Peter Brötzmann (1941-2023)

PETER BRÖTZMANN
(1941-2023)

Recordo el moment com si fos ahir. Va ser a l'antiga sala BARTS de Barcelona –actual Paral·lel 62- durant el Primavera Sound 2014. Un servidor venia de presenciar els concerts de tarda al parc del Fòrum, on havia caigut un diluvi que havia deixat xop el respectable. I amb aquestes vaig entrar a l'entorn més acollidor d'una sala de concerts i vaig presenciar una explosió de free jazz de les que no passen cada dia. A l'escenari, Full Blast, un combo de música lliure i experimental comandat pel saxofonista i clarinetista alemany Peter Brötzmann, una de les figures clau del jazz més indomable al continent europeu. Veterà amb cinc dècades de trajectòria que l'havien portat a compartir estudis i escenaris amb gegants com Cecil Taylor, ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

Poca cosa més li podem exigir

Martha Reeves & The Vandellas, en una actuació recent.

MARTHA REEVES & THE VANDELLAS

BARTS, Barcelona

24 d'octubre de 2018

Enèsim símptoma dels temps que ens ha tocat viure, l'assistència i posterior valoració d'un esdeveniment cultural en funció no tant de l'experiència viscuda com del pes simbòlic de l'artista o obra amb qui un s'hagi donat cita. Llegia dies enrere un interessant article on un company de professió reflexionava sobre com l'elevat grau d'exigència que mantenim envers els creadors emergents és inversament proporcional a allò que exigim a veterans que semblen satisfer-nos amb la seva simple presència sobre les taules. Encertada reflexió que em va venir al cap la nit passada mentre Martha Reeves & The Vandellas debutaven als escenaris barcelonins en el marc del Festival Mil·lenni.

Siguem clars. D'aquell trio vocal que va posar alguns dels pilars que segueixen fonamentant a data d'avui la iconografia Motown en queda ben poca cosa. Per no quedar, no queda ni la veu de Martha Reeves, erosionada -com no podria ser de cap altra manera- per 77 estius que no perdonen a ningú. Tampoc queda cap de les Vandellas originals, suplides per les sempre efectives germanes menors de la pròpia Reeves, Delphine i Lois -la segona va militar a l'última formació de l'etapa clàssica del combo-. I per descomptat, tampoc queda el suport d'aquella maquinària instrumental de precisió que van ser els Funk Brothers. Al seu lloc hi ha una banda d'acompanyament més aviat discreta, de les que fan allò que han de fer, posen cada nota on ha de sonar i poca cosa més.

El que sí que queda, i aquest és el valor de vetllades com la d'ahir, és el llegat. Aquell repertori on els encerts es compten indiscutiblement a grapats, aquells títols que cinc dècades llargues després d'haver contagiat les ones hertzianes de mig planeta segueixen posant a ballar per igual el melòman de base, la veïna del cinquè i el més modern de la classe. "Gràcies a tots aquells que l'heu ballat al vostre cotxe, a casa vostra, on sigui", va proclamar Martha Reeves abans d'entonar aquell "Dancing in the Street" que tants han versionat però només ella va enregistrar per primer cop. I el mateix podria haver dit de "Heat Wave", "Nowhere to Run" o "Jimmy Mack". Fragments d'història del segle XX servits per qui els va fer cèlebres al seu moment. La veu original, erosionada per 77 estius que no perdonen a ningú, però justificant el cost de l'entrada amb la seva presència sobre les taules. Símptoma dels temps que ens ha tocat viure, però a aquestes alçades poca cosa més li podem exigir.

Recomanació: Steven Munar & The Thieves a BARTS Club

Es preveu un concert únic i possiblement irrepetible. La unió d'una de les grans veus del folk-rock a casa nostra, STEVEN MUNAR, amb THE THIEVES, el duet format per Alberto Dumall i Manel Miquel. Tots dos van tocar amb l'anglomallorquí mesos enrere en el marc d'un concert entre amics. I l'experiència va resultar tan positiva que ha acabat desembocant en una col·laboració en tota regla a dues bandes. Aquest divendres, 16 de setembre (21h.), actuaran al BARTS Club. S'hi sumarà Miguel Pérez a la pedal steel, en el marc d'una vetllada que ens descobrirà el repertori de Munar en la seva versió més bàsica i estripada. No s'ho perdin. Més informació i entrades aquí.

