Garageland

Les Franqueses del Vallès, desembre de 2023.

"We're a garage band / We come from Garageland", cantava Joe Strummer a la tornada de "Garageland", la peça que tancava l'àlbum de debut homònim de The Clash, publicat el 1977 per CBS. La contundent resposta dels londinencs al crític musical Charles Shaar Murray, que després de veure'ls actuar com a teloners dels Sex Pistols havia escrit a la revista NME que més els valia tornar al garatge d'on haguessin sortit. També la declaració d'intencions d'una banda compromesa amb els seus principis malgrat haver fitxat per una multinacional. I un dels grans himnes de la generació punk del 77.

En qüestió de pocs anys, The Clash van esdevenir un dels grups de rock més grans del món. Però essencialment mai van deixar de ser una banda de garatge. I ja saben vostès què diuen. Algunes de les coses més grans d'aquest món han començat a l'interior d'un garatge. Per això, cada cop que passo pel costat de la porta d'un d'aquests espais i sento xavals fent soroll amb els seus instruments musicals a l'interior, no puc evitar pensar que encara no estem del tot perduts com a espècie. A la fotografia, un carreró amb entrades de garatge, ahir al vespre a les Franqueses del Vallès.

Dylan, segons Uncut

Pràcticament al mateix temps que Bob Dylan anunciava un nou tram nord-americà del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –començarà l'1 d'octubre a Kansas City, Missouri-, m'arribava aquest luxós volum facturat per la gent de la revista Uncut –dins de la sèrie The Ultimate Music Guide- i dedicat al de Duluth. Repàs integral a la seva discografia, de "Bob Dylan" (1962) a "Shadow Kingdom" (2023), passant pels directes i les Bootleg Series, i sucoses entrevistes rescatades dels arxius de Melody Maker, New Musical Express (NME) i la mateixa Uncut. Altament recomanable.

Mike Bryson (1961-2022)

MIKE BRYSON
(1961-2022)

De quan el terme indie portava implícits una actitud i uns valors que certament es troben a faltar en aquests temps de posats superficials i etiquetes buides. Els anglesos Bogshed van ser una de les bandes que van figurar a "C86" (1986), aquell cassette amb què la revista NME va traçar una mena de mapa alternatiu de l'escena musical del Regne Unit i de passada va donar el tret de sortida oficial de tota una escena. Concretament hi van participar amb "Run to the Temple", un desvergonyit exercici de post-punk a baixa fidelitat inclòs al seu primer àlbum, "Step on It" (1986). Van publicar un altre àlbum –"Brutal" (1987)- i un grapat de singles i ep's abans de separar-se el 1988. Ens ha deixat el seu baixista, Mike Bryson, que en anys posteriors es va dedicar a la il·lustració. Phil Hartley (veu) i Tris King (bateria) havien mort respectivament el 1986 i 1988. Queda per tant Mark McQuaid (guitarra) com a únic supervivent del combo.

R.I.P. Fred Dellar

Fred Dellar, gran coneixedor i difusor de la història de la música pop.

Ens ha deixat Fred Dellar, veterà i referent d'aquell periodisme musical que encara prioritza la profunditat a la immediatesa. Llegir-lo a les pàgines de revistes com Mojo, NME o Q era com assistir a una lliçó magistral. Tenia un coneixement gairebé enciclopèdic, en el millor dels sentits, de la història de la música pop. Sabien vostès que a finals dels 70 es va editar un disc de versions dels Sex Pistols, signat per uns tals Los Punk Rockers que, sembla ser, eren ni més ni menys que Asfalto? Jo me'n vaig assabentar fa pocs mesos a través de la seva secció 'Ask Fred' a la citada Mojo. I és tan sols un dels múltiples exemples que podria citar. Sense ell, llegir aquesta revista ja no serà el mateix.

Adéu a Alex Taylor

Taylor, durant la seva etapa al capdavant de The Motorcycle Boy.

Ha transcendit aquesta setmana la mort d'Alex Taylor, qui havia estat vocalista dels irrepetibles Shop Assistants i posteriorment dels igualment recomanables Motorcycle Boy. El més sorprenent de tot plegat és que el seu traspàs no és en absolut recent, sinó que data de l'any 2005. Que hagi trigat una dècada i mitja a esdevenir un titular, i que ho hagi fet a partir de l'edició de l'àlbum fins ara inèdit de The Motorcycle Boy, ens ofereix una colpidora pista de com funciona aquest món on vivim: ningú s'havia recordat de Taylor des que va deixar la música a principis de la dècada dels 90, i ningú s'hauria recordat d'ella de no ser per la novetat discogràfica de torn.

Els Shop Assistants van ser una de les formacions més paradigmàtiques d'allò que durant la dècada dels 80 es va anomenar indie, etiqueta que implicava aleshores tota una sèrie de conceptes i valors que el temps ha anat difuminant i fins i tot banalitzant. Les seves cançons, comprimits de vitamina pop, immediatesa punk i nervi adolescent, concentren encara avui bona part de l'essència de la generació C86 –"It's Up to You" va figurar al recopilatori de la revista NME que va donar origen al terme (1986)-. Formada el 1984 a la ciutat d'Edimburg, la banda es va separar el 1987 després de publicar un grapat de singles i un únic àlbum de títol homònim (1986).

