Mentre quedin quioscos, hi haurà esperança

Mentre quedin quioscos, hi haurà esperança.

Iniciem el curs

Un any més, l'entrada al mes de setembre i els últims batecs de l'estiu van acompanyats del ritual de tornar al quiosc –a l'únic que queda obert a prop de casa, i que duri- i retrobar-se amb la premsa musical que encara surt periòdicament en paper. No hi són totes les que hi hauria d'haver, però la resta ja aniran arribant. Ara sí, donem el curs per iniciat.

Outlaw Music Festival Tour, en Ruta 66

Willie Nelson en Mountain View, 3 de agosto de 2024.

Un lujazo, poder ver de cerca en una misma noche a Willie Nelson, Bob Dylan, John Mellencamp y Brittney Spencer. Asistimos al Outlaw Music Festival 2024 a su paso por el Shoreline Amphitheatre de Mountain View, California. ¿La gira del año? He aquí la crónica en Ruta 66.

El FestiSurf 2023, a Ruta 66

El cap de setmana passat vam assistir a l'onzena edició de FestiSurf Costa Brava a Castell d'Aro, amb actuacions de Los Peyotes, The Fuzillis, Los Tiki Phantoms i The Wave Chargers. Ja poden llegir-ne la crònica a Ruta 66.

Setembre de música en paper

Un dels meus rituals preferits de cada mes de setembre és el d'anar al quiosc i tornar-ne carregat de premsa musical (premsa en paper, s'entén). Encara no hi són totes les que hi hauria d'haver, però la imatge il·lustra un any més el meu retorn a la mal anomenada normalitat després del parèntesi estiuenc. Les últimes edicions de Ruta 66, Popular 1, Les Inrockuptibles, Mojo i Uncut, i un especial de Vintage Rock que repassa els 65 anys de carrera de Cliff Richard.

Bob Dylan, a Ruta 66

La setmana passada ens vam acostar fins a Göteborg per tornar a veure Bob Dylan sobre un escenari, i el vam veure en plena forma i fins i tot més jovial que de costum. Tercer concert de la seva primera gira europea post-pandèmica i presentació del monumental "Rough and Rowdy Ways" (2020), columna vertebral d'un repertori sense concessions de cap mena. Ho expliquem a Ruta 66. Poden llegir la crònica en aquest enllaç.

Una dècada de FestiSurf, a Ruta 66

El cap de setmana passat vam assistir a la desena edició de FestiSurf Costa Brava, amb actuacions de Pelomono, 13th Magic Skull, The Barbwires i MFC Chicos, atòmica fusió de MFC Chicken i Los Chicos. Avui tenim el gust d'explicar-ho a l'edició digital de Ruta 66. Crònica disponible en aquest enllaç.

Coses bones del final de l'estiu

Una de les coses bones del final de l'estiu és anar al quiosc i retrobar-te amb aquelles capçaleres que solen acompanyar-te durant la resta de l'any. I el gustàs de tornar a llegir premsa musical en paper. No hi són totes les que hi hauria d'haver, però com a retorn a la rutina no està gens malament.

Sarah Shook es sincera

Sarah Shook & The Disarmers - Foto Monkey Whaler.

Els compromisos promocionals. Aquells formalismes que la gran majoria d'artistes –o, com a mínim, la gran majoria dels que viuen o pretenen viure del seu art- han d'assumir els agradi o no. En una entrevista publicada a l'extra d'estiu de la revista Ruta 66 (juliol-agost de 2022), el periodista Xavier Valiño pregunta a Sarah Shook si va assolir el so que tenia en ment a l'hora de gravar el seu darrer disc amb The Disarmers, "Nightroamer" (2022). On la immensa majoria respondria amb una declaració de manual per allò de vendre el producte que toca vendre, la de Carolina del Nord es despenja amb una mostra de sinceritat digna d'aplaudir.

"Sí i no. En Pete no em va donar el to de guitarra que jo li havia demanat en diversos riffs de teclat i, en la meva opinió, va utilitzar excessivament l'autotune, no pas per necessitat sinó com una elecció estètica", diu Shook, referint-se al productor de l'àlbum, Pete Anderson. Sí, no només reconeix que no està del tot satisfeta amb el resultat final del disc, sinó que qüestiona obertament la tasca del mateix productor. Quan Valiño li pregunta tot seguit si va enfocar la gravació d'aquest treball d'una manera diferent respecte dels seus predecessors, ella tampoc es mossega la llengua: "Havíem gravat 'Sidelong' i 'Years' en directe, tocant i cantant tots junts, i després havíem treballat en alguns arranjaments. 'Nightroamer' el vam fer més lentament, instrument per instrument, i crec que d'aquesta manera es va perdre una mica la màgia habitual de The Disarmers. Per al proper disc espero tornar al nostre modus operandi habitual!".