Declaració d'amor en dos sentits

IRON & WINE

BARTS, Barcelona

7 de novembre de 2015

Iron & Wine és un tipus amb ofici. Concerts com el d'ahir poden acabar resultant irregulars -al capdavall, aquí resideix part de la seva gràcia-, però a l'alter ego de Sam Beam no se li poden negar les bones maneres a l'hora d'afrontar més d'una hora i mitja en solitari i sense guió previ. Amb l'únic suport de dues guitarres acústiques -la de les cançons alegres i la de les cançons tristes, segons va revelar ell mateix- i una copa de vi negre, el de Carolina del Sud va repassar una trajectòria que enfila la seva segona dècada en sentit ascendent, i ho va fer únicament a partir de peticions del públic. Que n'hi demanaven una de The Postal Service, doncs cap problema: ell encetava el concert amb aquella emocionant relectura de "Such Great Heights" que va veure la llum al seu moment com a cara b del single del mateix títol publicat pel duet electrònic. Que se li oblidava la lletra de "Jesus the Mexican Boy" a mitja cançó, doncs prometia recuperar-la al final del concert entre aplaudiments -i la va recuperar durant la recta final de l'actuació, aquesta vegada sense vacil·lar-. Que n'hi demanaven una que no tenia massa clara, doncs s'excusava educadament, la deixava per més endavant i en triava una altra, que de peticions no n'hi faltaven. La platea -amb totes les localitats venudes des de feia dies- era un no parar de suggeriments. De "Me and Lazarus" a "Jezebel" i de "Flightless Bird, American Mouth" a la final "Naked as We Came". "No puc arribar a expressar com us estimo", va confessar un emocionat Beam a un respectable entregat com pocs. Durant una hora i quaranta-cinc minuts, la declaració d'amor va ser mútua.

Una estrella del rock de les que ja no es fan

Una banda en hores altíssimes (Scott, d'esquena, assegut al teclat).

THE WATERBOYS

BARTS, Barcelona

21 de setembre de 2015

Mike Scott és un supervivent. Un dels darrers esglaons -si no l'últim- d'un llinatge que comença amb Bob Dylan electrificant-se a Newport i del qual també formen part Patti Smith, Elliott Murphy, Lou Reed o Jim Morrison. Noms que van entendre el rock'n'roll des de la poesia, i la poesia des de la visceralitat. Una nissaga que sabia separar l'individualisme de la sobèrbia, i per a la qual no era l'estatus sinó la manera de relacionar-se amb el món allò que feia l'estrella del rock. Testimonis tots ells d'uns temps en què aquesta condició, la d'estrella del rock, podia donar peu no tan sols a una forma de vida sinó també a una manera de guanyar-se el pa -i sovint alguna cosa més-.

Als seus 58 anys, Scott no només es manté fidel tant a l'ofici com a uns postulats incompatibles amb bona part del món que l'envolta. Citant a Kerouac, Elvis Presley i Charlie Parker en un plàstic, "Modern Blues" (2015), que va enregistrar l'any passat a Nashville amb l'enèssima formació dels seus Waterboys -segueix Steve Wickham al violí i s'incorporen il·lustres secundaris com el teclista Paul Brown o el guitarrista Zach Ernst, component més jove d'una banda on predomina l'experiència i on no falten la sang ni la set d'escenari-. La mateixa que el va acompanyar la nit passada durant gairebé dues hores on el material recent va brillar amb llum pròpia.

Revelador tret de sortida amb "Destinies Entwined", primera de les sis peces de "Modern Blues" que sonarien al llarg de la nit -l'àlbum en conté nou en total-. Declaracions d'intencions amb "Still a Freak" i "I Can See Elvis", demostració de força amb "Rosalind (You Married the Wrong Guy)", emotiu homenatge a uns temps que mai més tornaran amb "The Nearest Thing to Hip" i èxtasi elèctric amb "Long Strange Golden Road". Tot això al costat de les sempre infal·libles "Glastonbury Song", "The Whole of the Moon", "Fisherman's Blues" o "Don't Bang the Drum" -interpretada a duet per Wickham i el propi Scott, aquest últim des del teclat-.

Ja en tanda de bisos, els components de la banda es van intercanviar els instruments per a cantar el "Happy Birthday" a un dels seus que ahir feia anys. I tot seguit, quan semblava que la cosa ja no podia donar més de si, van i es despengen amb una versió de "Purple Rain" (Prince). Fidels a l'original però transportant-la al seu terreny i amb Scott atacant cada estrofa com qui sap que té els dies comptats. Sang, poesia, visceralitat, una banda en hores altíssimes i una estrella del rock de les que ja no es fan.