Taylor va formar aleshores The Motorcycle Boy juntament amb tres excomponents dels mai prou reivindicats Meat Whiplash, entre ells el guitarrista Michael Kerr. El grup es va desfer el 1990 després d'haver publicat una desena de singles i haver signat un contracte amb una gran disquera que finalment no va materialitzar les expectatives inicials. Deixava un elapé inèdit, "Scarlett", que va acabar veient la llum el passat mes de febrer a través de Forgotten Astronaut Records, segell impulsat pel propi Kerr amb l'ànim de recuperar el llegat de la banda. El mateix ha confirmat a través de les xarxes socials que va provar de localitzar la vocalista abans del llançament, però no va ser fins un cop publicat el disc quan el seu marit el va contactar per fer-li saber que Taylor havia mort 15 anys enrere.

Personalment, Shop Assistants és una de les meves bandes fetitxe d'aquella primera onada de pop independent. La mena de grup que m'hauria agradat trobar algun dia en escenaris i cartells com els del Minifestival de Música Independent de Barcelona, de la mateixa manera que en edicions recents hi he pogut gaudir directes com els de Close Lobsters o The Orchids. I una cançó, "All Day Long" –la versió ràpida, òbviament-, que solia ser habitual de les meves sessions quan punxava discos anys enrere a l'enyorat Macondo Bar del Camp de l'Arpa. Des d'aleshores, a casa mai ha deixat de sonar, i avui ho tornarà a fer amb més intensitat que mai.

100 portades icòniques de NME

He estat repassant aquests dies un especial d'Uncut que recopila un centenar de portades icòniques de la desapareguda edició física de NME. Testimonis d'un temps en què ni la informació es trobava a l'abast d'un clic ni existien conceptes com viral o clickbait, però una portada ben triada o un bon article periodístic podien arribar a remoure moltíssimes coses. I la constatació que NME no va morir el dia que va deixar de sortir en paper ni el dia que va passar a ser gratuïta, sinó el dia que va situar els clics i els likes per damunt dels continguts.

The Last Temptation of Elvis

Que en un moment donat una revista musical fos capaç de treure's de la màniga un doble disc compacte com aquest amb l'objectiu de distribuir-lo en exclusiva amb una de les seves edicions als quioscos, resulta a aquestes alçades tan increïble com el fet que tal artefacte no s'hagi reeditat des d'aleshores ni per activa ni per passiva malgrat uns continguts que valen el seu pes en or. "The Last Temptation of Elvis" és un àlbum de tribut a Elvis Presley coordinat pel periodista Roy Carr i editat el 1990 pel setmanari New Musical Express (NME). Totes les cançons escollides tenien en comú que havien format part de les bandes sonores de les pel·lícules del Rei, i la llista d'artistes escollits per a reinterpretar-les era tan rica i diversa com aclaparadora i a priori inabastable. De Bruce Springsteen a Pop Will Eat Itself, de Paul McCartney als Pogues, de Robert Plant als Primitives, de Tanita Tikaram a Lemmy, de Dion DiMucci a The Cramps i de The Jesus and Mary Chain a Ian McCulloch. Fins i tot el propi homenatjat acabava treient el cap al final del segon plàstic amb una presa alternativa de "King of the Whole Wide World".

Personalment, em quedo amb la manera com Springsteen traslladava la inicial "Viva Las Vegas" al fons d'algun antre de carretera perdut qui sap a on. Amb un "It's Now Or Never" que McCartney havia deixat fora del magistral "CHOBA B CCCP" (1988) per motius que només ell deu conèixer. Amb Robert Plant debatent-se entre el country més genuí i el rockabilly més salvatge en un "Let's Have a Party" que haurien pogut signar els mateixos Stray Cats. Amb els Pogues transformant "Got a Lot O'Livin' to Do" en el més etílic dels himnes de bar. Amb la lectura visceral de "Blue Suede Shoes" a mans de Lemmy & The Upsetters. I amb Ian McCulloch lliurant "Return to Sender" en safata de plata a les primeres generacions d'allò que es va anomenar indie. La resta, fins a 16 pistes en total, els ben asseguro tampoc té cap mena de desperdici. Per això m'ha vingut de gust recuperar l'àlbum en qüestió aquest 16 d'agost. 41 anys sense un Elvis Presley que es manifesta ben viu cada cop que plàstics com aquest sonen a tot volum.

La nostra 'fàbrica de hypes' preferida

Uns joves Strokes saludant als lectors d'NME en uns temps en què
la portada d'una revista podia, efectivament, arribar a canviar vides.

Han saltat les alarmes. NME, una de les publicacions musicals de més referència de les passades sis dècades i mitja, deixa de publicar-se en paper per a centrar-se en el format digital. Símptoma dels temps que ens ha tocat viure, diuen uns. Conseqüència d'una línia editorial desencertada i/o d'un model de gestió erroni, diuen uns altres. I possiblement tots tinguin raó a la seva manera. El cas és que el setmanari britànic ja portava una bona temporada a la deriva. L'any 2015, en un últim intent de sobreviure al carrer, va replantejar dràsticament el seu format i va passar a distribuir-se de manera gratuïta en estacions de tren, parades de metro i similars. Un moviment que va devaluar de forma automàtica els continguts de la revista -a més de tallar d'arrel la seva distribució a escala internacional- i que a la llarga no ha donat els resultats que se n'esperaven.

