Peter Brötzmann (1941-2023)

PETER BRÖTZMANN
(1941-2023)

Recordo el moment com si fos ahir. Va ser a l'antiga sala BARTS de Barcelona –actual Paral·lel 62- durant el Primavera Sound 2014. Un servidor venia de presenciar els concerts de tarda al parc del Fòrum, on havia caigut un diluvi que havia deixat xop el respectable. I amb aquestes vaig entrar a l'entorn més acollidor d'una sala de concerts i vaig presenciar una explosió de free jazz de les que no passen cada dia. A l'escenari, Full Blast, un combo de música lliure i experimental comandat pel saxofonista i clarinetista alemany Peter Brötzmann, una de les figures clau del jazz més indomable al continent europeu. Veterà amb cinc dècades de trajectòria que l'havien portat a compartir estudis i escenaris amb gegants com Cecil Taylor, ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

Hamish Kilgour (1957-2022)

HAMISH KILGOUR
(1957-2022)

Una notícia molt trista, la mort de Hamish Kilgour, bateria –multiinstrumentista, en realitat- de The Clean i com a tal un dels rostres visibles de l'escuderia Flying Nun i del Dunedin Sound –de l'indie neozelandès, de fet-. La policia de la localitat de Christchurch, a Nova Zelanda, va trobar el seu cos sense vida després de diversos dies desaparegut –un final tan tràgic com colpidor, que recorda la forma com va morir Luke Bell ara fa tan sols uns mesos-.

Queden per al record píndoles tan fresques com "Tally Ho", "Anything Could Happen" o "Beatnik", que en plena dècada dels 80 van passar les essències més immediates del rock de garatge per una coctelera on també hi tenien cabuda Jonathan Richman, Television Personalities o la Velvet Underground –avançant-se a corrents com el C86, el lo-fi- o l'antifolk-. També queden per al record actuacions com la que van oferir el maig de 2010 al parc del Fòrum en el marc del Primavera Sound.

Fora de The Clean, Kilgour havia format part de bandes com Mad Scene –durant la seva etapa als Estats Units a principis de la dècada dels 90- i havia impulsat la seva pròpia carrera solista. Ens toca de prop, en aquest sentit, la cançó "Train Coming Back", que va signar pel seu compte i va sortir l'any 2015 en un single compartit amb The Missing Leech –l'alter ego de Maurici Ribera hi aportava la genial "Painted by Covers"; novament la connexió antifolk-. Tota una joia que va publicar El Mamut Traçut.

Denis Quélard (1964-2022)

DENIS QUÉLARD
(1964-2022)

Ha mort Denis Quélard, un dels fundadors del Pop In, un clàssic de la nit parisenca i un dels epicentres del circuit antifolk tant a França com al continent europeu. Pel seu escenari hi han passat figures internacionals com Jeffrey Lewis, els Wave Pictures o The Missing Leech. El local, situat molt a prop de la Bastilla, també va ser clau a l'hora de donar impuls a la carrera d'uns joves Herman Düne. Un servidor hi va arribar a actuar ja fa bastants anys, compartint escenari amb Dan Costello, tot un referent de l'antifolk novaiorquès. Va ser el mateix Denis qui em va proposar fer aquell concert. El seu tracte com a promotor em va semblar exemplar, i l'experiència de tocar al local va ser magnífica. Després d'aquella actuació vam seguir en contacte, i solíem veure'ns quan ell visitava Barcelona –solia fer-ho un cop a l'any, durant el Primavera Sound-. Au revoir mon ami, tu vas me manquer.

Salvar els macroesdeveniments

Ahir perillava la celebració del Barcelona Beach Festival perquè aquest encara no havia tramitat els permisos necessaris per poder-se celebrar –a un dia del seu inici-. Avui s'anuncia un acord in extremis amb l'administració que permetrà fer el macrofestival. I tots contents, i aquí no ha passat res, i tothom pot seguir essent amic de tothom.

Fa un mes era la continuïtat del Primavera Sound a Barcelona la que perillava. Ho va advertir un dels seus directors de la forma més barroera possible, a través de la premsa, deixant clar de passada que el festival 'made in Barcelona' se sent més còmode a la Madrid d'Ayuso i Martínez-Almeida que no pas en una Barcelona que pot tenir moltes coses, però a priori està governada des d'uns valors molt diferents dels d'Ayuso i Martínez-Almeida.

Finalment, l'Ajuntament també va salvar els mobles i ara tothom respira tranquil perquè l'any vinent tornarà a haver-hi Primavera Sound al Fòrum –i els turistes seguiran venint en ramat, i els que fa un mes es queixaven de les llargues cues per comprar beguda seguiran passant gustosament per caixa-. És admirable la determinació amb què certes administracions poden arribar a resoldre totes aquelles traves que fan perillar el futur de determinats macroesdeveniments.