Passejant pel Primavera (1)

PRIMAVERA SOUND 2014

Parc del Fòrum i sala BARTS, Barcelona

28 de maig de 2014

Tard o d'hora havia de passar. Perquè la primavera també equival a pluja, i que jo recordi encara no havia plogut mai al Parc del Fòrum durant el Primavera Sound -sí que ho havia fet durant la jornada de clausura de l'edició 2012 al Passeig de Lluís Companys, on Yann Tiersen i Richard Hawley van oferir actuacions tan èpiques com el recital de llamps i trons que les va acompanyar-. I si fem cas de les prediccions meteorològiques, aquest 2014 podria ser recordat com l'any de la pluja als fòrums primaverals. Una pluja que va caure amb moltíssima força durant la jornada inaugural, i que va estar a punt de restar protagonisme als propis músics. O com a mínim a uns Temples a qui l'escenari principal encara anava gran. No en tinc cap dubte, en una sala petita haguessin resultat molt més convincents. Però hagués faltat la pluja. Aquella pluja que va fer del passi dels britànics un esdeveniment especial. Molts van córrer a eixoplugar-se -o a protegir els estilismes de torn-. La resta van celebrar la primavera en tota la seva plenitud. Sonant el que sonava, caient la que queia i veient com les primeres files es fonien amb tot plegat, només el terra de ciment indicava que allò era el Parc del Fòrum i no qualsevol festival britànic de finals dels 60. A l'escenari del BARTS, Full Blast i The Ex van explorar a fons les possibiltats de la música. Des de diferents perspectives, però sense condicionants ni barreres. Un altre nivell.

TEMPLES. Psicodèlia sota la pluja.

FULL BLAST. El mestre Peter Brötzmann i un bulldozer rítmic.

THE EX. Un altre nivell.

Ànima i professionalitat

MICAH P. HINSON

BARTS, Barcelona

4 de maig de 2014

No es pot dir que Micah P. Hinson hagi tingut una existència plàcida. Addiccions diverses, tòxiques relacions sentimentals i fins i tot una estada a la presó han estat només algunes de les experiències a les quals ha sobreviscut. Experiències que el texà nascut a Tennessee ha transformat en un dels cançoners definitius del so Americana contemporani. El seu darrer disc, "The Nothing" (2014), es va concebre després d'un altre cop dur: un accident de circulació que podria haver resultat fatal. El va enregistrar a Santander amb la mateixa banda autòctona que ara l'acompanya de gira -hi figura entre d'altres Fernando Macaya (Los Deltonos, Quique González)-, rebatejada també com The Nothing. Una formació de solvència innegable a l'estudi, però que en directe semblava quedar-se enrere. Sí, el seu nivell d'execució fregava l'excel·lència, però alguna cosa no acabava d'encaixar. Com si l'estrella i els acompanyants avancessin a ritmes diferents. Ja se sap, una cosa és la professionalitat i una altra de molt diferent és l'ànima. I quan l'ànima de la festa és Hinson, no n'hi ha prou amb formalismes per seguir-li el ritme. La qual cosa es va fer més evident durant la segona part del set, amb el nord-americà tot sol a l'escenari, fent literalment allò que li donava la gana i com li donava la gana. Explorant i reinventant un fons de catàleg del qual va sobresortir amb força l'eterna "Beneath the Rose" -interpretada a duet amb la seva esposa, Ashley Bryn Gregory-. I servint al respectable una bona dosi del seu àcid sentit de l'humor. Geni i figura.

Valor afegit

KRIS KRISTOFFERSON

BARTS, Barcelona

17 de setembre de 2013

Assistir a un concert de Kris Kristofferson és assistir a una lliçó d'història. La de qui ha participat activament en l'evolució de la música d'arrels nord-americana de les darreres quatre dècades. La de qui ha mirat de tu a tu a Johnny Cash, Waylon Jennings, Willie Nelson i Bob Dylan, entre d'altres. La de qui ha escoltat part del seu il·lustre cançoner en veus com les d'Elvis Presley o Janis Joplin. La de qui ha s'ha reinventat en ple segle XXI amb una trilogia de discos que l'han portat novament a primera plana quan ja semblava de tornada de tot. I la de qui, amb 77 anys, encara és capaç de pujar a un escenari tot sol i reivindicar tot això durant gairebé dues hores de concert -el primer que oferia a Barcelona, però més val tard que mai-. Assumides aquestes premisses, és fàcilment perdonable que de tant en tant se li oblidés un fragment d'alguna lletra, que s'equivoqués en alguns canvis d'acord o que la seva veu no arribés a determinats tons. Perquè era precisament el timbre d'aquella veu profunda, erosionada però no pas castigada pel pas del temps, el que recordava vers a vers, cançó a cançó, que allò que passava damunt l'escenari eren paraules majors. Que escoltar aquell repertori totalment despullat i de la mà del seu autor és, a aquestes alçades, un luxe comparable al d'haver presenciat actuacions de Cash o Jennings durant les seves respectives rectes finals. I que, quan el negoci musical es lliura sense pietat a la immediatesa, els hypes de temporada i el culte més absurd a l'eterna joventut, una trajectòria sòlida, coherent i cuinada a foc lent suposa un valor afegit en el millor dels sentits.