Aquest divendres 9 de març es publicava el que ja s'havia anunciat com l'últim exemplar físic d'una capçalera a la qual s'ha acusat sovint de ser una fàbrica de hypes. Una expressió que no per certa acaba de fer justícia al mitjà, pioner en molts àmbits, far de referència durant dècades del periodisme musical a escala planetària i testimoni directe -quan no directament instigador- d'escenes i moviments que van del Merseybeat al punk i del glam al Britpop passant per allò que es va anomenar indie -a la seva redacció es va gestar el seminal recopilatori "C-86" (1986)-. No desapareix, diuen, simplement canvia de format. Però no serà el mateix. Ho sabem tots els que hem aprofitat algun viatge al Regne Unit per córrer cap al quiosc a veure què deia la nostra fàbrica de hypes preferida.

Una estelada a Glastonbury

La imatge correspon a l'article sobre el festival de Glastonbury que el setmanari britànic NME va publicar el passat 30 de setembre. S'hi poden observar les marees humanes que solen congregar-se en aquest esdeveniment i les corresponents banderes que l'acrediten com una de les cites musicals més rellevants arreu del planeta. A la dreta de la fotografia hi poden veure una estelada, senyal de la presència entre el respectable d'algun partidari de la independència de Catalunya.

Tenint en compte l'enrenou que es produeix en aquesta banda dels Pirineus cada vegada que aquest símbol fa aparició a la grada d'un camp de futbol on juga el Barça, em pregunto si el govern espanyol en funcions ja ha cridat a consultes l'ambaixador britànic per a exigir-li l'aplicació de "l'imperi de la llei" sobre el festival de torn. També em pregunto quines operacions cosmètiques hauria patit aquesta imatge si en lloc de publicar-la NME l'arriba a publicar, posem per cas, La Razón.

Hawthorne, Liverpool, Memphis

Johnston (segon per l'esquerra) amb els Beach Boys.

"No em va agradar 'Magical Mystery Tour'. Crec que els Beatles haurien de fer un àlbum per any tan bo com 'Sgt. Pepper's'. També haurien de fer una gira per les principals ciutats dels Estats Units amb la Boston Pops Orchestra o la Filarmònica de Los Angeles". Ho deia Bruce Johnston dels Beach Boys, en declaracions recollides el 23 de desembre de 1967 per Melody Maker i recuperades recentment a l'Ultimate Music Guide que Uncut dedica a la banda californiana. "Però el que realment m'agradaria veure", afegia el baixista, "és a John (Lennon) i Paul (McCartney) produint Elvis Presley tal i com se l'hauria de produir" -recordem que el Presley de 1967 poc tenia a veure amb el de 1956-. De bones idees, a Johnston no n'hi faltaven.

Pocs mesos més tard, els Beach Boys coincidien amb el propi Presley en un estudi de gravació. Una trobada que el mateix Johnston explicava el 23 de març de 1968 a les pàgines d'NME. "Elvis pensava que seria una gran idea ajuntar-se amb els Beatles, Bill Haley, Ravi Shankar i nosaltres mateixos per a fer un gran especial televisiu sobre la música pop". Aquell programa mai s'arribaria a realitzar, però en qüestió de nou mesos Presley enregistraria el '68 Comeback Special i començaria a recuperar el temps perdut -"From Elvis in Memphis" (1969) també estava a punt de caure-. Però tornem a la conversa que va tenir lloc en aquell estudi. Elvis Presley, els Beach Boys, els Beatles, Bill Haley i Ravi Shankar reunits en un plató televisiu. S'ho poden imaginar?

La nova etapa d'NME

Portada de l'última edició de pagament d'NME,
publicada el passat 1 d'agost.

Algun dia recuperarà terreny de la mateixa manera que ho han fet el vinil i el cassette. Parlo de la premsa musical en paper. La que pràcticament des de la irrupció del present mil·leni ha estat batallant en va contra la competència digital -sigui o no professional-. Personalment, sóc dels que creuen que ambdós formats poden i han de conviure. De fet, jo mateix els combino constantment. Consulto portals digitals però a la vegada acudeixo regularment al quiosc a comprar diverses publicacions tant d'aquí com de fora. D'informació n'obtinc en tots dos casos, però el format físic m'aporta un grau d'entreteniment i (sobretot) de satisfacció personal que la xarxa mai em podrà donar. El fet d'acostar-me al quiosc sense ni tan sols saber si la publicació de torn ja hi haurà arribat o no, el de descobrir-ne la portada -llarga vida als factors sorpresa!-, el de passar les pàgines en mode inspecció abans de començar la lectura pròpiament dita. I, sobretot, el de tenir a les mans una colla d'articles que generalment assoleixen un major grau de profunditat que els que llegeixo online. Perquè a diferència de l'entorn digital, on tot ha de ser immediat i per tant caduc -i com més breu millor-, el paper encara es pot permetre adreçar-se gairebé exclusivament a un públic a qui li agrada llegir, que està disposat a dedicar hores -o dies- a un article que li interessi i que per norma general demana quelcom més que informació pura i dura. I que consti, tot això ho diu un que té un blog i escriu en un webzine -però que s'ha educat i format amb el paper, què hi farem-.