Doncs ja ho veuen, en un negoci on tothom assumeix el tòpic de defensar la seva última obra com si realment fos la seva preferida de tot el seu catàleg, on l'aparença i el posat són norma, i on reconèixer l'error, el dubte o l'equivocació és molt més que un tabú, Sarah Shook opta per ser sincera i confessar que no està contenta amb el seu darrer disc. Invalida això l'obra en qüestió? En absolut, els que pensem que "Nightroamer" és un àlbum notable, ho seguirem pensant. I molts de nosaltres agraïrem gestos de sinceritat –i d'humilitat- com el que ha tingut la seva autora en aquesta entrevista. Sarah Shook & The Disarmers actuaran el proper 11 de setembre a la sala La Textil de Barcelona en el marc del Rootsound Fest.

D.E.P. Manuel Borrero

Manuel Borrero - Foto Facebook Ruta 66.

No vaig arribar a conèixer mai personalment a Manuel Borrero, periodista musical de llarga trajectòria i agitador cultural a la seva Granada natal. Em vaig familiaritzar amb la seva firma ja fa molt de temps a les pàgines de Ruta 66, i sempre m'agradava llegir-lo, fins i tot quan allò que publicava podia no ser ben bé del meu interès, fins i tot (i sobretot) quan deixava anar alguna opinió amb la qual jo podia no estar d'acord. No el vaig arribar a conèixer mai personalment, deia, però la seva era una d'aquelles signatures amb les quals havia arribat a establir un cert grau de complicitat al llarg dels anys. És el que té seguir comprant premsa mensual en paper de forma periòdica, que la cita no és únicament amb un plec de fulls sinó amb les persones i les sensibilitats que els doten de contingut. Aquest cap de setmana, Ruta 66 anunciava la mort de Borrero a través de les seves xarxes socials. Tenia 59 anys. La mateixa revista el definia com "un melòman apassionat i un periodista amb un criteri exquisit". Crec que no cal afegir res més. D.E.P.

Ruta 66, número 400

Ruta 66 publica aquest mes de febrer el seu número 400 –que seria el 401 si comptéssim el número 0 publicat la tardor de 1985-, i ho celebra amb una edició especial que no té cap mena de desperdici. Una mirada al jazz contemporani, un repàs als àlbums oblidats d'aquests temps pandèmics, i un d'aquells rànquings que de ben segur generaran opinions enfrontades, el dels pitjors discos de la història del rock –segons la redacció d'una revista que d'això, de rock, en sap una estona llarga-, entre d'altres. Moltes felicitats per aquests 400 (+1) números de rock'n'roll en paper, i que en siguin molts més!

El FestiSurf 2021, a Ruta 66

Dani Nel·lo, Los Capitanes, Tiburona i Lord Diabolik van actuar el cap de setmana passat a FestiSurf Costa Brava, al Palau d'Esports i Congressos de Platja d'Aro. Ja poden llegir la crònica d'un servidor al web de Ruta 66.

Periodisme musical en paper

Un dels grans plaers del final de l'estiu és anar al quiosc i reprendre la cita mensual amb aquell periodisme musical que encara té el detall de publicar-se en paper. Una mena de ritual d'inici de temporada, també un símptoma inequívoc que certes coses tornen a posar-se al seu lloc després del parèntesi protocolari del mes d'agost. Els últims exemplars de Les Inrockuptibles, Enderrock, Ruta 66, Popular 1, Uncut, Mojo i Vintage Rock –també un especial d'aquesta última sobre els primeríssims anys del rock'n'roll-. No hi són totes les capçaleres que hi hauria d'haver –algunes baixes dels darrers temps encara fan mal, d'altres arriben tard a la cita mensual si bé acabaran caient durant les properes setmanes-, però tal i com m'ha dit el senyor quiosquer aquí hi tinc bastanta feina. I ganes de posar-m'hi, és clar.

Els artistes occidentals escullen quedar-se a casa

Moctar, vestit de negre, en una imatge promocional - Foto W.H. Mustapha.