Essence?

LUCINDA WILLIAMS

BARTS Artèria Paral·lel, Barcelona

14 de juny de 2013

Vagi per endavant que l'obra de Lucinda Williams m'ha acompanyat durant bona part de la meva vida, ho segueix fent en l'actualitat i espero que així sigui durant molts anys. Discos com "Car Wheels on a Gravel Road" o "Essence" formen part del meu adn, segueixo escoltant-los sovint i no m'atreviria a situar cap dels seus àlbums per sota del notable. Però en directe no m'agrada. No em va agradar quan la vaig veure fa quatre anys a l'Apolo, aleshores amb una banda sencera cobrint-li les espatlles. I tampoc em va agradar la nit passada a BARTS, aquest cop amb un format reduït a trio sense bateria i on destacava la presència del seu inseparable Doug Pettibone a la guitarra. El problema? L'actitud de la nord-americana damunt l'escenari. Una actitud mecànica. I no pel faristol on llegeix les lletres de les cançons. Ni tan sols perquè s'atreveixi a tocar temes nous que clarament necessita assajar més -això és tot un punt de frescor-, sinó perquè sembla sortir a l'escenari a fitxar i no a interpretar un repertori del qual ningú més pot presumir. Els seus concerts -com a mínim, els dos que ha ofert a Barcelona a dia d'avui- resulten per tant freds i mecànics. Sí, va brillar -i de quina manera- quan va disminuir les revolucions de "Lake Charles", amb la poesia d'"I Envy the Wind" i una sentida "Drunken Angel", versionant a Skip James amb "Hard Time Killin' Floor Blues" o deixant-se anar amb tot un atac de ràbia com és "Come On". Van ser les excepcions en un concert que semblava avançar a pinyó fix, i que fins i tot va patir entrebancs com una desafortunada reinterpretació d'"Essence" -sense rastre de la passió i la tensió sexual de la versió original, i amb una Williams que semblava en ocasions perduda-. Finalitzat el concert, un conegut a qui sí que li havia agradat, defensava a la de Lake Charles referint-se a una trajectòria que no té preu. I no, no el té. Perquè el seu nom ja es pot situar per mèrits propis al costat de qualsevol gegant de la música nord-americana que es puguin imaginar -els arguments els trobaran repartits al llarg d'una discografia sòlida com poques-. Però el directe és una altra cosa i cal alimentar-lo de quelcom més que llegenda. I, francament, el que Williams va oferir la nit passada no justificava el preu de les entrades.

Jersey Girl

NICOLE ATKINS

BARTS Arteria Paral·lel, Barcelona

27 d'abril de 2013

La vaig descobrir la nit passada, telonejant a Eels a Barcelona. Va sortir a l'escenari tota sola, amb la veu afectada pels excessos de la nit anterior -segons va reconèixer ella mateixa, havia estat de festa per Barcelona- i l'únic acompanyament d'una guitarra de mitja caixa que treia espurnes a cada rascada. La ràbia d'una jove PJ Harvey s'impregna del misteri de Cat Power a la mateixa costa de New Jersey on Bruce Springsteen va picar pedra abans d'omplir estadis a Barcelona. En directe -i sense banda- resulta ara per ara més convicent que no pas a l'estudi, però escoltin els seus discos si en tenen ocasió, que valen la pena.



Audio: "The Tower" - Nicole Atkins

It's Only Rock'n'Roll...

EELS

BARTS Arteria Paral·lel, Barcelona

27 d'abril de 2013

Mr. E i companyia tan en forma com de costum. Hora i mitja de rock'n'roll directe, blues d'elevat voltatge i agradables sorpreses. Reinvencions de clàssics de collita pròpia -"Dirty Girl", "Souljacker Part 1"-, inesperades mirades als cançoners de Fleetwood Mac -"Oh Well"- i Small Faces -"Itchycoo Park"- i dos bisos gairebé inesperats, quan els llums ja s'havien encès, la música de fons havia començat a sonar i bona part del respectable havia abandonat la sala. Obrir-se camí entre l'allau humana que caminava en sentit contrari va valer la pena, sens dubte.

Mr. E i els seus ofereixen dos bisos en temps de descompte.

Audio: "Dog Faced Boy" - Eels