Llàstima que no tinguin aquesta mateixa determinació quan es tracta de donar suport a les sales de concerts (a Barcelona, ofegades pel mateix consistori que sol abaixar-se els pantalons davant dels 'grans'), a les botigues de discos, a les llibreries de barri i a tots aquells espais on la cultura encara és alguna cosa més que un altre bé de consum –i que, a diferència dels promotors de grans esdeveniments, no poden fer res si no tramiten els permisos pertinents com toca i quan toca-.

"Jo ja no torno al Primavera", un article necessari

Comparteixo aquest magnífic article que ha escrit Ignasi Trapero a Indie Lovers perquè sento que em representa. Perquè parla de Primavera Sound i del motiu pel qual molts hem deixat de sentir-nos com a casa en un macrofestival que poc o res té a veure avui amb allò que havia estat i hauria pogut ser. Però sobretot perquè, parlant de Primavera Sound i d'allò que ha esdevingut, ens explica també la mena de societat que hem construït entre tots, fent la vista grossa a tantes coses que passaven al nostre voltant mentre molts de nosaltres presumíem d'anar a escoltar els nostres grups preferits en un entorn que és pura distopia en termes socials i urbanístics. La Nova Normalitat? No se m'acut millor expressió d'aquest concepte que les recents imatges d'un Parc del Fòrum absolutament desbordat.

"Pero lo que importa son los 349 millones de euros de impacto económico en la ciudad, porque esto ya no de va de música ni de cultura. Esto va de capitalismo en su máxima expresión. De ser el Mobile World Congress de la música. Esto ya no va de traer a Sonic Youth, Moldy Peaches o a los nuevos Franz Ferdinand. Que sí, que los traerán igual, pero sobre todo que no se escapen Dua Lipa, Rosalía, J Balvin o cualquier artista que permita vender miles de abonos por su sola presencia, aunque no tengan nada que ver con el espíritu original del festival que empezó a pervertirse en 2019, ya con el fondo americano The Yucaipa Companies habiendo comprado el 29% de las acciones. (...) Pero esto va de convertirse en el Coachella catalán (o catalano-madrileño a partir de 2023). Dudo de que ninguno de los asistentes a aquellas primeras ediciones se hubiera imaginado ni hubiera querido que aquél festival inquieto, diferente, valiente, exigente… acabara convirtiéndose en esta mala copia desvirtuada y desmesurada que es hoy".

"Primavera Sound, con todas sus múltiples virtudes, está sufriendo desde hace un tiempo los mismos males y la misma degradación que Barcelona, la ciudad que le vio nacer: masificación, gentrificación y total atención y dependencia del turismo, aunque eso suponga inconvenientes o perjuicios a la gente que vive aquí el resto del año (sean los vecinos, o seamos en este caso l@s que ya asistíamos al festival sin importarnos su tamaño o prestigio internacional y que ahora nos sentimos arrinconados, como si quisieran expulsarnos definitivamente). Aunque eso comporte precarización laboral o incivismo, o choque con la tan cacareada sostenibilidad del festival y con la necesidad de tomar medidas urgentes contra esa emergencia climática con la que tanto nos llenamos la boca sin mover ni un dedo. ¿Cuántos aviones hacen falta para traer y devolver a sus puntos de origen a 325.000 personas de 149 nacionalidades…? ¿De verdad éste es el modelo de festival al que aspirábamos? ¿De verdad ésta es la ciudad en la que queremos vivir? ¿Continuamos cayendo en los mismos errores pre-pandémicos? ¿Dónde está toda aquella palabrería de que de toda esta pesadilla de los 2 últimos años saldríamos mejores y cambiaríamos cosas que estábamos haciendo mal…?".

Poden llegir l'article sencer aquí.

No em surt tornar a viure com abans

La d'aquest any serà la primera edició de Primavera Sound que em perdré des que el festival encara es feia al Poble Espanyol. De fet, no sé si perdre'm és el verb més adequat, tenint en compte que a aquestes alçades no tinc gens de ganes d'assistir-hi malgrat apreciar bona part dels artistes que en formen el cartell –per molt que m'agradi l'últim disc de Big Thief, no em ve gens de gust escoltar com el presenten en el context d'un macrofestival-. No és res que em vingui de nou, sinó una sensació que ja vaig tenir durant l'última edició a la qual vaig assistir –l'última que es va poder celebrar, de fet-, la de 2019.

No és que el Primavera Sound de 2019 no fos el de 2004 o el de 2005, és que no era ni tan sols el de 2011 ni el de 2012. Si ara fa una dècada el festival tot just començava a adquirir unes dimensions que el feien poc practicable en molts aspectes, l'edició de fa tres anys directament em va semblar inabastable en tots els sentits. Sempre he pensat que la música va d'emocions i de sensacions, i les dinàmiques pròpies d'un macrofestival –córrer d'un escenari a un altre, acumular concerts i tatxar noms de la llista com alumnes de Primària intercanviant cromos, i tantes coses més que podria dir sense entrar en aspectes dels quals ja s'ha parlat força, com els efectes nocius d'allò macro sobre el seu entorn- em semblen antagòniques a l'experiència que jo vaig a buscar quan assisteixo a un concert.