Interessant reflexió, la que planteja Mdou Moctar en una entrevista publicada per la revista Ruta 66 a la seva edició de juliol-agost. Preguntat per tot allò que la cultura tuareg pot aportar al món occidental i per tot allò que la cultura occidental pot apotar al món tuareg, el genial guitarrista nigerí explica que el fet de viatjar per tot el món mostrant la seva obra li permet difondre els costums del seu poble i explicar-ne la realitat i les circumstàncies. "En canvi, no he vist cap músic occidental que vingui a fer això al Níger. Per tant no puc dir què podria aportar-nos la cultura occidental, perquè els artistes occidentals escullen quedar-se a casa", apunta. Moctar ha publicat recentment "Afrique Victime" (2021), un nou àlbum que el torna a perfilar com un dels grans portaveus musicals del poble tuareg.

Rock'n'roll contra la immediatesa

Los Mambo Jambo reivindiquen els paradisos perduts - Foto Nilo Zimmerman.

Música viva, vital i atrevida com a antídot contra un món apagat, ensopit i cada dia més quadriculat. Los Mambo Jambo acaben de publicar nou disc, "Exotic Rendezvous" (2021, Buenritmo), i el seu saxofonista, Dani Nel·lo, defineix d'aquesta manera el concepte al voltant de l'obra en qüestió en una sucosa entrevista publicada aquest mes de maig per Ruta 66:

"'Exotic Rendezvous' és una manera de reivindicar els paradisos perduts. És un antídot contra la immediatesa, contra la vida completament retransmesa, contra l'excés d'informació i la caiguda del sistema. Hem de ser capaços de crear i gaudir d'espais on refugiar-nos de tota aquesta mediocritat. Quan citem allò 'exòtic', parlem d'allò inaudit, d'allò desconegut i d'allò excitant que cadascú porta a dins. Espais personals on descobrir, inventar i fantasiejar amb totes aquelles referències culturals que ens fan pessigolles des de l'adolescència. Què cony és això de seguir constantment els llums de les últimes tendències, de les autopistes de l'oci i de l'entreteniment?".

Gran declaració de principis, la de Nel·lo, i oportunes paraules en plena era de la novetat per la novetat i de la immediatesa com a eufemisme de caducitat. En realitat, poden punxar vostès qualsevol disc del combo barceloní i descobriran aquests espais als quals es refereix el saxofonista. Però posats a recomanar, el propi "Exotic Rendezvous" és molt més que una bona porta d'entrada a l'univers de Los Mambo Jambo. És una festa ritme de rock'n'roll instrumental i derivats. I, sí, és una bona via d'escapament de tota la mediocritat que ens envolta.

Un segle de blues i dècades d'ofici

Bishop i Musselwhite: entre tots dos sumen més d'un segle de genuí blues

- Foto Steve Jennings.

Hi ha maneres i maneres d'aprendre un ofici. Elvin Bishop va aprendre a tocar la guitarra blues a la freda Chicago de principis dels 60 de la mà de mestres com Little Smokey Smothers. Ho recorda d'aquesta manera en una entrevista publicada aquest mes de desembre per Ruta 66: "Solia anar a casa seva, i gràcies a ell vaig aprendre com funcionava la vida al gueto. Jo li deia 'M'agrada aquesta cançó que sona i m'encantaria aprendre a tocar-la'. I ell em responia 'Deixa'm que et mostri una cosa'. Aleshores m'ensenyava la part de la guitarra rítmica i jo em posava a practicar per aprendre-la. Era un procés llarg perquè jo encara no controlava tots els trucs. (...) Quan finalment ho aconseguia, em demanava que la toqués mentre ell interpretava la part solista i cridava als veïns perquè ens escoltessin. Era un dels moments més explosius que podies tenir".

Bishop se'n va anar a Chicago per estudiar a la universitat, però un cop a la Windy City es va adonar que volia ser guitarrista de blues. Presa aquesta decisió, va fer tot allò que es va trobar a les seves mans per aprendre l'ofici, començant per endinsar-se als barris del South Side que els blancs tendien a evitar per tal d'estudiar-lo al costat dels seus referents. Ara vagin vostès a explicar-li que hi ha qui pretén construir carreres musicals acumulant followers a Instagram. Sigui com sigui Bishop es manté pletòric als seus 78 anys. Com a mostra, l'àlbum que acaba de signar conjuntament amb un il·lustre contemporani seu com és Charlie Musselwhite. "100 Years of Blues" (2020, Alligator Records) és un homenatge a la música que els ha fet tal i com són, i també a l'ofici que porten dècades practicant. Una dotzena de pistes, la majoria originals, que sintonitzen amb tots els ancestres de la música afroamericana i on destaquen talls tan incontestables com "Birds of a Feather".