Faig aquesta reflexió setmanes després d'assabentar-me que tota una institució de la premsa musical amb més de sis dècades de trajectòria, el setmanari britànic NME, es distribueix des del passat mes de setembre de forma gratuïta. Com tantes altres, la publicació havia vist davallar les seves vendes i va decidir renovar-se per tal d'adaptar-se al nou escenari. D'aquesta manera, encetava dos mesos enrere una nova etapa on la música segueix essent-hi present però cedeix protagonisme a àmbits com el cinema, la moda o els videojocs. La qual cosa, és clar, no s'hauria pogut traduir mai en un increment de les vendes -tots aquests camps ja disposen de les seves pròpies publicacions, que de ben segur afronten problemàtiques similars a la d'NME-. Per això es va optar per eliminar el preu de la revista, passar de distribuir-la en quioscos i llibreries a fer-ho en botigues, estacions de transport públic i locals d'oci, i de passada augmentar-ne la tirada per així multiplicar també els ingressos derivats de la publicitat. No sé si la jugada ha sortit bé o malament, però és el que tocava fer a nivell empresarial, en sóc perfectament conscient. Si jo fos empresari probablement hauria fet el mateix. Però és que no sóc empresari. Sóc periodista, sóc melòman i per segons quines coses també sóc un sentimental. I des d'aquest punt de vista no estic tan segur que el moviment d'NME hagi estat el més encertat.

Em puc equivocar, és clar -en això res em diferencia d'un empresari-, però crec que el fet de demanar al lector un petit esforç econòmic aportava a NME un valor que ara s'ha perdut. No parlo tant de fer entendre al destinatari final que elaborar una revista té uns costos i que els professionals que hi treballen no viuen de l'aire -dos punts que també cal tenir presents-, sinó d'aquell intangible que només entendrà qui sàpiga valorar també el preu d'un disc o d'una entrada de cinema, per citar dos exemples de productes que el mercat digital ha fet cotitzar a la baixa. La gratuïtat no farà d'NME un producte pitjor si es manté l'equip de treball que hi ha al darrere, però sí que li restarà aquest intangible. Jo mateix, com a lector, proritzo aquelles publicacions que m'obliguen a passar per caixa i tan sols ocasionalment m'acosto a les que puc agafar per la cara en qualsevol bar musical o botiga del que sigui. És més, per norma general, els exemplars repartits de forma gratuïta en aquests establiments, solen col·locar-se de qualsevol manera al racó més desagraït del local de torn -quan no directament al terra-, perquè els establiments en qüestió no viuen de vendre premsa i per tant no li atorgaran mai el mateix valor que sí li pot atorgar un quiosquer. I en aquest sentit, NME ha passat de trobar-se a les mateixes estanteries que qualsevol altre mitjà de trajectòria similar a poder-se agafar del terra de qualsevol botiga de complements per a acabar al cap de poques hores a la paperera o en un contenidor de reciclatge.

La primera edició física de Louder Than War,
tardor de 2015.

Dit això, i assumint que l'immobilisme tampoc hauria solucionat el problema -al contrari, l'hauria agreujat-, suposo que hi ha d'haver un remei a mig camí entre la meva postura i la del consell empresarial que ha pres la decisió. O com a mínim una (o més d'una) alternativa per a redreçar el negoci sense devaluar una capçalera veterana, històrica i pionera en molts aspectes. I és aquí on crec que NME va deixar de fer els deures ja fa molt de temps. La mena de lector al qual em referia al paràgraf anterior, aquell que aprecia el valor d'allò que compra i a la vegada en valora el preu, es troba per motius d'edat fora del target al qual NME s'ha estat adreçant des de fa molt -però molt- de temps. Parlem d'un tipus de lector que publicacions com Mojo, Uncut o fins i tot Rolling Stone han pogut fidelitzar a partir del rigor, la constància i sobretot la coherència. I no és que a NME li manqui cap d'aquests tres actius, però qualsevol que consumeixi habitualment premsa musical sap perfectament de quin peu calça i sobretot de quin peu coixeja el setmanari. La seva constant inclinació a descobrir o directament inventar-se sopes d'all que posteriorment són crucificades a les seves mateixes pàgines en benefici d'altres de noves a les quals espera un idèntic destí, per exemple. O dit d'una altra manera, l'haver confós el fet de crear tendència amb convertir els seus continguts gairebé en articles d'un sol ús. La qual cosa és ideal per a un públic adolescent i post-adolescent -el mateix que ha deixat de pagar per allò que creu haver trobat a la xarxa, el mateix que no ha madurat prou per a contemplar un disc o una publicació escrita com a inversions per a tota la vida i no com a articles d'ús limitat-, però no pas al lector adult i madur que demana a un mitjà escrit quelcom més que titulars cridaners i portades efectistes.