Però encara hi ha un detall que ha pesat més per mi a l'hora de prendre la decisió, no tan sols de no anar al Primavera Sound sinó de mantenir-me tan al marge com he pogut d'aquest retorn a la normalitat –així, en cursiva- més banal que hem viscut durant els darrers mesos post-pandèmics –o no, perquè en termes absoluts la pandèmia encara no s'ha acabat-. I és justament la facilitat amb què el conjunt de la societat –començant per qui fa tan sols quatre mesos omplia les xarxes de missatges apocalíptics i lliçons d'una responsabilitat que es va anar evaporant a mida que avançava el procés de vacunació- ha tornata  les velles dinàmiques de sempre, el que em tira enrere en tants sentits.

Ho sento, però a mi no em surt (ni ho vull) tornar a viure com abans. No puc (ni vull) fer com si aquí no hagués passat res. Com si no haguéssim viscut una crisi sanitària que també ha estat social i, sobretot, sistèmica. Com si no fos justament ara el moment de plantejar-se què ha passat i, més important encara, què cal fer perquè no torni a passar. Com si no calgués demanar explicacions als responsables d'una gestió política que ha estat qüestionable en molts aspectes. Ho sento, però a mi no em surt passar pàgina com si res. I em sembla escandalosa la forma com, un cop superada (o no) l'enèsima crisi sistèmica, s'ha tornat a imposar la manca de memòria i el tot s'hi val en el si d'una societat que efectivament es mou seguint dinàmiques pròpies d'un ramat.

Fa tan sols quatre (quatre mesos!) semblava que el món s'hagués d'acabar d'un moment a l'altre, i que els culpables de tot plegat fossin aquells que gosaven discrepar. Avui, en canvi, tothom està traumatitzat perquè els Strokes no tocaran en un macrofestival. I estressat perquè s'acumula la feina davant d'una oferta d'oci (arribat aquest punt és absurd dir-ne cultura) absolutament inabastable i inassumible en el seu pretext de recuperar en qüestió de setmanes tot el temps perdut durant els darrers dos anys. Se'n recorden vostès del coronavirus, de les declaracions de bones intencions amb forma de hashtags, de la solidaritat (la por), de la responsabilitat (la sobèrbia), del "Tot anirà bé" i (la meva preferida) "De la pandèmia en sortirem millors"? Doncs això.

El futur de la ràdio musical, a debat

Sokolowicz, Aledo, Cebrián, Galán i Salicrú, ahir a Roca Umbert.

El futur de la ràdio musical a debat. L'emergència de nous formats, la consolidació del podcast i els entrebancs amb què aquest sol topar encara en determinades plataformes digitals, entre d'altres factors a tenir en compte. Carles Aledo (ICat), Molo Cebrián, Carlos Galán (Subterfuge Records / Subterfuge Radio) i Marta Salicrú (Radio Primavera Sound) posen en comú les seves experiències en una taula rodona moderada per Bruno Sokolowicz, ahir a la tarda al MAC (Mercat Audiovisual de Catalunya), celebrat a Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers. El punt de trobada del sector audiovisual recuperava la presencialitat després del parèntesi pandèmic amb una programació centrada en el periodisme mòbil, la ràdio musical i el podcast.

Liz Phair - "Soberish" (2021)

Sembla que faci una eternitat dels dies en què assistíem als festivals de música sense haver de pensar en virus ni en mesures sanitàries que aleshores ens haurien semblat, com a mínim, absurdes. El cert és que fa tan sols dos anys que Liz Phair va protagonitzar una triomfal actuació al Primavera Sound 2019, en el marc d'una gira que marcava el seu retorn als escenaris europeus després d'una llarga absència. I si els dies anteriors a la pandèmia ens poden semblar llunyans a aquestes alçades, a la pràctica ho resulta molt més el que fins a hores d'ara havia estat l'últim àlbum d'estudi de la nord-americana, "Funstyle" (2010).

Poc ens esperàvem, ara fa dos anys, que aquell retorn al Vell Continent fos en realitat el preludi d'un retorn amb tota regla. Però el cert és que Phair s'acaba de treure de la màniga una nova obra d'estudi quan ja gairebé ningú l'esperava. I el millor de tot és que l'obra en qüestió, "Soberish" (2021), la segueix refermant com una autora de cançons que val la pena escoltar. No ens trobem davant d'un dels seus treballs definitius, però pistes com "Spanish Door" o "The Game" ens recorden per què la de New Haven va abanderar al seu dia una nova manera d'entendre allò que es va anomenar rock alternatiu, també de reivindicar una mirada femenina en una indústria –aleshores i ara- tan masculinitzada com és la del disc.

Rock alternatiu al súper

Pixies.

