Bob Dylan - "The Philosophy of Modern Song" (2022)

Amb Sant Jordi em passa el mateix que amb el Record Store Day. Certs costums m'agrada més practicar-los durant tot l'any que no pas un dia en concret. Però si aquest dia en concret ha de servir perquè caigui a les meves mans una obra com l'últim llibre de Bob Dylan, "The Philosophy of Modern Song" (2022), benvingut sigui.

Més d'una seixantena de clàssics –no sempre evidents- de la música del segle XX, comentats per un dels grans mestres de l'art de fer cançons. Només he tingut temps de llegir-ne un capítol, el que dedica a "Truckin'" de Grateful Dead (hi he anat directament, mogut pels esdeveniments de la recent gira japonesa de Dylan). L'he llegit tres cops, i crec que encara no l'he assimilat.

"The Dead are from a different world than their contemporaries. Jefferson Airplane, Quicksilver Messenger Service, Big Brother, all of them together wouldn't even make a part of the Dead", proclama com qui no vol la cosa a l'inici d'un paràgraf que en altres temps hauria obert la caixa de Pandora. De vegades Dylan pot enganyar, però mai de la vida menteix.

Impagable, per cert, aquesta portada que recupera una vella fotografia on apareixen Little Richard, Alis Lesley i Eddie Cochran a la seva arribada a Sydney en el marc d'una gira australiana l'any 1957.

"Firmin" (2007)

Firmin, la rata que llegeix. I el protagonista de la novel·la més coneguda de Sam Savage –"Firmin" (2006)-. Un llibre que no es llegeix, es devora. Jo ho vaig fer poc després de publicar-se, i des d'aleshores hi he tornat en diverses ocasions. I sempre empatitzo amb el protagonista. Firmin, la rata, va néixer en una llibreria de Boston a principis dels anys 60, envoltat de llibres i fascinat per personatges com el mateix llibreter o un escriptor en hores baixes. Mentre la gran majoria d'individus de la seva espècie subsisteixen tota la vida a base de menjar i fornicar, ell llegeix llibres i de tant en tant s'escapa del seu amagatall per anar al cinema, la qual cosa el fa diferent amb tot el que això implica –observin vostès mateixos el brillant paral·lelisme amb l'espècie humana-. "Firmin", la novel·la, és un acte d'amor a la literatura. Una faula que arrenca somriures, però també pot fer saltar alguna llàgrima. La meva recomanació literària per aquest Sant Jordi... i per cada dia de l'any, si se'm permet.

El pregó de Sant Jordi de Donat Putx

El pregó de Sant Jordi del periodista i crític musical Donat Putx bé podria ser el millor pregó de qualsevol cosa que mai hagi arribat a llegir/escoltar un servidor. Parla de Dylan, dels Stones, de Ginsberg, de Ferlinghetti i de City Lights. I d'aquests herois que són els llibreters, els editors i els propis autors. I conté una frase que jo mateix em podria tatuar a qualsevol part del cos: "La lectura és un refugi que em protegeix d'un món que sempre m'ha fet mal". Publicat ahir a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

McMurtry per Sant Jordi

Els Estats Units més deixats de la mà de déu, retratats a partir de la perspectiva d'uns adolescents en guerra contra l'avorriment. I una declaració d'amor al cinema, entès com a setè art però també com els espais on es projecta. Els cinemes, sobretot els de poble, contemplats gairebé com a refugis. A un mes de la mort de Larry McMurtry, aquests últims dies m'ha vingut de gust recuperar una de les seves grans obres. També una de les grans novel·les nord-americanes de les passades sis dècades. "The Last Picture Show" (1966) és la meva recomanació literària per aquest Sant Jordi.

Sant Jordi d'estiu?

