Surfbort

Foto Amanda Adam.

La majoria de les seves cançons no arriben als dos minuts de durada -en realitat, moltes d'elles amb prou feina superen el minut i mig-. I no tan sols les despatxen ràpid, sinó també amb una ràbia i una mala llet que sens dubte contrasten amb la seva actitud desenfadada i un sentit de l'humor que ja es pot considerar marca de la casa. Es diuen Surfbort, vénen de Brooklyn, toquen punk rock a tota castanya i acaben de debutar amb "Friendship Music" (2018), un àlbum que ha seduït gegants de l'escena novaiorquesa com Interpol, Karen O, Blondie o Julian Casablancas, qui s'ha fet càrrec de l'edició britànica del plàstic a través del seu propi segell, Cult Records. Poden escoltar-lo a Bandcamp.

Dies de Primavera (3)

PRIMAVERA SOUND 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

29 de maig de 2015

Mai m'han convençut les revisions d'àlbums històrics a càrrec dels seus propis autors però dutes a terme anys o fins i tot dècades després d'haver-se editat. Crec que el context definitiu de tota obra discogràfica és el propi plàstic on es troba enregistrada, i que portar-la al directe tal i com ni tan sols s'havia fet al seu moment resulta a nivell artístic tan innecessari com perillós. Hi ha excepcions, és clar, i "Horses" (1975) n'és una de les més evidents. El debut de Patti Smith no és tan sols un dels pilars fundacionals del punk, sinó un marc de comunió entre poesia i rock que a data d'avui encara no s'ha igualat. Quatre dècades després de la seva edició, la Smith l'interpreta sencer i en directe amb part de la banda original -a destacar l'etern Lenny Kaye a les sis cordes-. I contràriament a la tònica habitual d'aquesta mena d'experiments, ho fa sense concessions a la nostàlgia i sense necessitat de treure la pols d'un repertori que segueix tan viu com el primer dia.

Aquest és un dels secrets de "Horses" i, sobretot, de les seves cançons. Mentre alguns grups recuperen per mitjà d'aquests experiments peces que portaven anys enterrades en un fons d'armari, Smith es limita a interpretar un repertori que mai ha abandonat i que per tant ha viscut i crescut al seu costat. L'altre gran secret d'aquestes cançons és la seva capacitat de seguir identificant, assenyalant i fins i tot desafiant les pors i els reptes dels temps que corren tal i com ho feia el 1975. Per això, perquè la corrupció i el corporativisme denunciats per Smith des de l'escenari es troben tant o més a l'ordre del dia que aleshores, i perquè aquells vuit temes poden parlar de tu a tu a qualsevol de les generacions aplegades a l'esplanada del Fòrum, el que es viure ahir no va ser cap exercici de nostàlgia sinó una catàrtica celebració d'uns valors, d'una manera d'entendre la vida i del rock'n'roll com a catalitzador d'una revolució que comença dins de cadascú.

Sens dubte, Smith pertany tant a una generació irrepetible com a una espècie aparentment en perill d'extinció. La dels artistes que entenien la seva vocació com una feina però també com una responsabilitat. La dels revolucionaris que van entendre que el món no es canvia per mitjà de la demagògia ni les grans gestes sinó a través del dia a dia i dels petits gestos que cadascú pot dur a terme dins del seu propi entorn. Ahir al vespre, Smith va enllaçar ràbia amb joia i confessió amb èxtasi. Deixant anar els seus instints més primaris mentre recitava els versos carnals de "Gloria". Posant-se a plorar tot citant aquells que ja no hi són -Fred Sonic Smith, Lou Reed, Johnny Thunders o els Ramones- a "Elegie". I acomiadant-se amb una visceral "Rock N Roll Nigger", recordant als milers d'ànimes congregades que el futur del planeta es troba a les seves mans i trencant una per una les cordes d'una Fender Stratocaster per a lliurar-les al respectable com si d'un ritual es tractés.

Altres moments destacats de la jornada van ser l'actuació d'uns monumentals Run The Jewels que van celebrar la vessant més perillosa i incòmoda del hip-hop, així com els esperats retorns d'Sleater-Kinney i Ride. Els segons van reivindicar, ara sí davant les masses, un dels repertoris més injustament infravalorats del pop independent del darrer quart de segle. I ho van fer amb tant d'ofici com bones maneres. Sleater-Kinney van anar més enllà i van refermar la seva vocació de futur amb tot un tour de force que va emmarcar el recent "No Cities to Love" (2015) en un cançoner que ja pot considerar-se canònic. Un desbocat huracà elèctric -de "Jumpers" a "Rollercoaster" i d'"A New Wave" a "The Fox"- que va rebaixar tensions ja durant la recta final amb una emotiva "Modern Girl". Poca estona abans, un altre trio femení, les sud-africanes Japan & I, havien posat de potes enlaire un dels escenaris petits del Fòrum a ritme de garatge urgent, fresc i sense cap més pretensió que animar un respectable que francament va agrair la dosi de bones vibracions.