Diuen que t'has fet gran quan els teus futbolistes i músics de capçalera són més joves que tu. Tenint en compte que no m'agrada el futbol i que bona part dels meus músics de capçalera estan morts, potser m'hauria de guiar per altres baròmetres. Com per exemple els llocs on acabes escoltant algunes d'aquelles cançons que t'han acompanyat com a mínim durant mitja vida. El cas és que ahir vaig anar al súper a comprar el sopar i van sonar dos clàssics de Pixies i Madness. "Here Comes Your Man" i "Our House", així, l'un darrere l'altre.

Aleshores em vaig adonar que no fa pas tant que aquestes mateixes cançons solia escoltar-les a les catacumbes de la plaça Reial mentre esperava que sortís el sol. D'acord, fer-se gran és més una qüestió mental que una altra cosa. Però qui ens hauria dit a tota aquella generació que l'any 2004 vam assistir al Primavera Sound al concert d'uns Pixies acabats de reformar com si es tractés de la resurrecció del Messies, que un dia acabaríem escoltant un dels himnes d'allò que solíem anomenar rock alternatiu en un entorn tan poc probable com la secció de fruites i verdures d'un supermercat.

The War On Drugs - "Live Drugs" (2020)

Que ningú es deixi enganyar per la descafeïnada actuació que The War On Drugs van oferir al Primavera Sound 2018. Els de Filadèlfia són una de les grans bandes de rock del que portem de segle i l'escenari és un dels seus forts. Ho havíem pogut comprovar quatre anys abans amb una apoteòsica i reveladora descàrrega dels nord-americans al mateix festival, i de ben segur ho tornaran a refermar si les condicions permeten algun dia el retorn de la música en directe tal i com sempre l'havíem conegut.

De moment, els d'Adam Granduciel ens conviden a recordar vells temps amb un disc en directe que repassa bona part del seu catàleg –no hi falten "Pain", Under the Pressure" ni "Red Eyes"- amb enregistraments realitzats en diferents punts del planeta al llarg de diverses gires. Potser hauria estat preferible un document d'un únic concert, per allò de no diversificar el context, però el conjunt de l'àlbum fa el pes. De fet, només té un punt en comú amb aquell concert a mig gas al Primavera Sound, i és la inexplicable omissió de "Holding On".

Primer àlbum de Black Country, New Road

Els londinencs han aprofitat l'aturada forçada per donar forma a 'For the First Time'.

L'any passat es prometia feliç per als components de Black Country, New Road. Sense haver tingut temps encara d'arribar a facturar un sol disc de llarga durada, el jove combo londinenc havia començat l'exercici 2020 rebent elogis de mitjans especialitzats com Mojo i confirmant la seva presència en festivals com el barceloní Primavera Sound. Aleshores van arribar la pandèmia, les restriccions i tota la resta, i es van haver de quedar amb les ganes. Tampoc aquest 2021 podran els britànics actuar al Parc del Fòrum, havent comunicat Primavera Sound que l'edició que té pendent celebrar des del passat mes de juny encara haurà d'esperar fins a l'any 2022. La qual cosa no sembla haver-los desmotivat. Al contrari, han aprofitat el temps per facturar per fi un debut en llarg que val el seu pes en or.

En realitat, les sis peces que conformen "For the First Time" (2021, Ninja Tune) ja havien entrat a l'estudi durant els mesos previs a la crisi sanitària, sense encara tenir clar aleshores els seus autors quan i com veurien la llum. L'aturada forçada i generalitzada, però, va acabar-les convertint en la principal prioritat del grup. Davant la impossibilitat de girar, es van centrar en donar forma al seu primer àlbum sota la producció d'Andy Savours –reconegut entre d'altres coses per la seva feina amb My Bloody Valentine-. El resultat confirma el gust d'Isaac Wood (veu i guitarra) i companyia per les coordenades més lliures i atrevides tant del rock com del jazz, per les estructures progressives i uns acabats que sintonitzen amb corrents que van del post-punk al post-rock. Atenció a "Science Fair", on ressonen els esperits de This Heat i els Bad Seeds.

A l'espera d'escoltar-los en directe l'any vinent, ara per ara podem degustar "For the First Time" a Bandcamp.

La 'nova' Rockdelux

Torna Rockdelux. Ha estat un dels grans titulars de l'última setmana en l'àmbit melòman. La referencial capçalera, que després de 35 anys als quioscos abaixava la persiana el passat mes de maig víctima de la coronacrisi, va renéixer ahir de les seves pròpies cendres de la mà de Primavera Sound, amb format exclusivament digital i una nova orientació que busca obrir-se a nous públics –i mercats- sense renunciar a les seves essències.

Que torni Rockdelux és una bona notícia en termes de qualitat i pluralitat informativa –fins i tot en termes d'estat d'ànim generalitzat en plena recta final d'un any que molts simplement voldrien oblidar-. Però crec que no seré l'únic que seguirà trobant a faltar l'experiència d'anar cada mes al quiosc, descobrir la portada, passar gustosament per caixa i començar a fullejar la revista de camí cap a casa –o cap a la feina-.

