Una estrella del rock de les que ja no es fan

Una banda en hores altíssimes (Scott, d'esquena, assegut al teclat).

THE WATERBOYS

BARTS, Barcelona

21 de setembre de 2015

Mike Scott és un supervivent. Un dels darrers esglaons -si no l'últim- d'un llinatge que comença amb Bob Dylan electrificant-se a Newport i del qual també formen part Patti Smith, Elliott Murphy, Lou Reed o Jim Morrison. Noms que van entendre el rock'n'roll des de la poesia, i la poesia des de la visceralitat. Una nissaga que sabia separar l'individualisme de la sobèrbia, i per a la qual no era l'estatus sinó la manera de relacionar-se amb el món allò que feia l'estrella del rock. Testimonis tots ells d'uns temps en què aquesta condició, la d'estrella del rock, podia donar peu no tan sols a una forma de vida sinó també a una manera de guanyar-se el pa -i sovint alguna cosa més-.

Als seus 58 anys, Scott no només es manté fidel tant a l'ofici com a uns postulats incompatibles amb bona part del món que l'envolta. Citant a Kerouac, Elvis Presley i Charlie Parker en un plàstic, "Modern Blues" (2015), que va enregistrar l'any passat a Nashville amb l'enèssima formació dels seus Waterboys -segueix Steve Wickham al violí i s'incorporen il·lustres secundaris com el teclista Paul Brown o el guitarrista Zach Ernst, component més jove d'una banda on predomina l'experiència i on no falten la sang ni la set d'escenari-. La mateixa que el va acompanyar la nit passada durant gairebé dues hores on el material recent va brillar amb llum pròpia.

Revelador tret de sortida amb "Destinies Entwined", primera de les sis peces de "Modern Blues" que sonarien al llarg de la nit -l'àlbum en conté nou en total-. Declaracions d'intencions amb "Still a Freak" i "I Can See Elvis", demostració de força amb "Rosalind (You Married the Wrong Guy)", emotiu homenatge a uns temps que mai més tornaran amb "The Nearest Thing to Hip" i èxtasi elèctric amb "Long Strange Golden Road". Tot això al costat de les sempre infal·libles "Glastonbury Song", "The Whole of the Moon", "Fisherman's Blues" o "Don't Bang the Drum" -interpretada a duet per Wickham i el propi Scott, aquest últim des del teclat-.

Ja en tanda de bisos, els components de la banda es van intercanviar els instruments per a cantar el "Happy Birthday" a un dels seus que ahir feia anys. I tot seguit, quan semblava que la cosa ja no podia donar més de si, van i es despengen amb una versió de "Purple Rain" (Prince). Fidels a l'original però transportant-la al seu terreny i amb Scott atacant cada estrofa com qui sap que té els dies comptats. Sang, poesia, visceralitat, una banda en hores altíssimes i una estrella del rock de les que ja no es fan.