ROSALÍA amb RAÜL FERNANDEZ
Els Vespres d'Hivern, Universitat de Barcelona (UB)
19 de febrer de 2016
Setmanes enrere saltava la notícia que una sala de concerts barcelonina deixarà en breu de funcionar com a tal per a convertir-se en un espai dedicat exclusivament al flamenc. Tenint en compte la cèntrica ubicació del local i la manera com s'ha dut a terme l'operació -amb poques setmanes d'antelació van saber els antics programadors que havien de reubicar o bé suspendre tota l'agenda prevista per als propers mesos-, és fàcil deduir a quina mena de públic s'adreça aquest nou espai -el mateix que compra barrets mexicans a les Rambles, ni més ni menys-, i sobretot quina mena de flamenc s'hi programarà. I de ben segur no serà el mateix flamenc que es va poder escoltar ahir a pocs metres de la citada sala, si bé en un entorn molt més solemne. El del Paranimf de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona, on
Rosalía i
Raül Fernandez van donar el tret de sortida dels Vespres d'Hivern -versió hivernal del cicle Els Vespres de la UB, que durant els mesos d'estiu programa sessions de música independent als jardins de la universitat-.
Rosalía és una
cantaora que es perfila per moments com la propera gran revelació del flamenc barceloní. Una artista jove però de poderosa presència escènica, amb una veu que reclama nom propi i un currículum que pocs han assolit a la seva curta edat: ha cantat al Panamà, a Alemanya i als Estats Units, ha actuat en marcs com els del Palau de la Música, el Festival Grec o Primavera Sound, i ha col·laborat amb gent com
Rocío Márquez o
La Fura dels Baus. Ahir l'acompanyava el polifacètic Fernandez, músic de llarg recorregut amb formacions com
Corn Flakes o el seu alter ego
Refree, i productor d'alta volada que tant pot treballar amb
Lee Ranaldo com amb
Els Pets. En l'àmbit del flamenc destaca la seva tasca al costat de
Kiko Veneno, la citada Márquez o, sobretot,
Sílvia Pérez Cruz, amb qui va signar el monumental
"granada" (2014).
Ella ve del flamenc més pur, però la recerca constant de nous estímuls li ha permès incorporar al seu registre formes del pop i del folk. Per això els seus cants al dolor resulten tan creïbles quan s'aferra a la tradició com quan entona amb Fernandez harmonies vocals que freguen el so Americana. Ell, en canvi, ve del rock i s'ha aproximat al flamenc des del màxim respecte però sobretot sense prejudicis. I si al costat de Pérez Cruz encara se servia de tot un arsenal on no faltava de res -pedals, efectes, distorsions, electricitat i atmosferes diverses-, ahir en va tenir prou amb una guitarra espanyola i una tècnica que abraça el cànon flamenc sense renunciar a un adn musical que mai s'hauria pogut concebre sense
Hüsker Dü ni
Johnny Cash. En certa manera es pot dir que tots dos han resseguit el mateix camí en sentit oposat i s'han trobat al vell mig del trajecte. En aquella coordenada on tot encaixa i la suma de les parts equival a un Big Bang, el punt de partida cap a un nou discurs que aquest mateix 2016 es materialitzarà si tot va bé amb forma de disc.