NME no ha estat mai una de les meves capçaleres de referència, però sempre que hi he fet un cop d'ull hi he trobat quelcom d'interessant. Sense anar massa lluny, va ser a la seva secció de bandes emergents on vaig llegir per primera vegada noms com els de Fat White Family, Royal Blood, Temples o Sleaford Mods, que ara mateix són realitats indiscutibles del firmament indie internacional -mesos enrere, per cert, era la pròpia Joana Serrat qui apareixia ressenyada en aquesta mateixa secció-. Per això l'he trobat a faltar des que va desaparèixer dels quioscos i llibreries barcelonins -ara mateix només es pot trobar al Regne Unit-. I per això li desitjo el millor de cara a aquest nou capítol i espero que torni a tenir ben aviat canals de distribució internacionals. Mentrestant, sempre ens quedarà la recentment estrenada edició física de Louder Than War. El portal britànic de temàtica musical s'ha decidit ara, quina casualitat, a fer un salt al paper -de moment amb periodicitat quatrimestral-. La primera edició (tardor de 2015, amb Stone Roses a la portada) s'estrena amb un editorial oportunament titulat "Print's not Dead!". Doncs no, el paper no ha mort. Tampoc el vinil ni el cassette ho van arribar a fer mai. Tot té el seu moment i de vegades tan sols cal esperar que aquest arribi. Qüestió de temps.

El manifest de Tony Parsons

Ramones.

"Quan observes Elizabeth Taylor i la princesa Margaret en un concert dels Who o dels Stones, bevent champagne al backstage amb els teus ídols, i tu has fet cua durant sis hores per una entrada caríssima i els vigilants de l'estadi et tracten com si fossis escòria i a la teva noia li trenquen el cap amb una ampolla i l'aristocràcia del rock es va bevent el teu sou damunt d'un núvol, només pots fer una cosa. No importa l'edat que tinguis, només pots fer una cosa: vomitar".

"En realitat, el terme punk rock és tan sols la manera com els periodistes més ganduls han anomenat una genuïna nova onada ('new wave' en el text original). Al capdavall, què té a veure Patti Smith -que suma influències tan diverses com Burroughs, la Velvet, Dylan, els Stones o el fet de masturbar-se amb els Grans Èxits d'Arthur Rimbaud- amb rockers directes i nihilistes com Joey Ramone, Dee Dee Ramone, Tommy Ramone i Johnny Ramone? Què tenen en comú "Birdland" i "Now I Wanna Sniff Some Glue"? Res de res. A mi m'agraden tots dos, però presuposar que són el mateix, anomenar-ho punk rock i afegir-hi totes les bandes de new wave que estan sorgint aquí (pel Regne Unit) són collonades".

Dos fragments d'un dels primers articles d'opinió mai escrits sobre el punk i la New Wave, signat per un jove Tony Parsons, publicat el 2 d'octubre de 1976 per NME i recentment recuperat per Uncut en una edició de The Ultimate Music Guide dedicada als Sex Pistols. Doncs no, Patti Smith, Ramones i els propis Pistols no eren ben bé el mateix, però tenien més coses en comú entre ells que amb moltes de les bandes punk que porten dècades invocant l'esperit del 77 en va. I això ens torna a les declaracions de Lenny Kaye i la pròpia Smith a les quals em vaig referir dies enrere des d'aquest blog. Al capdavall, la clau es troba en ser un mateix.

La responsabilitat d'A$AP Rocky

A$AP Rocky.

"Em van preguntar si em semblava important per a un artista com jo parlar d'allò que passava a Ferguson i Baltimore, i de la brutalitat policial cap a la gent urbana a Amèrica. Jo tenia la meva opinió al respecte de tot plegat, però no crec que hagi de parlar d'aquestes coses a no ser que ho faci marcant la diferència. Jo em trobava a Londres gravant mentre tota aquella merda estava passant als Estats Units. Òbviament, tot plegat m'afecta perquè sóc d'Amèrica, la meva gent és d'Amèrica i jo sóc negre, però al mateix temps l'abast de la meva música va molt més enllà. En cas de tenir jo una responsabilitat, aquesta no és únicament cap a la gent de color. Per què tothom vol que jo sigui un fotut portaveu quan en realitat el meu art arriba a moltíssima gent d'àmbits diferents? La cultura, el moviment, és més gran que una raça. (...) Com a persona de color i com a artista, la meva responsabilitat és obrir un nou camí i ensenyar com tenir èxit o esdevenir artístic i a la vegada inspirar els joves. En això consisteix la meva feina". A$AP Rocky, en declaracions publicades per NME el passat 11 de juliol.