La renovada Rockdelux tornarà a defensar el periodisme cultural a partir de valors com el rigor o la profunditat. Tot això ho seguirem tenint, sí, però els que hem crescut comptant els dies que faltaven per tornar a passar pel quiosc, seguirem trobant a faltar l'experiència física i tangible. El tacte i l'olor del paper. Aquell objecte que et fa companyia al sofà o al transport públic, i que molts conservem i col·leccionem –tinc arxivades a casa revistes impreses fa més de 20 anys, en canvi no sé on vaig guardar aquell link tan interessant que em van passar abans d'ahir-.

És llei de vida, cosa d'adaptar-se als nous temps, diran els gurús de la modernitat i el progrés més superficials. Els que no acaben d'entendre que els canvis no sempre són necessàriament a millor, i que més enllà del valor útil d'un producte pot haver-hi l'experiència de (com) adquirir-lo. De fer petar la xerrada amb el quiosquer, d'apreciar aquella fotografia a pàgina sencera que mai lluïrà de la mateixa manera en una pantalla, de dur a terme aquell ritual mensual que et fa sentir una mica més acompanyat.

Amb tot això, un no pot fer res més que celebrar la notícia. I, per descomptat, desitjar tot l'encert i tota la sort del món a la redacció de Rockdelux en aquesta nova etapa. Per tota la resta, encara ens queden capçaleres com Ruta 66, Popular 1 o Enderrock. I que durin!

The Strokes - "The New Abnormal" (2020)

Si la primera dècada dels segle XXI no s'entendria musicalment parlant sense la irrupció dels Strokes des d'una Nova York que es debatia entre el caos posterior a l'11-S i una efervescència musical tan sols comparable a la de finals dels 70, els anys 10 van ser una etapa complicada i a la pràctica oblidable per a Julian Casablancas i companyia. La seva producció discogràfica va ser tan escassa com poc inspirada –dos àlbums i un ep que poca cosa tenien a veure amb el ganxo i la frescor que havien arribat a caracteritzar els nord-americans-, i els seus directes van esdevenir tan freds i protocolaris que en ocasions arribaven a produir vergonya aliena –ho vam poder comprovar durant la seva desafortunada actuació al Primavera Sound 2015-.

I justament ara, quan molts dels que havien ballat "Last Night", "Someday", "12:51" i "Reptilia" als soterranis més cool d'arreu del món ja amb prou feina els donaven crèdit, van els novaiorquesos i facturen el seu primer àlbum des del llunyà "Comedown Machine" (2013). I no tan sols això, també han lliurat per primer cop en més de deu anys un plàstic que, si bé no acaba de recuperar el temps perdut ni els nivells d'inspiració dels encara imprescindibles "Is This It" (2001) i "Room on Fire" (2003), sí que presenta una banda molt més centrada que la que es va enfilar ara fa cinc anys en un dels escenaris grans del Primavera –festival on tenien previst tornar a actuar aquest cap de setmana, i on acabaran actuant l'any vinent si les circumstàncies ho permeten-.

Part de la responsabilitat l'ha tingut aquest productor tot terreny que és Rick Rubin, qui després d'haver materialitzat resurreccions artístiques com les de Johnny Cash, Neil Diamond o fins i tot ZZ Top, ha fet el que ha pogut amb els Strokes i no li ha sortit del tot malament la jugada. No, "The New Abnormal" (2020) no és aquell retorn per la porta gran que semblava intuir-se al seu primer avançament, un "Bad Decision" que certament aconseguia posar al dia la fórmula patentada al seu moment pels seus autors –ritme urgent, nervi vocal, aires New Wave i una línia melòdica que remet a Blondie, Talking Heads i, atenció a la tornada, el "Dancing with Myself" de Billy Idol-.

Però malgrat tot conté reclams a tenir tant en compte com un "Broolkyn Bridge to Chorus" que flirteja amb el pop sintètic à la Pet Shop Boys, i on Casablancas i companyia treuen pit des d'un registre que no és el seu però per fi han aconseguit dominar després de diversos intents en va. O "Selfless" i "At the Door", dos talls de naturalesa malencònica i reflexiva on s'intueix el final d'una adolescència –la dels primers poster boys de les generacions festivaleres del segle XXI- que no podia pas durar per sempre. No, "The New Abnormal" no és un retorn per la porta gran però convida a l'optimisme envers una banda que fins fa ben poc semblava tenir més passat que futur.

Tot allò que ens semblava impossible

Aphex Twin.

He estat revisant aquests darrers dies revistes de música publicades fa tan sols un mes, part dels continguts de les quals s'havien quedat obsolets al cap de poc d'haver sortit d'impremta i que ara, un cop el confinament i l'estat d'alarma han esdevingut ja part de la nostra quotidianitat, semblen referir-se a temps remots. Penso sobretot en les prèvies (i anuncis) de concerts i esdeveniments que havien d'haver tingut lloc durant aquestes últimes setmanes i que s'han hagut de suspendre o posposar, en el millor dels casos. També d'altres que es preveien per als propers mesos, i que mica en mica també van caient de calendaris i agendes ni que sigui amb comptagotes.