Això d'avui no ha estat un Sant Jordi, ni falta que feia. En realitat, no calen dies assenyalats per acostar-se fins a la llibreria més propera i sortir-ne amb les mans plenes. Aquest cop la meva tria ha estat eclèctica. Un fals documental melòman ambientat a la Califòrnia dels 70 a mans de Taylor Jenkins Reid, l'Amèrica més profunda i desolada narrada i retratada des de dues perspectives tan distants i alhora complementàries com són les de Claire Vaye Watkins i Chris Offutt, i una aproximació pulp a la figura de Miles Davis per cortesia de Luis Artigue. Amb tot això i les bandes sonores adequades, ja no em cal res més per acabar de passar l'estiu.

Un Sant Jordi distòpic

Aquest Sant Jordi ningú podrà anar a comprar llibres. Però, en canvi, tothom tindrà temps de començar-se a llegir tots aquells llibres que porten anys acumulant pols a les prestatgeries domèstiques. Un cop realitzat aquest apunt que francament em sembla magnífic, i posats a fer les recomanacions literàries de rigor, aquest any m'ha vingut de gust recuperar "Barcelona no existeix" (2014, Editorial Empúries) de David Castillo. Una distopia ambientada en una Barcelona postapocalíptica i poblada per bohemis, revolucionaris, senyors de la guerra, polítics corruptes i altres criatures de mal viure. Una al·legoria de la crisi econòmica i social de fa deu anys que es revela encara més oportuna en el context actual. Passin i vegin:

"La civilització havia sofert un cop tan gran com el de la caiguda de l'Imperi romà, però tothom es mantenia anestesiat, amb les banderes justes per evitar més enfrontaments. Especialment nosaltres, restes d'una civilització d'aprofitats i de castrats, només preocupats pel campi qui pugui, per l'oi que anirem tan bé i altres frases que es reiteraven cada cop que dos dels supervivents del centre es trobaven i intercanviaven tres monosíl·labs".

"Milions de persones volien ser normals sense adonar-se que les normes els estaven matant. I, mentrestant, el sistema reproduïa els tics vells, els que ho havien ensorrat tot, com si els errors fossin l'únic reproduïble fins i tot en les condicions pitjors. Un diluvi de plagues havia assolat el país. Ningú, però, es va qüestionar el que havia passat".

Ressona amb força, tot plegat, oi que sí?

Sant Jordi 2019

Hi ha ocasions en què la ficció esdevé la millor manera d'explicar la realitat. L'última novel·la de Noemí Sabugal, "Una chica sin suerte" (2018, Ediciones del Viento), reconstrueix la gira europea que Big Mama Thornton va dur a terme el 1965 en el marc de l'American Folk Blues Festival. Però no ho fa tant a partir de les dades que ja figuren als llibres d'història, com de tota una sèrie de monòlegs i reflexions interiors on la pròpia autora atorga veu a la irrepetible icona del rhythm & blues. A través de la seva pròpia versió de Thornton, Sabugal no tan sols aconsegueix oferir un retrat fresc i novedós de l'artista, sinó també reflexionar sobre qüestions com el racisme, la pobresa o el dia a dia d'una dona afroamericana en un negoci com el de la música en plena dècada dels 60. La meva recomanació literària per aquesta Diada de Sant Jordi.

Sant Jordi 2018

Fa anys jo també era dels que es negaven a comprar discos per Sant Jordi i presumien de comprar-ne (i llegir-ne) durant la resta de l'any. Potser perquè m'he fet gran, o potser perquè en una data assenyalada com avui la gran majoria de llibreries ofereixen sucosos descomptes que val la pena aprofitar, el cas és que amb el temps he acabat gaudint com (gairebé) tothom la Diada de Sant Jordi en la seva vessant diguem-ne literària. No em trobaran avui a les Rambles de Barcelona ni en cap altre lloc que se li assembli, a les multituds desproporcionades encara no m'hi he acostumat i dubto que ho arribi a fer mai, però sí que m'acostaré en algun moment a la meva llibreria de referència i no en sortiré amb les mans buides. I amb el seu permís els recomano un parell de novel·les d'autors barcelonins de les que entren a la primera marqui el dia que marqui el calendari. "Carrers salvatges" (2017, Angle Editorial), d'Àlex Gombau, i "Enhorabona pel programa" (2018, 66 rpm), de Ricky Gil. La primera s'ambienta al Bronx dels anys 70, aborda l'estat de les coses en un barri marcat per la marginació i la proliferació de bandes juvenils, i documenta els inicis del hip hop millor que alguns assajos amb caràcter més o menys definitiu -i va ser de llarg la lectura que més vaig gaudir durant el passat exercici, paraula-. La segona acaba de sortir del forn i suposa el debut com a novel·lista del cantant i baixista de Brighton 64, una història de rerefons melòman que Gil ha escrit a partir de la seva experiència com a locutor radiofònic i on alguns dels seus ídols musicals actuen com a il·lustres secundaris. Gaudeixin les lectures, i passin un feliç dia de Sant Jordi.