Eduardo Izquierdo entrevista Raul Malo (The Mavericks)

De vegades penso que el periodisme musical hauria de ser una mica més com l'entrevista d'Eduardo Izquierdo a Raul Malo, líder de The Mavericks, publicada el passat mes d'octubre per Ruta 66. La conversa venia motivada per l'edició de l'últim àlbum de la banda de Florida, "En Español" (2020), obra notable que malgrat tot no va convèncer el periodista, tal i com havia deixat clar ell mateix en una crítica en una edició prèvia de la pròpia revista. L'entrevista, per tant, defuig aquell to de massatge tan habitual a la premsa musical (especialitzada o no) per confrontar l'opinió de qui la signa amb els arguments de qui ha vingut a defensar la seva última obra. Amb fermesa però sense deixar de banda l'elegància ni faltar al respecte del seu interlocutor, Izquierdo fiscalitza l'últim llançament dels Mavericks mentre Malo respon cada pregunta de forma serena i amb la mateixa elegància. Bona feina, la de tots dos.

35 anys de Ruta 66

És en temps difícils quan més s'agraeix la companyia d'un bon article publicat en paper. Quan tot allò que ens agrada és desaconsellat o directament prohibit, quan el tot s'hi val de l'entorn digital pretén suplantar el rigor i la profunditat de qui porta dècades practicant i cultivant un ofici, no hi ha res com acudir al quiosc i retrobar-se mes a mes amb qui encara fa les nostres vides una mica més amables, també en aquests temps absurds que ens ha tocat viure. Felicitats, Ruta 66, per aquests 35 anys de rock'n'roll en paper. Que en siguin molts més!

El FestiSurf 2020, a El Punt Avui i Ruta 66

El cap de setmana passat vam tornar a gaudir de la millor música surf de la mà de FestiSurf Costa Brava, que va aplegar les actuacions Los Tiki Phantoms i MFC Chicken a l'escenari del Palau d'Esports i Congressos de Platja d'Aro. Ja poden llegir les cròniques d'un servidor a El Punt Avui i Ruta 66 amb fotografies de Lluís Català.

Encara ens queda el 'Ruta'

L'anunci del tancament de Rockdelux podria ser perfectament la primera pista del món que ens anirem trobant durant els propers mesos. Un món on ja res serà segur ni estarà assegurat (ni tan sols la nostra salut, si hem de fer cas de les previsions de possibles rebrots i fins i tot noves pandèmies amb efectes més perniciosos que els de la COVID-19). També posa sobre la taula allò que alguns assenyalen com un canvi de cicle amb el to superb i fins i tot victoriós de qui s'ha vist enlluernat pels cants de sirena de les Noves Tecnologies.

Serà o no serà el que ens ocupa un canvi de cicle, però cap canvi pot ser mai a millor si implica la pèrdua d'un altaveu de la crítica, l'anàlisi i la difusió de la cultura i del coneixement com és una revista musical, sigui quina sigui la capçalera en qüestió i agradi més o menys la seva línia editorial. Penso tot això mentre espero poder fer un cop d'ull a la que s'ha anunciat com l'última edició de Rockdelux, la qual em consta que ja ha sortit del forn però jo encara no he pogut adquirir per les limitacions de moviment pròpies d'aquests dies.

Sí que vaig poder adquirir, dies enrere, el darrer exemplar de Ruta 66, una altra capçalera amb la qual he tingut el plaer de citar-me amb periodicitat mensual pràcticament des que tinc ús de raó. Serà estrany, això d'anar al quiosc i tornar-ne sense Rockdelux, però em consola el fet de saber que ara per ara encara puc comptar amb el 'Ruta'. Vull dir que no té cap sentit plorar la pèrdua dels nostres referents des de les xarxes socials, si a la pràctica no cuidem aquells que encara ens queden. I que mentre espero que m'arribi aquest últim exemplar de Rockdelux, llegeixo la Ruta 66 de maig més conscient que mai del tresor que tinc a les mans. I que duri, sisplau, que duri molts anys.