Que un esdeveniment de la magnitud de Primavera Sound s'hagi vist forçat a parar màquines i moure tota la seva programació fins a finals d'agost –bé, encara està per veure si serà possible mantenir intacte el seu mastodòntic cartell-, il·lustra fins a quin punt ningú es salva d'allò que anomenem eufemísticament causes de força major. També il·lustra, és clar, el que refermen aquells articles de revistes que semblen referir-se a aquestes alçades a una mena de realitat paral·lela a la que finalment ens ha tocat viure. Que el món tal i com el coneixíem efectivament està canviant, i no necessàriament a millor. Que tot allò que fa tan sols un mes donàvem per fet, no tan sols ha trontollat sinó que s'ha arribat a ensorrar. I que allò que aleshores ens semblava impossible és avui una realitat.

En aquest sentit, em preocupen especialment determinats tics autoritaris exhibits aquests dies per diversos executius –el cas hongarès n'és la mostra més evident, però no es queden curts la retòrica patriòtica del govern espanyol i la seva estratègia bel·licista a l'hora de fer front a una emergència sanitària-. "Quan la policia obeeix als interessos del govern més enllà de la llei, viviu en un estat policial i ja no és una democràcia. Quan us trobeu sota arrest domiciliari sense haver comès cap delicte, viviu en un estat policial i ja no és una democràcia. Oi que no us esperaveu que tot això pogués passar? Sabeu quins drets podríeu perdre a continuació? Esteu avisats", alertava aquesta setmana Aphex Twin a través de les xarxes socials. Doncs sí, avisats estem.

L'any de Big Thief

La banda de Brooklyn actuarà el 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo.

En un context en què nombrosos artistes opten per publicar les seves cançons en format senzill i prescindir del format àlbum per allò d'adaptar-se als nous paràmetres de consum de la música enllaunada, el que van fer Big Thief al llarg de 2019 no va ser tant una heroïcitat com una declaració de principis i un pas endavant en la seva consolidació com una de les realitats més fermes de l'indie contemporani –sigui quin sigui el significat d'aquest terme a aquestes alçades, qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.

Ni més ni menys que dos elapés en menys de dotze mesos va lliurar el quartet nord-americà durant el passat exercici. Dos plàstics, "U.F.O.F." i "Two Hands" –aquest últim publicat pràcticament sense avisar i mentre molts encara es recuperaven de l'impacte del primer-, que acabaven d'arrodonir un discurs que tant podria emmirallar-se en el folk rock britànic més boirós de la dècada dels 60 com en aquelles coordenades del so Americana on conflueixen els llegats de Neil Young i Wilco –molta atenció a "Not", un dels plats forts de "Two Hands"-. Entre l'ún i l'altre, vam poder comprovar com es consagraven en un dels escenaris grans del passat Primavera Sound.

Si ahir tancàvem l'exercici 2019 qualificant-lo com el gran any d'Adrianne Lenker i companyia, avui toca encetar el 2020 referint-nos novament a la formació amb base d'operacions a Brooklyn. I no tan sols per la citada condició de ferma realitat, sinó per tot allò que ha de venir a partir d'ara. D'entrada, el concert que tenen previst oferir el proper 20 de febrer a la sala 2 d'Apolo i que es tradueix a priori en la possibilitat de gaudir de prop una de les grans revelacions de la passada temporada de festivals. I, tenint en compte el caràcter prolífic de la banda, la possibilitat que durant els dotze mesos que tenim per davant tornin a passar per l'estudi i en surtin amb un nou reclam de pes. De moment, ens veiem el mes vinent a l'Apolo.

Primavera Sound 2019 (3)

NENEH CHERRY. Misticisme i celebració.

PRIMAVERA SOUND 2019

Parc del Fòrum, Barcelona

1 de juny de 2019

La d'aquest 2019 ha estat l'edició de Rosalía, del reggaeton i d'un salt endavant en tots els sentits per part de Primavera Sound, que deixa definitivament enrere l'obsoleta etiqueta de festival indie i es referma com un dels macroesdeveniments musicals més eclèctics i transversals del planeta. I ho fa sense renunciar a una lletra petita que s'ha concentrat enguany en escenaris secundaris però en absolut prescindibles com Pitchfork, Adidas Originals o Your Heineken Stage. La qual cosa ha fet d'aquella àrea del parc del Fòrum situada just a sota de la pèrgola fotovoltaica una mena de festival dins del mateix festival. Un entorn més recollit i el refugi ideal per tots aquells melòmans de base que no acaben de trobar el seu lloc entre les mastodòntiques dimensions de l'esplanada principal.