Mumford & Sons - "Wilder Mind" (2015)

"Érem una banda de rock tocant els instruments equivocats", proclamava Ted Dwane en una entrevista publicada per NME el passat 18 d'abril. D'acord, determinades declaracions no se les creuen ni ells, els components de Mumford & Sons, però és que amb arguments com els que conformen el seu nou disc no els cal donar cap més explicació. No, "Wilder Mind" (2015) no alterarà el curs de cap esdeveniment, però sí que injecta nova vida a una banda que amb tan sols dos discos semblava haver-ho dit tot. I de passada sona prou convincent per a tancar unes quantes boques -com a mínim les més grosses, les que només saben disparar dards enverinats quan un grup esdevé massiu-. Es noten els aires transatlàntics -l'àlbum s'ha enregistrat a Nova York-, i sobretot la mà d'Aaron Dessner (The National) a l'estudi. I es confirmen els rumors: els londinencs ja no són una banda de folk -de fet, i segons apunten algunes veus autoritzades, mai ho han estat-. El que no acaba de quedar clar, però, és què han esdevingut exactament. Una banda de rock? Probablement sí, però aquest concepte resulta a aquestes alçades tan ambigu que caldria concretar una mica més. I aquí és on sorgeixen els primers dubtes. Perquè els moments més discrets de l'àlbum apunten a aquells Coldplay que omplen estadis de qualsevol cosa menys d'inspiració. Ara bé, peces com "Tompkins Square Park" o "The Wolf" suposen un passaport gairebé segur a les llistes del millor de l'any, retallen distàncies amb The War On Drugs i els propis National, i justifiquen tota aposta de futur en nom de la banda.

El món de Moz i Gallagher

Morrissey.

A l'edició del passat 10 de gener, el setmanari NME analitzava les possibilitats que Morrissey signi per un altre segell discogràfic després de la seva ruptura amb Harvest. Parlava el periodista musical Simon Goddard, tot un entès en l'univers dels Smiths. "És clar que encara hi ha segells discogràfics disposats a signar Morrissey. El problema és que els segells ja no funcionen ni existeixen de la manera que ho feien quan Morrissey va començar a tractar amb ells als 80. Vol que parlin el seu mateix idioma, que és el llenguatge tradicional dels singles, els anuncis a la premsa i la presència a la ràdio, no pas dels retweets, likes i Spotify". Només per això, Morrissey em cau millor que la majoria d'estrelles de posar i treure que fonamenten carreres senceres en retweets, likes i Spotify. "Morrissey encara creu en un món on una cançó de tres minuts en un vinil de set polzades hauria d'arribar al número 1. Òbviament, això és tota una bogeria en ple 2015, però és com haurien d'operar les companyies discogràfiques si volen evitar el divorci". "És un romàntic", conclou Goddard.

A la mateixa revista, Noel Gallagher declara el següent: "Si Oasis comencéssim demà no tindríem ni molt menys el mateix impacte que vam tenir als 90, perquè ara se't jutja de manera instantània pel teu primer concert, i després Radio 1 et jutjarà pel nombre de seguidors que tinguis a Facebook. Malauradament, així és com funcionen les coses. Ja no es va als concerts. La gent que pren les decisions reals -'anirem al darrere d'aquesta banda?'- ara diuen 'Fem un cop d'ull a les maleïdes estadístiques'. I després diuen 'Oh, no agraden a ningú més, per què ens haurien d'importar?'". Potser jo també sóc un romàntic, però francament m'estimo més el món en què creuen Morrissey i Noel Gallagher que no pas el que existeix allà fora.

Protegir la veu?

"(Les grans distàncies de la geografia nord-americana) són estimulants, sobretot quan agafes un Ford últim model i parteixes de Califòrnia cap a Nova York. És emocionant saber que el país és prou gran per a conduir en una direcció determinada i no haver de girar el volant en set dies". Tom Waits, en una entrevista signada per Kristine McKenna, publicada per NME l'1 d'octubre de 1983 i recuperada recentment per Uncut en un volum especial dedicat al de Pomona. "Harry Dean Stanton em va dir una vegada que havia trobat una còpia del meu primer disc en una via de tren", explicava Waits a la mateixa entrevista. "Es trobava al mig d'enlloc rodant una pel·lícula i va trobar aquell disc llençat sobre els carrils. I això em va agradar. Un lloc millor on acabar que no pas una cubeta de saldos d'una botiga de discos". Totalment cert. En un altre moment de la conversa, McKenna pregunta a Waits si ha pres cap mesura per a protegir la seva veu. La seva resposta no podia ser més definitiva. "Protegir-la de què? Del vandalisme?". Gran, molt gran.

Indie?

"En aquells temps, indie s'utilitzava com a sinònim de contracultural. Ara ja no pot tenir aquest significat. Ara podria definir quelcom semblant a 'grups de guitarres tocant per a poder sonar a la ràdio'. Però la música contracultural encara no ha desaparegut, segueix existint. És música veritablement independent, que surt de l'ànima i que no es troba mercantilitzada. Simplement has de buscar-la amb insistència i no creure't allò que et fan arribar". Ben Watt (Everything But The Girl) en declaracions a Rockdelux (setembre de 2014).

The Smiths.

Diuen algunes veus que la primera referència discogràfica etiquetable com a indie és "Spiral Scratch" (1977), ep de debut d'uns Buzzcocks cridats a ser vaques sagrades de la primera onada punk britànica. D'altres diuen que van ser els Smiths amb el seu debut homònim (1984) qui va donar forma al gènere. Fixin-se en la diferència. Els primers s'emmarquen estilísticament en el punk però encaixen al concepte indie pel fet d'haver-se autoeditat la galeta en qüestió a través del seu propi segell, New Hormones. També Morrissey i companyia treballaven amb un segell independent -Rough Trade, ni més ni menys-, però quan es parla de la seva condició de pioners es fa referència a unes coordenades sonores -a més de líriques i estètiques- que enllacen amb bona part de la producció contemporània catalogada com a indie. I si tenim en compte que aquest terme ve d'independent, salta a la vista que ni els actuals Buzzcocks ni els excomponents dels Smiths es poden considerar com a tals a dia d'avui, malgrat mantenir-se fidels als discursos que els van definir aleshores.

