 |
| Ryley Walker. |
BAM 2015
Places dels Àngels i Joan Coromines, Barcelona
19 de setembre de 2015
Proclamar "Primrose Green" com un dels grans discos d'aquest 2015 resulta tan acurat com dir que, a aquestes alçades i menys de mig any després de la seva edició, el seu contingut se li ha fet petit al seu autor. En una entrevista publicada recentment per Uncut, Ryley Walker afirmava que ja no li venia de gust tocar cançons d'aquest disc. Que el fet d'improvisar constantment amb la banda que l'acompanya li ha permès ampliar el repertori no tan sols amb noves cançons, sinó també amb idees que s'acaben desenvolupant cada nit d'una manera diferent. Sigui com sigui, ahir sí que es va acostar al repertori de "Primrose Green", però no pas des del mimetisme sinó des de l'exploració i la metamorfosi. Com a millor exemple, la peça titular. Expansiva introducció d'aires progressius, passada gairebé de puntetes pel nucli de la cançó i crescendo d'intensitat a les dotze cordes per cortesia del de Chicago.
A la mateixa entrevista, Walker reflexionava sobre la seva personal visió del folk i explicava per què, a l'hora de formar una banda d'acompanyament, no s'ha volgut envoltar de professionals del gènere sinó de músics provinents del jazz. I és aquest fet, el que un dels grans guitarristes del folk anglosaxó contemporani s'hagi envoltat d'una banda de jazz -guitarra, teclat, contrabaix i bateria-, el que ha acabat marcant la diferència i permet al repertori seguir creixent en cada interpretació. Les constants comparacions amb Nick Drake, Bert Jansch i tota la plana major del folk-rock britànic segueixen essent vàlides, però no seria cap disbarat afegir a la llista noms com The Grateful Dead, Bob Dylan o el Van Morrison de temps millors. Amb tots ells comparteix la vocació de no mirar mai enrere i de mantenir el repertori viu i en constant transformació. Si escolten qualsevol directe enregistrat per Dylan durant la segona meitat dels 60, s'adonaran que cançons aleshores noves ja havien mutat respecte a les seves versions d'estudi. Amb les de Walker passa tres quarts del mateix, i això sempre és positiu.
La de Walker va ser possiblement la gran revelació de la nit passada als escenaris més cèntrics del BAM, arribant fins i tot a eclipsar el passi de Vetiver. Els de San Francisco van arribar a brillar durant els passatges més àcids del repertori -monumental "You May Be Blue", no n'hi ha cap dubte-, però el cop de timó estilístic concretat a "Complete Strangers" (2015) no va acabar d'aguantar el ritme demanat per l'ocasió. Molt més convincent va resultar Aly Spaltro sota el seu alter ego Lady Lamb. Elegància vocal, bones formes a la guitarra i un cançoner d'allò més dinàmic que tant pot mirar a Karen O com a Feist o PJ Harvey. Més introspectiva però igual d'intensa s'havia mostrat abans la vigatana Núria Graham, envoltada de bones companyies (Jordi Casadesús de La Iaia a la guitarra i a l'electrònica) i amb el rodatge que atorga una de les agendes de concerts més atapeïdes del país. Encara en intensa clau femenina, Yasmine Hamdan va fusionar tradició àrab i avantguardes rockeres en un concert en la línia del que va oferir al passat Primavera Sound. Per cert, s'han adonat que Barcelona gairebé enceta l'estiu a ritme de Primavera i l'acomiada a ritme de BAM? De festivals va la cosa.
 |
| Yasmine Hamdan. |
 |
| Núria Graham. |
 |
| Lady Lamb. |
 |
| Vetiver. |
Quina pena no estem gaire d'acord. N'esperava molt més de Ryley Walker i em va decepcionar una mica. El seu estil de música no es del que es faci gaire actualment però em recorda massa a Bert Jansch, fins i tot amb la manera de cantar. Va ser una pena no poder escoltar més la seva acústica i les seves textures. Em falta que aporti més... espero que ho faci.
ResponEliminaEn canvi, Vetiver va ser més senzill i va entrar més. I això que no sóc de les que els ha escoltat gaire.
Aviam si Julie Bryne toca gaire estona i puc anar a veure-la! :)
merci per fer aquestes entrades al teu blog. molen!
Ei! De pena res, que jo agraeixo moltíssim comentaris com el teu. Només faltaria que tots penséssim igual o veiéssim les coses de la mateixa manera. Conèixer altres punts de vista sempre és d'agrair :-)
EliminaDoncs a mi sí que em va convèncer Ryley Walker. Esperava molt d'aquest concert i per tant corria el risc de marxar-ne decebut, però no em va decebre en absolut. L'única queixa és que se'm va fer molt curt. 45 minuts és molt poc temps per una formació com aquesta, potser si haguessin tocat més estona s'haguessin deixat anar més i tots ho hauríem agraït. Però ja se sap, és el que tenen els festivals en qüestió d'horaris. I no dubtis que acabarà aportant més. Com sol dir-se en aquests casos, jo crec que això tot just acaba de començar i que d'aquest home en sentirem a parlar bastant. A veure si tenim sort i el podem veure aviat en una sala i sense pressions horàries.
Sobre Vetiver, em sembla una de les grans bandes del que portem de segle i crec que es mereixen molt més reconeixement del que tenen. Reconec que darrerament els havia perdut una mica la pista, però he escoltat "Complete Strangers" i no em sembla un mal disc en absolut (un altre tema és que a mi, personalment, m'agrada més el que feien abans). Ara bé, així com l'evolució que han fet a l'estudi funciona sobre el paper, en directe no em va acabar de fer el pes. A banda d'això, crec definitivament que Vetiver és un grup per escoltar a porta tancada i no en un macroescenari a l'aire lliure.
El concert de Julie Byrne també promet moltíssim, i si no passa res jo també hi seré. I no et perdis Bombino tampoc, que actuarà just després d'ella.
Gràcies a tu per visitar el blog i per comentar! Espero conèixer també les teves impressions del concert de la Byrne ;-)