L'atac homòfob contra Brittany Howard

Brittany Howard.

Una història d'aquelles que convé recordar sovint, i especialment a l'hora d'explicar què es reivindica en una jornada com la d'avui, Dia Internacional de l'Orgull LGTB. La de l'atac homòfob que van patir Brittany Howard i la seva esposa, la també músic Jesse Lafser, a mans d'un home blanc heterosexual i probablement partidari del personatge que habita actualment la Casa Blanca. Els fets van tenir lloc tres anys enrere en un poble de l'anomenat Bible Belt dels Estats Units, quan l'individu en qüestió es va acostar a l'exvocalista d'Alabama Shakes i la seva parella i els va llençar un petard encès des d'una furgoneta en marxa. Ni l'una ni l'altra van resultar ferides, però hi ha hagut moltes víctimes d'atacs similars que no han tingut la mateixa sort. Per aquest motiu, perquè encara avui moltes persones segueixen veient vulnerats els seus drets fonamentals a causa de la seva orientació o identitat sexual, no tan sols és de justícia sumar-se a totes les reivindicacions del Dia Internacional de l'Orgull LGTB. També cal tenir-les presents i fer-les valer cada dia de l'any.

Brittany Howard a Mojo

Brittany Howard.

A més d'haver destacat en l'àmbit musical per mèrits propis i prou reconeguts, ha estat notòria també la campanya de Brittany Howard a favor dels drets de les persones LGTB en un context tan hostil per a aquest col·lectiu com és l'Amèrica de Trump. Ara fa cosa d'un parell d'anys, mentre l'exvocalista d'Alabama Shakes passejava per un poble de l'anomenat Bible Belt acompanyada per la seva esposa, la també músic Jesse Lafser, un home blanc i presumiblement heterosexual els va llençar un petard encès des d'una furgoneta en marxa i decorada amb una bandera confederada.

És un detall que he volgut posar de manifest pensant en totes aquelles persones heteronormatives que constantment afirmen sentir-se discriminades no se sap ben bé en quin context, quan l'únic que veuen és com els seus privilegis són posats en qüestió. I una de les històries que la pròpia Howard repassa en una sucosa entrevista publicada aquest mes de gener per la revista Mojo. Sobre la taula, el conflicte vital d'una de les grans veus de la música afroamericana contemporània, el precipitat final d'Alabama Shakes i la gènesi d'aquest tros de debut en solitari que és "Jaime" (2019).

Alabama Shakes - "Sound & Color" (2015)

M'ho va insinuar el seu disc de debut, "Boys & Girls" (2012), i m'ho va confirmar la seva primera i fins ara única actuació a Barcelona -sala Apolo, 13 d'agost de 2013-. Alabama Shakes era un grup solvent però sobrevalorat. Tant el seu primer àlbum com el seu directe eren correctes, i tant que sí, però no pas més que els de qualsevol banda de les que cada nit es deixen la pell en qualsevol bar de mala mort -i que ni es plantejarien omplir l'Apolo fins a la bandera-. Doncs bé, passats tres anys del seu debut discogràfic i gairebé dos de la seva escala a Barcelona, Brittany Howard i companyia fan tot un salt endavant a nivell qualitatiu amb "Sound & Color" (2015). Un segon treball on deixen de prémer l'accelerador per a potenciar la seva vessant més introspectiva però a la vegada atrevida -curiosament, la que menys semblava interessar a les masses que havien anat a l'Apolo a escoltar "Hold On"-. Mitjos temps boirosos i atacs de funk sense domesticar. Textures psicodèliques, nervi a flor de pell i suor servida en quantitats industrials. I a la base aquell southern soul electrificat que, ara sí, comença a marcar la diferència. Si fa dos anys era Alabama Shakes una promesa actuant en escenaris que li anaven grans, ara és una maquinària ben engreixada i disposada a recuperar el temps perdut.

Promeses d'Alabama

ALABAMA SHAKES

Sala Apolo, Barcelona

13 d'agost de 2013

Llegia dies enrere una entrevista en què Brittany Howard es preguntava literalment "per què nosaltres". Es referia a per què la formació que encapçala, Alabama Shakes, ha esdevingut un dels grups del moment a escala mundial, tant a nivell de crítica com de públic. I un servidor es preguntava exactament el mateix. I, per molt que m'agradin, m'ho segueixo preguntant després d'haver presenciat el seu primer concert a Barcelona. Sí, els Shakes són bons, molt bons. Boníssims, si volen, i no seré jo qui ho discuteixi. Una màquina ben engreixada de rock i soul amb accent de Muscle Shoals, i una vocalista -Howard- amb prou veu i carisma per deixar en evidència a qualsevol hype o carn de revival. El seu debut, "Boys & Girls" (2012), va ser tota una sorpresa, i el seu directe és prou solvent tenint en compte la seva curta trajectòria discogràfica. En altres paraules, prometen. Però el present no s'alimenta només de promeses, i la realitat és que als Shakes els va gran ara mateix un escenari com el de l'Apolo. Per entendre'ns, i per molt bons que siguin, de grups com aquest en trobaran a grapats tocant cada nit en qualsevol antre perdut de la geografia nord-americana -i no vull infravalorar els Shakes, sinó valorar justament a la resta-. Alguns fins i tot visiten Barcelona de tant en tant, en sales sovint minúscules i sense cap maquinària promocional que els permeti accedir als canals oficials i oficialistes. I sense que passin per caixa tots aquells que van als concerts només perquè toca. Que trist, en aquest sentit, que centenars de persones celebressin els hits de torn com si s'acabés el món, i en canvi no paressin de parlar durant els moments més intensos del concert, aquells en què la banda treia el peu de l'accelerador i la Howard xiuxiuejava com un àngel. Perquè era precisament durant aquests moments quan la promesa enfilava el camí cap a la realitat. Un bon concert, sí, molt bo. Un concertàs, si volen, i novament no seré jo qui ho discuteixi. Però no em negaran que hauria guanyat moltíssim en una sala més recollida i amb un públic menys nombrós però més respectuós.

Fly Golden Eagle

Que lluny queden aquells temps en què un grup amb prou ressò mediàtic en citava un altre -ja fos en una entrevista, o simplement lluint-ne una samarreta- i de passada li feia un favor. Ho van fer Metallica amb els Misfits i Kurt Cobain amb Daniel Johnston o els Vaselines. Actualment, la saturació d'informació és tal que ni tan sols tenim temps de parar-nos a escoltar el que escolten els nostres herois -si és que aquesta paraula encara té algun sentit en un món cada vegada més pràctic i menys idealista-. Brittany Howard, l'atòmica vocalista dels potents Alabama Shakes, recomanava recentment en una revista britànica a uns companys d'escena ara per ara desconeguts, Fly Golden Eagle. No sé quanta gent s'haurà pres la molèstia de buscar el seu nom a Google i escoltar-los. Jo acabo de fer-ho i no estan gens malament. Rock pantanós i boirós, amb arrels al sud profund dels Estats Units. El complement perfecte per als Shakes.

http://flygoldeneagle.bandcamp.com/

Audio: "Psyche's Dagger" - Fly Golden Eagle