Etiqueta, gènere, so, estètica i tantes altres són les variables que han deformat el sentit del terme indie al llarg dels anys. Fins al punt que el mot emprat tres dècades enrere per designar una actitud i una filosofia més que un so, ha esdevingut una fórmula feta a mida dels grups de guitarres als quals es refereix Watt. Hi ha qui ho atribueix a Oasis i els seus banys de masses dels 90. Hi ha qui va més enllà i directament assenyala el Britpop en conjunt com a causant de tots els mals -en qualsevol cas, no va mal encaminat: Luke Haines sempre ha tingut raó-. També hi ha qui dispara indiscriminadament contra el propi Morrissey, divinitat per a molts i personificació del maligne per a tants d'altres. Jo ho atribueixo al pas del temps que tot ho distorsiona. I al procés natural mitjançant el qual tota expressió alternativa, independent, novedosa o contracultural acaba perdent qualsevol d'aquestes condicions al ser absorbida per la gran maquinària del sistema, la indústria o com vostès prefereixin anomenar-ho. El mateix procés que ha banalitzat corrents artístiques i filosòfiques senceres i que ens ha arrossegat fins a una postmodernitat confosa i profundament debordiana.

La caràtula original de "C86".

Per això és bo mirar enrere de tant en tant i situar les coses al seu context. El segell Cherry Red -als seus inicis emblema de l'ètica indie, en l'actualitat inesgotable font de reedicions tan luxoses com necessàries- ha tornat a posar en circulació l'històric "C86". El cassette editat el 1986 per la revista NME -i reeditat en vinil per Rough Trade poc temps després- per a documentar l'existència d'una sèrie de bandes que navegaven a contracorrent en un Regne Unit dominat pels Nous Romàntics, l'AOR i el pop sintètic. Bandes que amb els anys han esdevingut el paradigma definitiu de la música indie, però que aleshores tan sols tenien en comú les ganes de dir la seva, d'esquivar els dictats de tota indústria i d'oferir grans cançons amb els recursos de què disposessin. Ni tan sols hi havia una uniformitat estilística: a "C86" hi convivien l'art-rock d'uns MacKenzies, el post-punk marcià d'uns Shrubs, el protorockabilly d'uns Half Man Half Biscuit i el jangle pop d'uns Mighty Lemon Drops. De la mateixa manera, noms posteriorment consolidats com els de The Wedding Present, The Pastels o Primal Scream s'alternaven amb d'altres que amb prou feina anirien més enllà d'aquella breu exposició.

"C86" no documentava doncs una escena. En documentava moltes. Les que hi havia repartides arreu de la Gran Bretanya, formant un circuit realment alternatiu on tenien cabuda discursos frescos i inconformistes. Un circuit a través del qual bandes, segells i promotors independents d'arreu del país es retroalimentaven mitjançant l'intercanvi de concerts, la publicació de fanzines i l'establiment, en definitiva, d'una manera pròpia de fer les coses. És aquesta actitud, i no un so ni una estètica determinats, el que defineix o hauria de definir la música catalogada com a indie. En aquest sentit, no cal discutir si la mare dels ous són els Buzzcocks, els Smiths o el "C86", ja que exemples de tot plegat els podríem trobar fins i tot durant els dies de Chess, Sun Records, Stax o Motown -segells genuïnament independents als seus inicis-. I per la mateixa regla de tres, no resulta descabellat afirmar que actualment és més indie un cantautor de barri que pica pedra a l'extrarradi barceloní, que qualsevol agrupació d'imitadors ben pentinats de Joy Division com els que actuen als indrets més chic pel sol fet de poder-s'ho permetre. I sí, admeto que ambdós extrems són prou rebuscats. Però qui em vulgui entendre ja m'ha entès.

Polítics que parlen de música

Els Beatles al Cavern de Liverpool.

"Liverpool pot acreditar més singles al número u per càpita que qualsevol altra ciutat del món: 57 en total, 17 dels quals són dels Beatles. No és cap coincidència, sinó un testament a l'extraordinari talent musical de la nostra ciutat". És un fragment de l'article d'opinió que l'alcalde de Liverpool, Joe Anderson, va publicar el passat 4 de gener al setmanari NME. Un article amb què pretenia respondre al seu homòleg londinenc, el sempre extravagant Boris Johnson, qui havia declarat amb anterioritat que Londres havia "fet" els Beatles perquè la banda s'hi havia establert a partir de 1963. Polèmiques absurdes al marge, el que crida l'atenció és que un alcalde pugui citar el nombre de números u obtinguts per projectes musicals de la seva ciutat. O que, al mateix article, argumenti que Liverpool va ser la porta d'entrada del rock'n'roll al Regne Unit: "Els nostres mariners agafaven la música que era popular als Estats Units -jazz i blues de Nova Orleans, música country, Elvis Presley i Bill Haley- i la portaven a Liverpool. Va ser aquesta música la que va inspirar als Beatles i a moltes altres bandes de Merseybeat".