Sant Jordi, llibres i futbol

No m'agrada el futbol. No hi tinc res en contra, però no m'agrada. En ocasions molt concretes fins i tot puc arribar-ne a gaudir, però en general no m'agrada. Tinc amics i coneguts que directament es proclamen antifutboleros. No és el meu cas: a mi m'avorreix observar una vintena de persones corrent al darrere d'una pilota, però entenc perfectament que hi hagi gent per a qui els colors d'un determinat equip signifiquin tant com per a mi un disc o un llibre dels que et canvien la vida.

La diferència és que els discos i els llibres que han canviat la meva vida no aturen el món, no condicionen la mobilitat de ciutats senceres ni motiven en carrers i places celebracions espontànies amb crits, càntics i petards que es passen per l'arc de triomf les mateixes ordenances de civisme que qualsevol bar, sala o festival musical ha de seguir al peu de la lletra. Jo gaudeixo d'allò que m'agrada sense que allò que m'agrada alteri la vida de la gent a qui no li agrada el mateix que a mi. Amb el futbol, en canvi, passa exactament el contrari: t'agradi o no, estàs obligat a aguantar-lo, especialment quan es disputen partits com el clàssic Madrid-Barça que tenia lloc la nit passada. Per això, cada vegada que es juga un d'aquests partits tinc el costum de refugiar-me en una sala de cinema.

Tampoc m'agrada especialment la Diada de Sant Jordi. No pas per la seva simbologia, en la qual no entraré perquè els polítics ja porten prou dies escombrant cap a casa, sinó per la litúrgia dels llibres, les roses i tot plegat. Sóc lector, m'agrada llegir, devoro els llibres en la mesura que puc i sóc incapaç d'entrar a una llibreria i sortir-ne amb les mans buides. Per això m'entristeix observar que el dia de l'any en què més llibres es venen és també la data en què augmenta el percentatge d'exemplars despatxats que acabaran acumulant pols en estanteries domèstiques.

Sant Jordi és el dia en què tothom compra llibres perquè toca, i la cosa em tindria molt més mosca del que em té de no ser perquè tot acaba destapant el seu costat positiu. Per exemple, que els guanys obtinguts durant aquesta jornada permeten a algunes llibreries i editorials sobreviure i servir alegries durant tot l'any a qui realment sent passió per la lectura. I que, per allò de fer festa, la majoria d'establiments apliquen interessants descomptes als seus estocs -ja ho saben: no deixin per demà allò que puguin vostès fer avui, menys encara si d'aquesta manera s'hi estalvien diners-. Per això aquest cop vaig optar per una llibreria en lloc de refugiar-me del futbol en un cinema, i vaig tornar a casa amb un parell de victòries assegurades sota el braç: un clàssic de John Fante (amb traducció de Martí Sales) i una història del Bronx per cortesia d'Àlex Gombau.