La nit passada, per exemple, tota una banda de culte del rock psicodèlic com és The Bevis Frond es disposava a desplegar el seu arsenal lisèrgic a pocs metres d'on Neneh Cherry tot just acabava de conjugar misticisme, sensualitat i celebració. Si aquesta última havia adreçat els grans desafiaments del món contemporani tot posant en valor el seu cançoner més recent -"Broken Politics" (2018)- i apel·lant sempre a conceptes com la llum o l'esperança, Nick Saloman i companyia van despatxar des del minut zero tota una descàrrega d'electricitat i ritmes de garatge que els va situar de ple en aquella hipotètica cruïlla on conflueixen Dinosaur Jr i Neil Young amb Crazy Horse.

És clar que, si parlem de rock amb totes les seves lletres i conseqüències, una de les grans sorpreses de la jornada d'ahir va ser l'actuació de Frank Carter & The Rattlesnakes. L'exvocalista de Gallows no tan sols va presumir d'un directe a prova de bombes i d'una actitud de les que no admeten cap mena de dubte, sinó també d'un ferm compromís amb causes com el feminisme o la lluita del col·lectiu LGTB. Si les primeres cançons les va interpretar havent saltat de l'escenari per a interactuar sense barreres ni reserves amb les primeres files, a mig concert va convidar el públic femení a practicar el crowd surfing en el que va definir com un entorn segur. Enèrgic, visceral i reforçat per una banda de les que remouen fonaments, Carter va despatxar pràcticament la totalitat del flamant "End of Suffering" (2019) i va prometre que tornarà a Barcelona el mes de novembre.

Menys afortunats van resultar els nord-americans Drab Majesty, que van afrontar el desafiament de compartir franja horària amb Rosalía amb un pop sintètic perfectament executat però sovint mancat de personalitat -bona part del repertori va recordar a The Cure d'una forma exagerada-. I tampoc semblaven tenir el dia uns Primal Scream que prometien oferir un dels grans shows de la nit però van semblar rendir a mig gas -i afectats, diguem-ho tot, per unes condicions sonores que no eren les més òptimes-. Els de Bobby Gillespie van posar tota la carn a la graella de bon començament, van citar tan sols de passada el qüestionable "Chaosmosis" (2016) i es van acomiadar amb una recta final que podria haver estat d'impacte -"Swastika Eyes", "Loaded", "Country Girl" i "Rocks", ni més ni menys-, però no es van acostar ni de bon tros a les cotes exhibides en anteriors convocatòries primaverals. Potser arribaran més inspirats el mes vinent al Doctor Music Festival de Montmeló?

FRANK CARTER & THE RATTLESNAKES. Rock amb compromís.

THE BEVIS FROND. Electricitat i ritmes de garatge.

Primavera Sound 2019 (2)

SUEDE. Un dels grans moments d'aquest Primavera.

PRIMAVERA SOUND 2019

Parc del Fòrum, Barcelona

31 de maig de 2019

Escric aquestes línies sense saber encara què va ser del concert de Miley Cyrus en un dels escenaris principals del Primavera Sound, però amb la certesa gairebé absoluta d'haver presenciat una de les grans actuacions d'aquesta edició del festival. La que Suede van oferir en un entorn més recollit al mateix temps que la nord-americana esdevenia reclam prioritari de bona part de les masses que omplien el Fòrum. Un repàs a bona part del seu catàleg amb dues cites al flamant "The Blue Hour" (2018), tota la maquinària a ple rendiment des del minut zero i Brett Anderson refermant-se més que mai com una bèstia escènica sense rival. Emotiu i sepulcral va ser el silenci que es va fer a la pista mentre el vocalista interpretava en solitari una fràgil "The Wild Ones" després d'haver servit amb tots els honors cartutxos del calibre de "Trash" o "Animal Nitrate".

Prèviament, Sons Of Kemet havien debutat als escenaris barcelonins amb un format tan poc habitual com efectiu a l'hora de reivindicar les arrels més ancestrals del jazz. Quatre bateries, un trombó i el saxo de Shabaka Hutchings que literalment feia saltar espurnes. S'ha dit dels londinencs que són la resposta britànica a la nova generació de jazzmen nord-americans que encapçala Kamasi Washington. I ahir ho van refermar no tan sols amb una aproximació renovadora i oberta de mires al gènere de torn, sinó sobretot amb una visió compromesa del seu ofici. "Si us ha agradat aquest concert, ensenyeu humanitat als vostres fills", va proclamar Hutchings durant la recta final d'una actuació on van recordar al respectable que cap ésser humà pot ser il·legal.

En altres coordenades, la nord-americana Liz Phair trencava una llarga absència dels escenaris europeus amb un set on va desplegar amb ofici, solvència i molta convicció la vessant més elèctrica i robusta del seu repertori. Mirada sense nostàlgia a l'era daurada d'allò que es va anomenar rock alternatiu alhora que uns altres veterans, Jawbreaker, es reivindicaven com el pont mai traçat entre el punk més genuïnament californià i les formes més urgents de l'emocore. És clar que si parlem de punk cal fer una menció especial a Amyl and The Sniffers. Els sharpies australians van destil·lar sexe, suor i perill amb una actuació llampec de les que no fan presoners. Un repertori urgent, despatxat sense concessions ni miraments. I una frontwoman, Amy Louise Taylor, que és dinamita en estat pur. Rock'n'roll, ni més ni menys.

