves unes ciutats que haurien de ser nostres.