S'imaginen a l'alcalde de Barcelona -sigui del color que sigui- citant el nombre de números u obtinguts per bandes de la seva ciutat? O simplement referint-se al talent musical de la Ciutat Comtal? S'imaginen a qualsevol polític català o espanyol signant un article d'opinió en una revista de música -i parlant de música, és clar-? Deuen saber Xavier Trias, Jordi Hereu, Artur Mas o Mariano Rajoy qui era Bill Haley? D'acord, és perdonable que cap d'ells sàpiga què nassos és el Merseybeat, però tenen la més mínima idea de què van significar moviments com la Movida Madrileña -abans del patrocini municipal- o totes les escenes musicals que s'han desenvolupat a Catalunya més enllà de l'oficialisme de la Nova Cançó i el Rock Català? Anys enrere vaig llegir que un grup de diputats del Parlament britànic, entre els quals n'hi havia de conservadors i de liberals, es trobaven després dels plens per a assajar versions de grups com els Undertones o els Buzzcocks. Rivals polítics units per una passió, la música. S'imaginen a diputats del PSC, ERC i CiU assajant plegats temes de Sisa o Brighton 64? O a Soraya Sáenz de Santamaría i Soraya Rodríguez fent versions de Vainica Doble? Oi que fa riure? Doncs el més trist de tot plegat és que els polítics no deixen de reflectir els electorats als quals pretenen representar.

La lliçó de Ranaldo

Anys enrere, era habitual que determinades publicacions musicals enfocades a àmbits com el metal o el rock clàssic editessin dossiers o fins i tot volums especials dedicats a repassar els que la revista de torn considerava els millors guitarristes de la història. Dossiers i volums on monstres (en el millor dels sentits) com Pete Townshend o Jimi Hendrix convivien amb altres monstres (en un sentit no tan bo) com Yngwie Malmsteen. No entraré a discutir si les 10.000 notes per mil·lèsima de segon que és capaç de tocar aquest últim tenen res a veure amb un Townshend o un Hendrix descobrint noves possibilitats a les sis cordes. Però sí que constataré que, si aquelles publicacions haguessin estat una mica més obertes de mires, probablement haguessin inclòs a les seves respectives llistes noms com els de Lee Ranaldo.

Ranaldo, el 28 d'octubre a Other Music.

Pensava en tot això el passat dissabte al vespre, mentre al·lucinava amb l'actuació que l'exguitarrista de Sonic Youth oferia a la barcelonina sala BARTS en el marc del Primavera Sound Touring Party. Durant una hora, el novaiorquès va alternar melodia amb sorollismes diversos i el seu etern gust pel risc i l'experimentació, arribant a castigar el seu instrument -ja fos a cops de mà o d'arc de violí- per a extreure'n tota mena de sonoritats. Oferint un concert d'aquells que deixen empremta i recordant que, com Townshend i Hendrix al seu moment, ell també ha obert nous camins i descobert noves possibilitats amb la guitarra. I el més important de tot, que ho segueix fent.

Setmanes abans de sortir de gira, Ranaldo va oferir una lliçó gratuïta de guitarra a la botiga d'instruments Other Music, a Nova York. El passat 9 de novembre se'n feia ressò la revista britànica NME, que reproduïa cinc dels consells que el guitarrista havia ofert als assistents. Un d'ells era, precisament, maltractar l'instrument si fa falta, veure'l simplement com una eina. "No plores pas quan deixes caure un martell", explicava, "si no et preocupes per la possibilitat de fer-la malbé, la guitarra ofereix moltes possibilitats". Un altre consell era prioritzar la personalitat per damunt de la tècnica. "Jo no sé tocar els riffs de Clapton, per tant vaig establir-me les meves pròpies regles". "Un cop has aconseguit això", proclamava, "ets el millor en allò que fas, perquè ets l'únic". En efecte, Townshend, Hendrix i Ranaldo han torturat les seves guitarres sense pietat i han esdevingut únics. Els guitar heroes de manual que presumeixen d'instruments milionaris i tècniques impossibles, no.

El millor?

New Musical Express publicava el passat 26 d'octubre una llista amb els 500 millors discos de la història, segons el criteri de la seva redacció. Una llista discutible com totes, que probablement acabarà generant tanta polèmica com es pot esperar venint d'un setmanari tan admirat com qüestionat. Crida l'atenció, d'entrada, l'àlbum que ocupa el primer lloc. "The Queen Is Dead" (1986), dels Smiths. Per molt enorme que em sembli aquest disc -que m'ho sembla-, per molt que em sembli un dels treballs definitius dels darrers 30 anys -que també m'ho sembla-, trobo molt exagerat afirmar que és el millor àlbum de la història. En qualsevol cas, suposo que és preferible debatre aquesta elecció que tornar-nos a queixar perquè una vegada més encapçalin la llista "Pet Sounds", "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" o el primer de la Velvet (dels quals només aquest darrer es troba entre el top ten).