AMYL AND THE SNIFFERS. Estètica sharpie i punk rock a tota castanya. 

SONS OF KEMET. El nou jazz britànic.

LIZ PHAIR. Retorn als escenaris europeus.

Primavera Sound 2019 (1)

ALICE PHOEBE LOU. Horitzons folk.

PRIMAVERA SOUND 2019

Parc del Fòrum, Barcelona

30 de maig de 2019

Escoltar les cançons d'Alice Phoebe Lou a mitja tarda i amb el mar de fons pot ser una manera tan relaxant com evocadora d'iniciar un itinerari pel parc del Fòrum en plena setmana gran del Primavera Sound. La sud-africana, que va actuar per partida doble en dos dels setze escenaris repartits pel recinte, va recórrer aquella fina línia que pot separar el jazz vocal del folk més sofisticat. Una de les grans descobertes que un podia arribar a fer ahir a la tarda, juntament amb el folk fràgil i minimalista de la nord-americana Tomberlin, el hip hop avançat de 070 Shake o el folk rock d'alta volada d'uns Big Thief que ja flirtegen amb les multituds.

En el capítol dels grans reclams, Mac DeMarco tornava al Primavera disposat a defensar un "Here Comes the Cowboy" (2019) que algunes veus autoritzades assenyalen com un dels grans llançaments del present exercici. Ho va fer sense renunciar a un fons de catàleg que va tornar a alçar passions al Fòrum. El seu bany de masses va ser comparable al d'una Courtney Barnett que es va refermar com una de les grans icones del rock alternatiu contemporani amb un directe dels que no ademeten discussions. En canvi Erykah Badu, malgrat la solvència del seu repertori i la seva posada en escena, va resultar poc convincent en un macroescenari que probablement no era el seu entorn natural.

En les coordenades més elèctriques del programa, Stiff Little Fingers van oferir tota una lliçó magistral d'història punk amb himnes de batalla com "Nobody's Hero" o "Alternative Ulster", i fins i tot es van atrevir a presentar un tema nou, "16 Shots", on carreguen contra la violència policial. Uns revitalitzats Carcass van presumir d'un excel·lent estat de forma i d'un nervi metàl·lic fora de sèrie amb títols com l'encara infal·lible "Keep on Rotting in the Free World". I Myrkur va explorar les textures més atmosfèriques i oníriques del metal extrem al mateix temps que servia una imponent muralla de decibels.

Amb tot això, hauran observat que a l'itinerari seguit ahir per un servidor no hi figuren artistes de trap, reggaeton ni cap altre dels gèneres que tanta controvèrsia han generat durant els darrers mesos per la seva presència al cartell del festival -no pas per manca d'interès, sinó perquè no es pot ser a tot arreu i ahir tocava el que tocava-. Vull dir amb això que és perfectament factible passar-se una jornada sencera al Fòrum sense haver de conviure amb cap artista que pugui no ser del gust de determinats paladars. És clar que, ja se sap, queixar-se sempre resulta d'allò més còmode i a més sol sortir de franc.

TOMBERLIN. Una de les revelacions d'aquest Primavera.

STIFF LITTLE FINGERS. Història viva del punk.

CARCASS. Revitalitzats. 

MYRKUR. Atmosferes metàl·liques.

Showcases Primavera Pro 2019

OMINIRA. Ressons globals.

SHOWCASES PRIMAVERA PRO 2019

CCCB, Barcelona

29 de maig de 2019

Ominira són de Barcelona, canten en anglès i la seva música fusiona les formes del rock amb essències africanes, llatines i jamaicanes. En altres paraules, marquen la diferència -i de quina manera- en un país on el concepte de mestissatge musical sol confondre's amb la festa major més gratuïta. Per si tot plegat fos poc, els seus directes són pura dinamita, la qual cosa explica que durant els darrers mesos el seu nom s'hagi anat cotitzant a l'alça fins a anar a petar ahir al migdia a l'àrea de showcases del Primavera Pro 2019. Un dels plats forts d'una jornada que van completar, entre d'altres, el rock hedonista dels també barcelonins Conttra i el folklore desacomplexat de l'asturiana Lorena Álvarez.

LORENA ÁLVAREZ. Folklore sense complexos.

CONTTRA. Rock hedonista.

Hidden Track al Primavera Pro

Primavera Pro és la branca de Primavera Sound adreçada al públic professional. Un punt de trobada per a gent d'arreu del món vinculada amb la indústria de la música, un espai d'intercanvi d'idees i coneixement, i també una plataforma i altaveu de projectes singulars relacionats amb l'àmbit musical. A la fotografia, Louise Sansom de Hidden Track presenta el projecte d'aquest segell discogràfic barceloní -conegut per aglutinar ell mateix diversos segells independents com Famèlic o El Mamut Traçut- al hall del CCCB ahir al matí, durant la jornada inaugural del Primavera Pro 2019.