"Si te gustó la escuela, te encantará el trabajo"

Doncs sembla ser que avui és dia de llibres i roses. D'això últim no és que en sàpiga gaire, de fet no en sé gens. De llibres en sé una mica més, no tant com m'agradaria saber-ne, però aprofitant l'ocasió m'ha vingut de gust citar aquest fragment d'una obra del gran Irvine Welsh, "If You Liked School, You'll Love Work..." (2007, publicada en castellà per Anagrama amb traducció de Federico Corriente i sota el títol de "Si te gustó la escuela, te encantará el trabajo"):

"Me muero de ganas de volver a mi hogar, y desde luego ya no está aquí. Nah, para mí son las Canarias: sol todo el año y chochitos que vienen de vacaciones y se les cae la baba de las ganas. Por mí Inglaterra os la podéis meter en el puto culo.
Al echar un vistazo por casa de mi vieja mamá, me entristece lo poco que la vida ha recompensado sus esfuerzos. Unos cuantos muebles, una tele y adornitos de mierda sobre la repisa de la chimenea, eso es todo. Es una de las últimas representantes de esa generación que no se metió en líos, cumplió diligentemente con su obligación de luchar en una guerra imbécil de mierda y se tragó como perros obedientes las chorradas que babeaba la reina todas las navidades. Por supuesto, les dieron regiamente por el culo, igual que a sus antepasados. Llevan esperando desde la Primera Guerra Mundial que sus 'hogares dignos de héroes' se materialicen. Pero ¿dónde están? En esta urbanización de mierda no he visto ninguno".

Si han arribat fins aquí, tornin a l'última frase del primer paràgraf i provin de canviar la paraula Inglaterra per España o Catalunya, i imaginin-se la de pals que els podrien arribar a caure si s'atrevíssin vostès a publicar res que contingués l'oració resultant de tal exercici. A continuació, provin d'endevinar quin delicte se'ls imputaria si els passés pel cap traslladar a la realitat espanyola una frase com "...se tragó como perros obedientes las chorradas que babeaba la reina todas las navidades". Després preguntin-se per què en alguns països un artista pot dir què pensa de la societat que l'envolta i alhora ser reconegut per la seva feina a tots els nivells -sí, Welsh és escocès, però els singles dels Sex Pistols i els gags de Monty Python van servir per alguna cosa-, mentre en d'altres i en el millor dels casos es passaria dies, setmanes i mesos escoltant el nom del porc. I quan creguin haver trobat la resposta, sigui quina sigui, surtin al carrer, aturin-se davant la primera parada de llibres que trobin i adquireixin l'exemplar que els faci més gràcia. Contribuiran a millorar el seu entorn i de passada seran més feliços. Que passin tots vostès una bona Diada de Sant Jordi -patró de Catalunya i també d'Anglaterra, ves quina cosa-.

Jordi Puntí - "Maletes perdudes" (2010)

Quatre germans, nascuts d'un mateix pare a quatre països i de quatre mares diferents, que no es coneixen entre ells però acabaran coincidint amb motiu de la recerca del citat progenitor. Un viatge per tot un seguit de ciutats (i carreteres) europees que desemboca als baixos fons de l'Eixample barceloní. I una de les obres de capçalera d'un Jordi Puntí que es va refermar amb aquest "Maletes perdudes" (2010, Empúries) com un dels autors més eclèctics i amplis de mires de la narrativa catalana contemporània. Una novel·la que pensa en gran de bon principi per a situar-se a l'alçada d'alguns dels referents foranis que la van inspirar. La meva recomanació literària per aquest Sant Jordi.

Chuck Palahniuk - "Snuff" (2008)

Crec que la millor recomanació literària que es pot fer per Sant Jordi és la de llegir llibres qualsevol dia de l'any. Ara bé, si em demanen vostès que els recomani un llibre en concret, ara mateix ho tinc claríssim. No pas perquè es tracti d'un títol recent, que no és el cas, sinó perquè qualsevol moment és oportú per a redescobrir-lo. "Snuff" (2008, amb edició en castellà per cortesia de Literatura Mondadori), del sempre sorprenent Chuck Palahniuk. La història d'una diva del porno a les últimes que decideix retirar-se batent tot un rècord: clavar ni més ni menys que sis-cents claus amb sis-cents afortunats de procedència diversa (davant les càmeres, faltaria més). I tot plegat en un estudi que, a mida que avancin les hores, s'anirà assemblant més i més a aquells vestidors de recintes poliesportius de barri on les olors corporals impregnen l'ambient i els líquids sense identificar flueixen al seu aire per cada racó. Provocador de mena, "Snuff" aporta una mirada àcida tant al negoci del porno com a determinades misèries de la condició humana. Definitivament no és la mena de lectura que molts aniran a buscar avui a les Rambles, però els prometo que un cop hi entrin no podran parar de llegir fins al final.