L'apunt més negatiu se l'emporta un Julian Casablancas a qui hauria de caure la cara de vergonya després d'haver fet el que va fer. El nord-americà semblava haver recuperat amb "Tyranny" (2014), el seu debut al costat de The Voidz, bona part del nervi i les ganes que caracteritzaven els dos primers discos dels Strokes. Res més lluny de la realitat. Ahir, sobre el terreny, tant Casablancas com la seva banda es van limitar a naufragar en un oceà de despropòsits a mig camí entre un rock descafeïnat de tics metàl·lics i un posat rebel tan impostat com poc creïble. Numerets d'enfant terrible que no van tapar les vergonyes d'un set pobre i francament indigne de qui va redefinir el pop de guitarres a les portes del present segle. A aquestes alçades, segueixo amb ganes de veure els Strokes aquesta nit -perquè no els he vist mai i perquè durant molt de temps van ser un dels meus grups preferits-, però francament no n'espero res de positiu. Tant de bo m'equivoqui.

PATTI SMITH. Revolució.

SLEATER-KINNEY. Vocació de futur.

RUN THE JEWELS. Perillosos i incòmodes.

JAPAN & I. Essències de garatge.

JULIAN CASABLANCAS + THE VOIDZ. Decepció total.

Hard to Explain

La samarreta dels Strokes.

Quan finalment la vaig tenir a les mans, va ser com obtenir un trofeu. Parlo de la meva samarreta dels Strokes. Ara se'n veuen moltes, però quan jo me la vaig comprar costaven de trobar. Va ser ja fa uns quants anys a Hollywood Boulevard i després de buscar-la literalment arreu de Los Angeles. Finalment la vaig localitzar en una botiga situada al costat d'un strip club en ple cor de Hollywood, i enmig d'un immens oceà de samarretes de tota mena: grups de música, pel·lícules, marques de licors i, fins i tot, simbologia neonazi -mai oblidaré la indignació del moment ni la cara de circumstàncies dels venedors, que irònicament eren paquistanesos, quan els vaig preguntar per què nassos venien allò-. I en un racó, el logotip dels Strokes sobre un fons negre. Fixin-se si costava de trobar, que tan sols la tenien en talla XXL. Vaja, que m'anava enorme i la vaig haver de portar a una modista abans de poder-me-la posar. I sí, sé què estan pensant molts de vostès. Que internet m'hauria estalviat moltes molèsties. Però també m'hauria privat d'una colla d'entranyables records i d'una vinculació, la que tinc amb aquella samarreta, que és francament difícil d'explicar.

El fet d'haver-me passejat de dalt a baix de Los Angeles a la recerca d'una samarreta dels Strokes il·lustra fins a quin punt aquell grup va ser important per mi en un moment molt concret de la meva vida. Per mi i per molta gent que a principis del segle XXI encara es negava a creure's allò del final de la Història. Perquè sense inventar-se la sopa d'all, aquells primers dos discos -"Is This It" (2001) i "Room on Fire" (2003)- havien proclamat als quatre vents que encara es podien dir moltes coses a partir dels ingredients més bàsics del rock'n'roll -en el cas que ens ocupa, unes gotes de Velvet, Ramones, Television i Talking Heads escampades sobre una cruixent base melòdica-. Després vindria "First Impressions of Earth" (2006), un canvi de sentit que bona part del seu públic va entendre com un entrebanc. I si bé és cert que a mi em va entusiasmar al seu moment, també ho és que porto anys sense escoltar-lo i no el trobo a faltar en absolut -els dos anteriors encara els punxo sovint-. De tot el que vindria a continuació prefereixo no parlar-ne. Una banda fracturada pels egos, una profunda sequera creativa i discos absolutament prescindibles. L'últim ni tan sols s'han molestat a presentar-lo en directe més enllà d'esporàdiques actuacions en festivals.

Julian Casablancas + The Voidz.

I amb aquestes, el Primavera Sound ha anunciat la presència dels Strokes a la seva edició 2015. I jo me n'alegro, però a la vegada tinc els meus dubtes. Me n'alegro perquè, malgrat tot el que acabo d'explicar, el directe de la banda novaiorquesa és una de les meves grans assignatures pendents -al seu moment me'ls vaig perdre, no pas perquè no vinguessin sinó perquè quan ho van fer no hi vaig poder anar-. I tinc els meus dubtes perquè els dies de "Hard to Explain" i "12:51" ja queden molt lluny. I perquè ara mateix em sembla molt més interessant el nou projecte solista de Julian Casablancas, uns Voidz amb els quals acaba de lliurar "Tyranny" (2014). Un àlbum que no perdurarà en el temps com els dos primers de la banda mare, però que en recupera bona part de l'esperit i de passada mostra al vocalista molt més inspirat que en el decebedor "Phrazes for the Young" (2009). Potser els Voidz també aterraran al Primavera com a part del mateix paquet i en un escenari de dimensions més reduïdes? Creuem els dits.