Els dels llibres

Les memòries de Lady Day i la vida novel·lada de Nadia Comaneci,
les meves adquisicions d'aquest Sant Jordi.

No sóc molt amant de Sant Jordi. Em fan mandra les aglomeracions, i més si són de les que toquen avui. De les de fer-se selfies amb escriptors i demanar signatures en llibres que en molts casos acaben amb prou feina decorant prestatgeries. Malgrat tot, m'agradaria fer dues consideracions. La primera és que la caixa que facin avui permetrà a molts llibreters travessar amb unes mínimes garanties el desert que suposa la resta de l'any per al seu gremi. L'altra és que m'agrada llegir i m'agrada comprar llibres, ja sigui el dia de Sant Jordi, el dia de Nadal o la revetlla de Sant Joan. Per això, i aprofitant que avui s'aplicaven rebaixes del 10% amb motiu de la Diada, m'he acostat a la meva llibreria habitual i he adquirit un parell de lectures a un preu més assequible que de costum.

Dit això, i insistint que em fa moltíssima mandra tot el circ de Sant Jordi, haig de dir que hi ha coses que encara em fan més mandra. Com haver d'escoltar certs comentaris, que ja són habituals durant la resta de l'any però en dates assenyalades com avui multipliquen el seu soroll a la xarxa i en el boca a boca. Que si Sant Jordi és perquè els dels llibres facin diners -sense concretar si els dels llibres són els escriptors, els llibreters, els editors, els impressors o qualsevol altre gremi vinculat amb aquest negoci, que són uns quants-, que si són tots uns aprofitats -novament, sense acabar de concretar l'abast del conjunt tots-, etc. Comentaris desproporcionats, pronunciats (o escrits) des del més absolut desconeixement i amb més fetge que reflexió, i que també solen aplicar-se a col·lectius com els músics, els actors, els artistes plàstics i visuals, els promotors de concerts i festivals de música, els productors i distribuïdors cinematogràfics, o tots aquells que treballen en l'àmbit discogràfic.

Doncs sí, és cert, avui els dels llibres faran diners, com també els fan de tant en tant els professionals de la música, del cinema, de la dansa o del teatre. És més: a banda de l'amor incondicional a l'art, tota aquesta gent treballa perquè espera obtenir ingressos a través d'aquest art. ¿Que fort, oi, que un professional visqui de la seva professió? Resulta que els mecànics, els forners, els cirurgians i els professors de matemàtiques també estimen els seus respectius oficis -o així hauria de ser-. Però si van cada dia al taller, al forn, al quiròfan i a l'aula, és per tenir ingressos a final de mes i d'aquesta manera poder pagar les despeses de la llar, el menjar que s'emporten a la boca o l'educació dels seus fills. Per poder viure, en definitiva, que és el mateix que fan o proven de fer els professionals de la cultura. La diferència és que, mentre ningú s'escandalitza quan un forner li cobra una barra de pa, qualsevol que es dediqui a l'art o a la cultura s'ha de justificar constantment pel simple fet de voler viure de la seva feina.

Ja se sap. En aquest país nostre on el ciutadà corrent és el paradigma de la correcció i on la culpa de tot la tenen sempre els altres, en aquest país on escandalitzen les vergonyes de Rato i Pujol però no les de qui va a reparar el cotxe i demana al mecànic que no li cobri l'IVA, regna la percepció errònia que l'artista -i per extensió tots els professionals que viuen de l'art d'aquell artista- és un penques. Que viu del cuento, que això sí que és vida i no llevar-se cada dia a no sé quina hora. Doncs bé, a tots els ciutadans corrents que amb tot el dret del món es pensen que viure de l'art i de la cultura és tan fàcil, els convido a deixar de queixar-se i a passar de les paraules als fets. Els convido a deixar-ho tot, a dedicar-se a això que els sembla bufar i fer ampolles, i sobretot a arribar a final de mes amb la mateixa facilitat.

Els convido a provar-ho i els asseguro que, un cop ho hagin fet, com a mínim hauran après una bona lliçó. Els ho diu un que es dedica a la cultura i que, havent après ja fa temps aquesta lliçó, se sent afortunat de fer allò que li agrada. Un que estima allò que fa però porta anys sense marxar de vacances per manca tant de temps com de diners -i sense que això últim suposi cap trauma, només faltaria-. Per això, perquè sé què és dedicar-se a la cultura en un entorn tan poc propici com el que ens envolta, perquè sé què se sent quan els ingressos no arriben i les perspectives són negres a curt termini, m'alegro que avui sigui un bon dia per els dels llibres. I espero que facin molt de calaix, o com a mínim el suficient per no haver de tancar més llibreries. Perquè els lletraferits com jo poguem seguir entrant a aquests establiments durant la resta de l'any, ja sigui a remenar o -quan la butxaca ens ho permeti- comprar-nos unes quantes pàgines de plaer. Bona Diada a tothom.

Sant Jordi

Sant Jordi és el dia de l'any en què les llibreries d'aquest país fan la major part del seu negoci. I també és el dia en què tothom qui no acostuma a llegir, compra llibres com si s'acabés al món -i, de passada, col·lapsa els centres de les ciutats-. Si analitzem el resultat d'aquesta equació, no ens hauria de sorprendre que cada cop tanquin més llibreries a casa nostra.

David Safier - Una familia feliz (2011)

Imaginin-se que van cap a casa. Tornen d'una festa que no podia haver anat pitjor i, a sobre, porten posada una disfressa de monstre clàssic del cinema de terror. Imaginin-se que just en aquell moment, es troben una bruixa que els transforma en allò de què van disfressats i tot seguit desapareix sense deixar ni rastre. Això és exactament el que els passa als Van Kieren, un matrimoni mal avingut de classe mitjana i els seus dos fills -ambdós en edat de tocar tant com sigui possible els nassos dels seus pobres progenitors-. Aquest és el punt de partida de "Happy Family" (2011, editat l'any passat en castellà per Seix Barral sota el títol d'"Una familia feliz"), de l'alemany David Safier. El que ve a continuació és un llarg viatge a la recerca de la bruixa de torn, amb secundaris com l'adolescent inadaptada que es dedica a torturar el petit dels Van Kieren, una hippie en edat de prejubilació a qui no li importa recórrer mitja Europa amb la seva Volkswagen farcida de freaks, una banda de motoristes amb cara de pocs amics o el mateix Comte Dràcula. Me l'estic llegint ara mateix, i és la meva recomanació literària per aquest dia de Sant Jordi. O per quan a vostès els roti, que l'any té 365 dies i tots són igual de bons per llegir.





Audio: "We're a Happy Family" - Ramones

Recomanació per Sant Jordi

Un any més arriba Sant Jordi. La qual cosa equival a marees humanes buscant a les Rambles aquells llibres que no han llegit ni llegiran la resta de l'any, a polítics pixant fora de test i a caçadors d'elefants en edat de jubiliació llegint el Quijote en públic. Si vostès també estan farts de tot això, els recomano que s'acostin aquest dia de Sant Jordi, a les 21,30, al bar Pastís de Barcelona (c/. Santa Mònica, 4 - metro: Drassanes), on podran gaudir d'un recital de poesia gens ortodox a càrrec del rapsode Víctor Vallejo (component del power trio Prou!) i el pianista Àlex Climent. No parlaran, diuen, de flors i raigs de sol, sinó més aviat de sang i fetge. Ja ho saben, si volen poesia feta amb els budells i ganes de fer mal, passin aquest vespre pel Pastís. No hi haurà cares mediàtiques firmant best sellers, però sí molta literatura i de la bona.